 |
|
|
|||
|
|
|
|||
 COL·LECCIÓ: Lola Anglada |
Fragments |
|
|
|||
|
L’ANY DE LA PICOR De l’any de la picor, fins ara no se’n sabia massa coses. Tothom hi deia la seva i ningú no en trobava l’entrellat. Per no saber, ni tan sols es tenia una idea exacta de quin any va ser. —Oh, fa molts anys! —deien. D’acord; ara bé, quan demanaves: quants anys són “molts anys”? Vint-i-set, quaranta-nou, noranta-sis, cent catorze? Res, tothom es posava a xiular i mirava cap a un altre costat. Recentment, però, gràcies a l’il·lustre doctor Julivertoff, reconegut com la primera autoritat mundial en epidèmies estrafolàries, s’han pogut albirar algunes clarícies sobre com va anar tot plegat, tot i que encara queden alguns punts foscos pel que fa a la data. Segons aquest saviàs, tot va començar el dia que en Florenci Gratacós i Matafaluga, un pagès de la vall d’Horta, prop de Sant Llorenç Savall, es va llevar i, sense que se sàpiga com ni per què, va sentir que tot el cos li picava. I ell, és clar, vinga rascar i rascar. Com que això de la picor ja és sabut que és de mena encomanadissa, a l’instant la seva dona, ves per on, va notar que també en sentia, de picor, pertot arreu. I també, rasca que rasca. No cal ser gaire llest per endevinar que, quan els seus fills —dos nois i dues noies— es van aixecar del llit, van anunciar tots quatre alhora: “És ben estranya, la gratera que tenim!”. Van anar a l’escola i a l’hora de plegar, companys i mestres ja no podien parar de gratar-se. I així, de poble en poble i de ciutat en ciutat, es va anar estenent aquesta dèria tan molestosa. Sort que va durar pocs dies, perquè, de no ser així, tot el país hauria quedat paralitzat. De fet, segons el savi citat, sembla que aquest desfici se’n va anar de la mateixa manera que va venir. Com ja he dit, encara queda per aclarir l’origen de la picor d’en Florenci. M’han informat que es treballa amb tres explicacions possibles. Primera: és que, en el llit, hi tenia una legió de puces? Segona: el va picar un insecte d’alguna espècie desconeguda? Tercera: tal volta era somnàmbul i, de nit, sense adonar-se’n, va sortir de casa i es va rebolcar, despullat, sobre un jaç d’ortigues? Cal esperar que, aviat, hi haurà un aclariment total. Però, per altres camins no tan científics, també sabem més coses d’aquell any tan estrambòtic. Es té per segur, sense anar més lluny, que no hi havia ni cotxes, ni televisors, ni rentadores, ni ordinadors, ni mòbils, ni avions, ni gairebé cap dels deu mil articles per a la llar que es poden trobar en qualsevol supermercat. No, res d’això; ni tan sols hi havia robots escalfallits digitalitzats o tallaungles de peu (sistema làser) amb programació diacrònica, que aviat és dit. Hi ha notícies, també, que en aquell any tan reculat, en les llargues nits d’hivern, la gent explicava històries a la vora voreta del foc i, en les d’estiu, feia petar la xerrada sota la llum d’un fanal, tothom assegut en cadires a la vorera dels carrers. En moltes cases es matava el porc i gairebé tothom criava gallines i conills. I la quitxalla jugava a cuita a amagar, a pet i pam, al botxí i a molts altres jocs. I feia concursos de salts de cabres i carreres de cargols. És veritat, ai las!, que no tenien ni xiclets ni “xuxes” ni llaminadures, però, en canvi, tenien pega dolça que, ben llepada després d’arrebossada amb sidral, expliquen que era cosa d’àngels del cel. Vaja! —potser dirà algú de vosaltres—, amb tan poques coses es devien avorrir molt. I la veritat és que no gens. A l’any de la picor, de coses, en passaven moltes, algunes de petites, d’altres de mitjanes i també algunes de grosses, com ho podreu comprovar si seguiu llegint… |
|
||
|
||||
|
||||