 |
|
|
|||
|
|
|
|||
 COL·LECCIÓ: Lola Anglada |
Fragments |
|
|
|||
|
L'ou Un matí la meva mare va preguntar-me: –Què vols avui per esmorzar? –Llet i galetes –vaig respondre. –Pensa, Narcís, que avui aniràs a la piscina i dinaràs molt tard, almenys a les tres –va dir la mare–. Has de fer un esmorzar més consistent. –D�acord –vaig dir jo–. Menjaré pa amb tomàquet amb una truita i una tassa de llet. La mare va agafar un ou dels que acabava de comprar. –Deixem trencar-lo, mare –vaig dir jo. Amb molta cura, vaig picar l'ou per la meitat, contra el cantell de la taula de la cuina. Després, ajudant-me amb els dits, vaig separar les dues meitats de la closca. Però quina sorpresa més immensa. Al plat, no hi va caure ni el rovell ni la clara, sinó un pollet. Un pollet que estirava el coll i que tenia unes potes molt primes, quasi transparents, i les plomes, petites i mullades. Les potes li relliscaven en la fina superfície del plat i amb prou feines s�aguantava dret. El pollet, que tot just acabava de sortir de l'ou, va remoure's tot ell, com per espolsar-se alguna cosa. Aleshores el seu borrissol de plomes va estarrufar-se. Era un pollet de plomes fines i rosses, amb els ulls ben oberts, que mirava a banda i banda fent girar el coll més aviat prim i faltat de plomes. –Quin pollet més petit i que bonic –vaig dir tot agafant-lo amb molta cura. El tenia entre les mans, com si fos dins un niu, i el pollet semblava sentir-s'hi bé. Li agradava l'escalfor de les meves mans. Al cap d'un moment va començar a piular i a obrir el bec. –Aquest pollet té gana –va dir la mare. –Què li puc donar per menjar? –Prova de donar-li una mica d'engrunes de pa mullades amb llet –va respondre la mare. Així ho vaig fer. El pollet obria el bec i jo li ficava dins de la boca una engruneta de pa. Ell, fent un cop de coll, se l'empassava, i seguidament tornava a obrir el bec perquè li'n donés una altra. –Mare, té molta gana aquest pollet! –Si continua així, aquest pollet viurà i es farà gran. –Que bé! Jo l'alimentaré i el faré créixer. Aquell matí vaig estar tan distret amb el pollet, que no vaig ni anar a la piscina. A la tarda vaig explicar als meus amics i amigues com havia aconseguit el pollet. Tots el van venir a veure. –Que bufó que és! –deia la Laura. –Mireu com menja –vaig dir jo, tot fent una demostració de la meva habilitat. –Quines plomes més fines! L'un darrere l'altre, tots van voler agafar el pollet i donar-li menjar. En Manel va dir: –Li hem de posar un nom. –Què us sembla "PICAPÀ"? –va proposar l'Anna. –Sí, aquest nom està bé. Sí que li escau –vaig dir jo. –Picapà! –Picapà, vine aquí! Al cap d'un parell de dies, el pollet, quan sentia el seu nom, venia cap a mi corrent. En Picapà va créixer molt aquell estiu. Jo, cada setmana, li comprava una bona bossa de pinso. Ell, de mica en mica, se la cruspia tota. Un dia de finals d'agost vaig cridar "Picapà! Picapà!" durant molta estona, però res, ell no venia. El vaig buscar per tota la casa i no el vaig trobar. La mare va dir: –Aquest poll s'ha fet gran i deu haver fugit de casa. Jo estava trist i preocupat. –Per què ha hagut de marxar? Si jo en tenia cura i l'alimentava. Deu ser un poll malagraït. Durant algunes setmanes el vaig trobar a faltar, el meu Picapà. Va arribar el dia del meu sant, el 29 d'octubre. Mentre esmorzava, el pare ve i em diu: "Narcís, tens visites." Jo vaig pensar: qui deu ser tan matiner? L'avi Pere? Els cosins? Algun company d'escola? A les meves orelles va arribar una piuladissa. Trec el cap per la finestra i veig venir un gall, en Picapà. Al seu costat venia una gallina de plomes rogenques. Darrere de tots dos, en fila índia, venien set pollets rossos iguals que en Picapà quan era petit. |
|
||
|
||||
|
||||