El preu de ser catalans


Contra la venda en los ojos
Quim Monzó
La Vanguardia, 20070214

Patrícia Gabancho acaba de editar un libro importantísimo. Se titula El preu de ser catalans y lo publica la editorial Meteora. Convenientemente traducido al alemán, al inglés y a cuanto idioma sea necesario, sería la tarjeta de presentación perfecta para que –por ejemplo en Frankfurt– vean a quién han invitado y de qué jardín salimos.
En 1980 Gabancho publicó un libro que llevaba por título Cultura rima amb confitura, que enlaza con éste. El preu… es un repaso sin ambages a las estupideces, la mala fe y las contradicciones socioculturales del país en que vivimos. Un repaso a la cultura como pose, a los tópicos, a los prejuicios, a la banalización, a la impostura, al papanatismo... Un repaso a los patinazos de los dirigentes culturales –de todos los partidos– que se han ido sucediendo en las poltronas, al pulso entre patria e identidad, a la educación actual y a la educación “de antes de Internet y de antes de que los libros de texto fuesen volúmenes de estampas con cuatro líneas subrayadas”. Un repaso a los mitos recientes del imaginario vendible de Barcelona –el anarquismo y el Xino–, a la poca excitación que el catalán y lo catalán despiertan entre los catalanes, a la relación entre los escritores en catalán y en español, a quién se sube a un barco y quién a otro.
Las páginas del libro están llenas de preguntas, muchas de ellas sin contestar porque –en ausencia de memez– del mismo enunciado se deduce la respuesta. Gabancho habla de la catalanidad y la españolidad de Estopa y de Buenafuente, de la sorpresa de Mercè Rodoreda al volver –tras el exilio– a una Barcelona que ya no era la Barcelona catalana de antes de Franco. Habla de la emigración de los años 50 a los 70, la que ya no se sintió obligada a adaptarse. Habla de los bilingüistas: de los verdaderos y los falsos, los que enarbolan la bandera del bi- y en realidad ansían el monolingüismo definitivo. Habla de la violencia contra lo catalán que hay en escuelas, plazas y discotecas “en todos los rincones del suburbio metropolitano” y de los adhesivos que, en barrios más finos, pegan sobre los letreros en esa lengua: “Por estética, en castellano”. Habla de lo bestia que resulta que “la comunidad autónoma que tiene más personalidad cultural, que tiene más tradición, que tiene la cultura sin Estado más importante del mundo –por el grueso y el alcance de su producción– es la que más rebaja su identidad para relacionarse mejor con España”. Tiene un capítulo lúcido sobre lo ocurrido con motivo del pregón de Elvira Lindo y las miopías de los implicados, desde ella misma hasta los que la criticaban. Tiene análisis certeros del talante de los festivales Kosmopolis, de la valía de Maria de la Pau Janer, de la actitud de Juan Marsé en el Planeta, de la trampa vergonzante que son los Erasmus, y hasta de una amiga suya: harta de vivir en Estados Unidos porque “aquí todo el mundo habla inglés”.
Gabancho retrata un paisaje del que ningún político –de ningún partido– se atreve a hablar. Contra el cliché autocomplaciente, dice: Catalunya “no es un país de acogida: es un país de indiferencia”. Una recomendación: Miquel Pueyo (secretario de Política Lingüística, partidario de ahuyentar las profecías pesimistas que “lo único que hacen es desmovilizar” y de “confiar más en el país”) mejor que no lo lea. El resto de los ciudadanos, que no se lo pierda.





El preu de la confitura
Rafael Vallbona
El Mundo, 20070218

Fa vint-i-set anys Patrícia Gabancho va publicar un llibre de títol afortunat i contingut molt delicat; Cultura rima amb confitura, on proposava un debat seriós i sense embuts sobre l’estat de la cultura catalana en el moment d’encetar l’autogovern. Ara ha escrit una mena de segona part, El preu de ser catalans (Meteora), on suma, resta i passa comptes del que és avui la cultura catalana després de l’era Pujol i la temporada Maragall. El títol no és tan llampant, però el plantejament és igual de rigorós i delicat: com acabarà la cultura catalana si continua anant per pedregars de desprestigi i retrocés suicida?
La resposta a aquesta hipòtesi, no per mes esperada, és menys cruel: extingida en cosa de dues generacions; i darrera de la llengua i la cultura, hi va el país de cap. El corol·lari d’arguments de l’autora és divers i d’una amenitat lectora que esgarrifa.
No m’allargo en situacions com la de l’amiga mestra d’un institut perifèric que va tenir la inoportuna pensada de comunicar compungida la mort de Miquel Martí i Pol, la de la senyora de Santa Coloma de Gramenet que, en quaranta anys de viure aquí, ni entén el català o el cèlebre i patètic cas dels pregons de la festa de la Mercè a càrrec d’éssers pintorescos com Elvira Lindo. És la part més sucosa del llibre, però també és la més coneguda i la que, en el fi estil de filaberquí trepanador de l’autora que tant va sorprendre l’any 80, quan aquí crítics, mandarins i creadors encara se l’agafaven amb paper fi, li permet sostenir documentalment que l’escola és una catàstrofe, que els nens creixen enganxats a la tele espanyola i sense consciència lingüística, que la cultura catalana s’ensenya de forma potinera i deslligada de l’avenir històric, i que l’única cultura del carrer es l’espanyola. En resum, que això no serà com al segle XIX, quan existia país per bé que la llengua literària no era el català.
Al segle XXI, la desaparició de la llengua i de la cultura comportaran necessàriament la desaparició de la idea que tenim avui de ser catalans. I tant amples.
La qüestió no està en escatir si la Gabancho exagera, si provoca o si es queda curta. Jo crec que provoca perquè no hi ha res més provocador que la realitat, sobretot si no es vol veure, que és el que fan els poders públics amb el seu ridícul cofoisme.
La clau de volta consisteix en arremangar-se perquè això no arribi a passar, si és que hi som a temps i ho volem. És la proposta de l’autora. No relaxar-se, superar socialment les polítiques culturals porugues i miops que, per interessos partidistes, han malfiat dels creadors durant tots aquests anys, i recuperar el prestigi que el català tenia fa vint-i-cinc anys, tot i que a penes hi havia instruments que juguessin al seu favor com ara ho hauria de fer la televisió.
Defensar el paper central de la cultura catalana en el poti-poti de cultures que conviuen a Catalunya passa per una política cultural que posi en el centre la projecció de la cultura pròpia. Si no es fa així, com convencerem els immigrants perquè s’incorporin al català? Quin sentit tindrà? La llengua que no cal és llengua morta.
Quan jo tenia 18 anys parlar bé el català, conèixer la literatura i saber-se les cançons de Raimon servia per lligar, prestigiava. Ara ja no em lligaria ni una estudiant de filologia, entre altres coses perquè no en queden. No és aquesta una prova prou fefaent de l’ocàs?





