El son de la medusa
El son de la Medusa
Carles Miró
AVUI, 20031002
El son de la Medusa té per recurs principal el cop d’efecte. És una història situada l’any 1850 i plena de corredisses, saltejadors, guàrdies civils, espies, erudits, meuques; és també la història del veritable autor de l’apòcrif per excel·lència (el Quixot d’Avellaneda), autèntic MacGuffin, és a dir, aquell element (com els microfilms de les pel·lícules, que no sabem mai què contenen) al voltant del qual gira tota la història i que no se sap què és ni importa.
Àngel-O. Brunet resol misteris a la Tarragona del segle XIX
Ramon Palomeras
AVUI, 20030731
El son de la Medusa (Meteora), d’Ángel-O. Brunet, investiga els interrogants que hi ha en el Quixot apòcrif del 1650 i en un sarcòfag desaparegut el 1850 a Tarragona. Nèstor Lefler en té la clau.
Una novel·la plena de secrets i interrogants començant pel mateix protagonista, Nèstor Lefler, un presumpte agent secret al servei d’Isabel II a la Tarragona del 1850. “És un personatge curiós. No sabem d’on ve, ni on va. Però sabem què fa. A través dels seus ulls veiem la història. És una espècie de MacGuffin hitchcokià”, aclareix Àngel-O (Tarragona, 1964).
Lefler, valencià però d’origen --sembla-- francès, home sagaç, irònic, punyeter i amb un munt d’històries al darrere, arriba a la Tarragona del 1850 amb una idea al cap: desxifrar quin horrible crim s’amaga rere el Quixot apòcrif d’Alonso Fernández de Avellaneda, imprès als obradors de Felip Robert a la Tarragona del 1614. De retruc, l’atzar li ofereix una altra peripècia: treure l’entrellat de l’aparició d’un sarcòfag egipci a les costes de Tarragona el mateix 1850.
Dos misteris reals del Camp de Tarragona que Nèstor Lefler desxifrarà --o si més no ho intentarà-- amb els seus peculiars mètodes d’investigació.
I no oblidem una munió de fets i personatges que encara enreden més la troca. En Ramiro Solé, àlies Momieta, un erudit ancià amb un tresor de valor incalculable dins d’un bagul, petit i de color rogenc; en Bonaventura Sanahuja, Xanques per als amics, un arqueòleg tarragoní massa bo en el fons, i de vegades massa bo en el fons vol dir ruc; lladregots, pagesos, guàrdies civils sense escrúpols que van de cul, màfies al port de Tarragona, mosaics, segrestos i batusses. En definitiva, “massa pudor a merda”.
I el mosaic de la Medusa. Tot esperant que no es desperti. I Lo Vermell, un famós i perillosíssim criminal que diuen que “és un monstre i un malparit”. De fet, parafrasejant Brunet, lo Vermell “és el símbol d’una societat, la del XIX, ignorant i supersticiosa, en què no hi ha res més encomanadís que l’hiperbòlic”. I hi ha qui diu que Lefler és lo Vermell. I si fos veritat?
Història novel·lada
Helena Encinas
Avui, 20040328
El son de la Medusa, la nova novel·la d’Àngel-O. Brunet, està escrita en primera persona. L’escriptor tarragoní, que va presentar ahir el seu llibre publicat per Meteora, ha creat un text ple de referents històrics i de trama detectivesca. Nèstor Lefler és un investigador sense escrúpols disposat a fer fortuna que es veu immers en una trama relacionada amb sarcòfags egipcis, mosaics romans, segrestos i sobretot un misteri sense resposta que implica la darrera edició apòcrifa del Quixot, impresa l’any 1614. L’autor tarragoní no descarta utilitzar el personatge de Lefler en pròximes novel·les.
La història de Tarragona com a excusa literària
Joan Cavallé
El Punt, 20030709
A les seves memòries, el cavaller Giaccomo Casanova explica com va passar per Tarragona. “Ella (Nina) va voler que jo sortís de València un dia abans que ella i que em deturés a Tarragona per esperar-la, cosa que vaig fer segons els seus desigs, i vaig passar en aquesta ciutat, plena de monuments antics, una jornada de les més agradables.” Poc, però suficient, tanmateix, per imaginar una novel·la.
Àngel-O. Brunet sap aprofitar petits detalls històrics com aquest. Els seus lectors el coneixen més com un autor de novel·la negra, d’ençà que, ja amb Taüt de naftalina, seda i cotó (1989), va inventar-se el Marc Macintosch. “el detectiu de les escrivanies velles”. Però paral·lelament a les aventures d’aquest personatge, Brunet ha anat buscant excuses en la història -en la de Tarragona, particularment- per seguir ordint les seves trames de misteri.
Ho va fer, primer, a Contramendacium: el misteri dels còdexs màgics (2000), novel·la amb què va guanyar el premi Pin i Soler de 1999. I ho ha repetit ara amb El son de la Medusa (2003). Entremig, un altre llibre que es capbussa en referents històrics és Terratarragona i l’univers (2001), un recull de relats juvenils que tenen Tarragona com a paisatge.
Les novel·les històriques de Brunet, però, no ho són en el sentit tradicional. No pretenen fer un retrat de com vivien els nostres avantpassats. Ni pretenen substituir la documentació inexistent i explicar-nos fets no aclarits. Com en l’exemple amb què encapçalava aquestes línies, Brunet busca excuses per construir històries del seu gust. A "Contramendacium", l’excusa és una notícia, desconeguda fins a 1997, referent a un concili celebrat a Tarragona poc abans de l’any 419, al qual assistiren set bisbes, convocats per Ticià. mentropolità de Tarragona. L’objecte principal del concili era dictaminar sobre uns manuscrits acusats de priscil·lianisme. A partir d’aquesta vaga, confusa, misteriosa tota ella, notícia, Brunet confereix una història en què inventa personatges i dota de personalitat noms que apareixen en el document. Sobretot, converteix el monjo Frontó, citat en el document original, en un antiheroi molt peculiar, condemnat primer a ser lapidat i convertit en el veritable protagonista de la història.
A El son de la Medusa, Brunet aprofita diferents esdeveniments esparsos i, en un exercici de malabarisme literari, els fa coincidir en un mateix relat. Hi ha, primer, el fet que a Tarragona s’havia editat, el 1614, l’anomenat Quixot d’Avellaneda. A part el misteri científic de saber quin autor real s’amaga darrere el nom, hi ha el misteri material de conèixer per què van deseparèixer gairebé tots els exemplars de l’edició. L’altre fet important per al relat va produir-se el 1850. Durant les activitats d’extracció de pedra a la pedrera del port, Bonaventura Hernández Sanahuja va descobrir un sarcòfag egipci que el va dur a escriure una peculiar interpretació de l’origen de Tarragona. L’escàndol que aquesta teoria va desencadenar va conduir, també, a la desaparició del sarcòfag i gairebé tota l’edició del llibre. Dos fets coincidents en un sol detall, suficient, tanmateix, perquè Brunet n’inventi una història única.
Tarragona és una ciutat amable per als que busquen arguments novel·lescos. Ho demostra Àngel-O Brunet com ho han demostrat molts altres autors, de Balzac a Olga Xirinacs, de Martí i Folguerola a Jordi Tiñena. I ho demostraran més en el futur. D’excuses no en falten.
|
|
