 |
|
|
|||
|
|
|
|||
 COL·LECCIÓ: Mitilene |
Fragments |
|
|
|||
|
Paraules com llançar espills a l’infinit, paraules com un ham, com una memòria estranya que vol recordar-se, com la mà que obri l’alba. Jo sé la inquietud presoner del dia i camine mots encesos que m’allunyen de terra, ulls com ales que no veuen, orfes de llum, hereus d’un llaç errant, paraules, que llance per portar petits tresors, fragments amb què ajuntar la veritat que desconeguda em fa pell sobre el camí, pols que no vol desfer-se, llum antiga, alè vençut. • • • Des del vidre estret de la finestra no hi ha més camí que el cel. Jo no vull poemes morts paisatges del record, vull collir metàfores, pouar dels núvols lletres oblidades en l’aire. Des del vidre de la finestra vull sentir el pes de l’oronella en els meus ulls, el tacte en les mans que s’obrin buides. • • • Cau el ressol en el balcó volent ocupar l’amplitud d’una paraula. Sents créixer el fruit immaterial en la carn viva i ets pell d’aigua quan escampes els cercles de la lletra, quan en cada raig de llum sents un ocell que revola. • • • |
|
||
|
||||
|
||||