El saber del cor
El cor, una bona via de coneixement
Ada Castells
Avui, 01 de desembre de 2008
"Pensem que fem les coses amb el cap i ens oblidem del cor", recorda l'escriptora Teresa Costa-Gramunt (Barcelona, 1951) per situar El saber del cor, publicat a Meteora. Es tracta de set retrats de personatges il·lustres basats en un moment de les seves vides marcat per la intensitat emocional. "Des de l'època de la Il·lustració, bé, ja des de Plató, hi ha una divisió entre el cap i l'esperit, i aquest esqueixament l'estem pagant. Jo intento explicar que a través del cor hi ha una via de coneixement que hem de recuperar".
Costa-Gramunt remarca que ha cuinat aquest llibre agafant una anècdota i elevant-la de categoria partint de la base que "les relacions sentimentals són la columna vertebral d'una vida humana".
L'autora ens parla de la relació entre Gala Dalí i la seva filla abandonada Cécile Éluard, un relat que trenca amb "el mite de la mare nutrícia". També entra en la vida de Marina Picasso i l'admiració mai no corresposta cap al seu avi, que es converteix en "un vampir de l'entorn". Hi ha un retrat dedicat a la parella d'Anna Murià i Agustí Bartra; Bartra apareix "com un gran egòlatra". Una zambraniana com Costa-Gramunt havia d'explicar la relació de María Zambrano amb la seva germana Araceli, que en va tenir cura. També s'atura en William Blake i el dibuix que fa del seu últim àngel, que resulta ser la seva esposa, Catherine. Apassionada de l'Índia, l'autora també ha volgut escriure sobre Alexandra David-Néel, una viatgera que va ser la primera dona rebuda pel Dalai-lama. L'últim retrat el destina a Andrés Petit, un missioner catòlic a Cuba que va crear una religió sincrètica.
Un poti-poti per mirar les vides d'aquests grans personatges des d'un altre prisma.
Figures extraordinàries
Enric Balaguer
A tall d'invocació (bloc), 10 de gener de 2009
Hi ha persones capaces d'assolir empreses extrordinàries. Molts artistes i també aventurers, místics, investigadors... Es tracta de gent capaç de desvetllar dins seu una energia i una determinació impertorbables. Sovint aquesta realitat ha portat una sèrie d'efectes secundaris --danys col·laterals-- en la vida afectiva. Siga com siga, juntament amb el caràcter extraordinari de molts personatges ens arriba també el coneixement de capítols que ens glacen el cor. Sembla que no hi ha heroi sense la corresponent part de misèria.
Dic tot açò a propòsit del llibre El saber del cor de Teresa Costa-Gramunt publicat en l'editorial Meteora. Un llibre que recrea capítols de la vida de set personatges fascinadors (o amb punts captivants). Per a l'autora es tracta de personatges que "han fet de la seva vida una obra d'art". Aquests personatges són Gala (Dalí), Picasso, Agustí Bartra, María Zambrano, William Blake, Alexandra David-Néel i Andrés Petit o Quimbisa. (n'hi ha més)
De cadascun d'aquests personatges, l'autora ens presenta una sèrie de situacions puntuals o bé trets general del seu tarannà. Alguns, a través del relat, esdevenen entranyables, uns altres semblen posseir un magnetisme quasi diví, com ara Picasso; d'altres entren en la quota dels que mostren un costat molt inhumà o cruel.
El punt en comú: són figures fascinadores reunides en una mena d'homenatge. Personalitats abocades a la seua vocació artística (Blake, Picasso, Bartra, Zambrano), o aventureres i amb cobdícia de coneixements (David-Néel, Andrés Petit). La vida afectiva dels set personatges és peculiar: amors absorbents, passions abismals, ingredients enigmàtics... De totes les figures, per a mi, la més atraient és Alexandra David-Néel. Una dona que va explorar el Tibet (hi va poder anar disfressada el 1924) i s'hi dedicà a estudiar la cultura hindú i la tibetana. Molts dels seus llibres, com ara Viaje a Lhasa, tenen un sabor especial on es mescla l'espiritualitat, l'aventura i els desafius culturals més diversos. Per cert, va morir als 101 anys.
Moltes reflexions sobres aquestes figures: la creativitat, exigeix acceptar el desordre afectiu? Pot tenir alguna justificació la crueltat? I la megalomania? És consubstancial, a l'esperit creador, l'egolatria?
Maríntim
El nostre mar de cada día
Jordi Llavina
Presència - El Punt, 17 d'octubre de 2008
• La poesia de Carles Duarte a Maríntim pot semblar planera i unívoca, però amaga una certa complexitat •
Una de les primeres coses que sorprèn en llegir Duarte és la seva predilecció pels assumptes còsmics i per les seves matèries podríem dir-ne morals, sense la intervenció de pretextos ni de situacions més pròxims, més quotidians,per entendre’ns. Duarte també ha excel·lit en la representació de la sensualitat: ens ha donat molts versos sobre el cos i les seves passions, bé que tamisats per una púdica distància. I així, si deixem de banda el que potser és el seu llibre més ambiciós fins ara, Tríptic hebreu, molts dels seus títols ja donen compte de l’aspiració de fer una poesia sobre l’home i sobre la seva circumstància: La pluja del temps, El silenci, El somni.