Picar ferro fred
Emili Teixidor
Avui, 20070308

Si el llibre de Patrícia Gabancho, publicat a Meteora, "El preu de ser catalans", amb el subtítol "Una cultura mil·lenària en vies d'extinció", hagués sortit en castellà, francès o anglès, referit a les respectives llengües i cultures, s'hauria format un rebombori de ca l'ample i se n'hauria analitzat el contingut en debats, seminaris, conferències, polèmiques..., el que vulgueu. I això que aquestes llengües no tenen els problemes que té el català. Però aquí tothom s'ho ha pres amb tranquil·litat, amb discreció, amb normalitat. Anem fent. El nostre mal no vol soroll. I les veus que gosen parlar obertament dels perills que amenacen la supervivència del malalt tenen el mateix efecte que picar ferro fred.
El memorial de greuges de l'autora és dur, contundent, raonat, clar i català, argumentat, políticament incorrecte, i amb noms i senyals d'alguns dels culpables. Si escullo, a l'atzar, algunes de les frases que apareixen al llarg del text, em surten uns titulars per llogar-hi cadires: "La cultura catalana, avui, no està vertebrant res", "La identitat és una reacció instintiva que es pot corregir amb la cultura", "Catalunya és un país bilingüe i bicultural", "La catalanitat és una regionalització de l'espanyolitat", "Es pot viure a Catalunya, en pau i activament, sense conèixer la cultura catalana: això està entès; la pregunta és si la cultura catalana pot viure a Catalunya sense que la conegui la meitat més u de la població", "Catalunya sempre tria el bàndol que perd"..., etcètera. Ja sé que a les frases, fora del context, hi manquen tots els matisos, però donen el to del discurs.
Els poders públics i les seves polítiques equivocades són els grans culpables de la situació, diu l'autora: el Govern perquè va triar l'acció social en lloc de l'acció cultural i l'Ajuntament pel seu provincianisme militant. Se salva poca gent, i dels que en surten més ben parats hi ha Ferran Mascarell, que ha dit que està d'acord amb el 80 per cent del que diu el llibre.
És un manual imprescindible per anar a la Fira de Frankfurt i aclarir d'un cop molts malentesos. L'ensenyament també rep de valent, i té tota la raó l'autora quan diu, entre altres coses, que no es pot imposar la llengua sense revestir-la de significat. També parla del nivell baixíssim en què ha caigut. A Mallorca, segons Baltasar Porcel, s'han venut els morts, i aquí ens hem venut el seny, el paisatge i l'ànima. Sense mercat, sense confiança institucional, sense autoestima, sense promoció..., la pobre orfeneta no se'n sortirà, es plany Gabancho, que, per cert, és argentina, i potser això li dóna una llunyania i li permet veure els fenòmens amb més perspectiva i menys prejudicis.
El "Titanic" de Félix de Azúa, el teatre de Boadella, la polèmica entre Marsé i M. de la Pau Janer pel Planeta, TV3 com a pur folklore, les Juanis de Bigas Luna, la tria d'Elvira Lindo per al pregó de la Mercè..., l'autora no defuig cap polèmica i aprofita totes les anècdotes per fer entendre la seva posició.
"La cultura catalana es mou molt bé en el barem de qualitat i pèssimament en el barem de quantitat". Cert, però m'hauria agradat una anàlisi dels fenòmens de quantitat, com l'èxit immens de publicacions com ara En Patufet i sobretot les "Pàgines viscudes", de Folch i Torres, que junt amb la feina dels Ateneus Populars i d'altres van començar a estendre la lectura per la base social. Però ¿qui gosa parlar de Folch i Torres avui, i encara menys reivindicar-lo? El folch-i-torrisme va servir sobretot per a minipolèmiques estèrils, però ningú va ser capaç de posar-lo al dia i arribar com ell al gran públic, a l'ample mercat. O, en teatre, els èxits d'un Joan Capri, per exemple. I ara, aquestes fites tan bescantades no les fa ningú. Més ben dit, les fa la cultura de substitució, la castellana. I no hi ha riotes ni polèmiques.
Pel que fa a l'examen dels consellers de Cultura, també m'hauria agradat veure-hi Joan Guitart, tants anys!, i Joan M. Pujals i el seu duel de titans amb J. M. Flotats i altres topades cèlebres. Vicenç Villatoro va escriure fa un temps un article que es titulava "El castellà és aquí per quedar-s'hi", tota una descoberta. El llibre de Patrícia Gabancho és un llarg treball per afegir que "i el català ja hi era, però no sé si aguantarà tantes tempestes".