El saber del cor


El cor, una bona via de coneixement
Ada Castells
Avui, 20081201

"Pensem que fem les coses amb el cap i ens oblidem del cor", recorda l'escriptora Teresa Costa-Gramunt (Barcelona, 1951) per situar El saber del cor, publicat a Meteora. Es tracta de set retrats de personatges il·lustres basats en un moment de les seves vides marcat per la intensitat emocional. "Des de l'època de la Il·lustració, bé, ja des de Plató, hi ha una divisió entre el cap i l'esperit, i aquest esqueixament l'estem pagant. Jo intento explicar que a través del cor hi ha una via de coneixement que hem de recuperar".
Costa-Gramunt remarca que ha cuinat aquest llibre agafant una anècdota i elevant-la de categoria partint de la base que "les relacions sentimentals són la columna vertebral d'una vida humana".
L'autora ens parla de la relació entre Gala Dalí i la seva filla abandonada Cécile Éluard, un relat que trenca amb "el mite de la mare nutrícia". També entra en la vida de Marina Picasso i l'admiració mai no corresposta cap al seu avi, que es converteix en "un vampir de l'entorn". Hi ha un retrat dedicat a la parella d'Anna Murià i Agustí Bartra; Bartra apareix "com un gran egòlatra". Una zambraniana com Costa-Gramunt havia d'explicar la relació de María Zambrano amb la seva germana Araceli, que en va tenir cura. També s'atura en William Blake i el dibuix que fa del seu últim àngel, que resulta ser la seva esposa, Catherine. Apassionada de l'Índia, l'autora també ha volgut escriure sobre Alexandra David-Néel, una viatgera que va ser la primera dona rebuda pel Dalai-lama. L'últim retrat el destina a Andrés Petit, un missioner catòlic a Cuba que va crear una religió sincrètica.
Un poti-poti per mirar les vides d'aquests grans personatges des d'un altre prisma.





Figures extraordinàries
Enric Balaguer
A tall d'invocació (bloc), 20090110

Hi ha persones capaces d'assolir empreses extrordinàries. Molts artistes i també aventurers, místics, investigadors... Es tracta de gent capaç de desvetllar dins seu una energia i una determinació impertorbables. Sovint aquesta realitat ha portat una sèrie d'efectes secundaris --danys col·laterals-- en la vida afectiva. Siga com siga, juntament amb el caràcter extraordinari de molts personatges ens arriba també el coneixement de capítols que ens glacen el cor. Sembla que no hi ha heroi sense la corresponent part de misèria.
Dic tot açò a propòsit del llibre El saber del cor de Teresa Costa-Gramunt publicat en l'editorial Meteora. Un llibre que recrea capítols de la vida de set personatges fascinadors (o amb punts captivants). Per a l'autora es tracta de personatges que "han fet de la seva vida una obra d'art". Aquests personatges són Gala (Dalí), Picasso, Agustí Bartra, María Zambrano, William Blake, Alexandra David-Néel i Andrés Petit o Quimbisa. (n'hi ha més)

De cadascun d'aquests personatges, l'autora ens presenta una sèrie de situacions puntuals o bé trets general del seu tarannà. Alguns, a través del relat, esdevenen entranyables, uns altres semblen posseir un magnetisme quasi diví, com ara Picasso; d'altres entren en la quota dels que mostren un costat molt inhumà o cruel.

El punt en comú: són figures fascinadores reunides en una mena d'homenatge. Personalitats abocades a la seua vocació artística (Blake, Picasso, Bartra, Zambrano), o aventureres i amb cobdícia de coneixements (David-Néel, Andrés Petit). La vida afectiva dels set personatges és peculiar: amors absorbents, passions abismals, ingredients enigmàtics... De totes les figures, per a mi, la més atraient és Alexandra David-Néel. Una dona que va explorar el Tibet (hi va poder anar disfressada el 1924) i s'hi dedicà a estudiar la cultura hindú i la tibetana. Molts dels seus llibres, com ara Viaje a Lhasa, tenen un sabor especial on es mescla l'espiritualitat, l'aventura i els desafius culturals més diversos. Per cert, va morir als 101 anys.
Moltes reflexions sobres aquestes figures: la creativitat, exigeix acceptar el desordre afectiu? Pot tenir alguna justificació la crueltat? I la megalomania? És consubstancial, a l'esperit creador, l'egolatria?





És savi, el cor?
Olga Xirinacs
Foc Nou, 20090601

Els nous estudiosos de la intel·ligència emocional ens dirien que sí, i jo hi afegeixo “sense perjudicis”, perquè en parlar d’emocions l’hemisferi dret del cervell sempre ens fa pensar en les dones, o en les reaccions atribuïdes a les dones. Però l’emoció i la racionalitat, aquest suposat domini dels homes, van parelles, i la seva conjunció és la saviesa.
Això ve al cas perquè Teresa Costa-Gramunt, una autora que he ressenyat altres vegades a Foc Nou, ha escrit El saber del cor (Meteora, 2008). És un llibre de 118 pàgines, amb il·lustracions d’Adelaida Murillo. El llibre estudia set casos reals en què la dona ha demostrat que el cor (llegeixi’s emocions) és savi, i aquí ens interessa destacar els valors reals del que podria semblar ficció i no ho és: Gala Dalí i Cécile Éluard; Pablo i Marina Picasso; Anna Murià i Agustí Bartra; Maria i Araceli Zambrano; William i Catherine Blake; Alexandra David-Néel i el budisme; M. del Carmen Muzio i Andrés Petit/Quimbisa.
En Teresa Costa-Gramunt, sempre hi trobem l’originalitat, o sigui el saber. Poeta i prosista, demostra amb la seva obra que la poesia desvela al bon lector la veritat personal més que cap altre gènere literari. Parlem ara d’un llibre en prosa, d’un estudi. En el breu pròleg l’autora declara: “Experimento satisfacció quan se’m revelen alguns personatges que han fet de la seva vida una obra d’art. O una harmonia viva”. Ella se’ns mostra així: ha fet de la seva vida una obra d’art i una harmonia viva. En conseqüència, la seva literatura respon als estímuls espirituals que troba al camí i els comunica. La variació dels exemples triats fa comprendre que en tots els àmbits es poden donar la comprensió i l’abnegació, l’estudi i la saviesa; valors que molts líders farien bé d’assimilar perquè, malgrat tot, són els que ostenten –i força vegades tenen– el poder territorial i espiritual.