El paisatge ha estat, de sempre, un dels grans protagonistes de la poesia de Duarte. I, per damunt de tots, el mediterrani. En Maríntim —un títol que sintetitza molt bé l’esperit de l’obra— l’entorn marí de la Costa Brava serveix una reflexió serena sobre la vida i la finitud, sobre els canvis i la mort: «tot es transforma / al meu mar de pissarra». Des del vers inicial, hi retrobem el batec còsmic que deia, que el poeta fa seu, acordant-lo al batec del seu cor. Perquè el jo no és —en la filosofia de Duarte— sinó una minúscula representació del tot: «T’he retrobat, / mar meu,/ mar íntim,/ quan he sentit la meva pell / un fragment de la teva.»
El amor és una font il·limitada de tensió, que genera la vida i que, alhora, l’ofega. El to serè, un si és no és horacià, d’aquesta poesia experimenta una veritat amarga: «blau de mar / ferit pel roig ponent / que amara, com un oli, la badia». La de Duarte és, gairebé sempre, una naturalesa amable, íntima, que sovint té qualitats humanes («turons musculosos», «la mà del cel reposa / damunt del blat»). La pintura del lloc és magnífica: «Travessa aquest paisatge / de temps que s’adormissa / una flama roja, groguenca / de nespres i llimones.» L’escorça del pi de Vilanera és «tèbia» i si es mira enlaire es descobreix una «teranyina de fulles». Hi ha, en les seves paraules, agraïment per la bellesa rebuda (a la manera de Garcés). En la calma que es respira pertot, però, de sobte «creix una blanca ferida d’aigua». Una de les tankes finals concentra l’accent més dramàtic del llibre: «És vell el món, / els mesos t’ho recorden, / t’ho diu el cos / que et vas cansant de ser. / Creix la nit i t’espera.»
Una declaració d'amor
Carles López
El Periódico de Catalunya, 17 d'octubre de 2008
• Maríntim, l’últim llibre del poeta i lingüista Carles Duarte, és un sentit homenatge al paisatge de la costa mediterrània i al litoral de l’Empordà •
És tota una declaració d’amor i un deute personal. El poeta, lingüista i col·laborador d’EL PERIÓDICO Carles Duarte (Barcelona, 1959) va presentar dimarts el seu últim llibre, Maríntim (publicat per Editorial Meteora), un poemari en què manifesta la seva devoció pel Mediterrani, i molt especialment pel litoral de l’Empordà, i també salda un vell deute amb ell mateix i amb el mar: “Un mirall, un espai on projectem els nostres records, els nostres anhels i els nostres somnis”, explica.
La columna vertebral d’aquest llibre és un tema recurrent dels poetes, però en el cas de Duarte aquest mar no és només un paisatge per contemplar, sinó que —en paraules de Jordi Cervera, director de la col·lecció Mitilene— “es converteix en essència, en ànima incorpòria i també en un cos sòlid i evident”.
Aquest llibre, en què el protagonista és la naturalesa, “el paisatge viscut, humanitzat”, està dividit en tres parts: una d’introductòria titulada L’Escala, on el poeta dedica els seus versos a un seguit de geografies molt estimades de l’Empordà; una segona part que dóna nom al llibre i que és, segons paraules del mateix Duarte, un cant a l’estreta relació “entre l’home i el mar que l’acull i li dóna raó de ser”; i, finalment, una tercera part que tanca el llibre i que, amb el títol de Poemes a Wataru, està composta per 12 tankes (amb el subtítol de Vida) i 10 haikus, denominats celestes.
En aquesta última part, el paisatge és fruit d’un diàleg amb l’artista japonès Wataru, que manté una relació constant amb el món artístic català. De la col·laboració assídua entre tots dos en va sorgir la idea que Carles Duarte —explorador de tècniques, formes i continguts— se servís de tankes i haikus, poemes d’origen japonès que segueixen el cicle de les estacions i que tenen com a fons i sentit el reflex de la mirada humana sobre el paisatge. Amor sense embuts ni dissimulació: Estimo el mar / m’acull,/ l’acullo.
Fills de la derrota
Fills de la derrota
Ignasi Riera
El Periódico de Catalunya (El Far), 06 de febrer de 2009
Ara que fa setanta anys de tot allò —“la gran cabronada”, segons el poeta—, goso recomanar el llibre d’Empar Fernández, editat per Meteora: Fills de la derrota. És, a parer meu, una de les millors novel·les publicades al meu petit país sobre les conseqüències de la Guerra Incivil, sobre el crim militar i polític de la usurpació franquista de la legalitat republicana.
Empar Fernández Gómez, barcelonina de la fornada de 1962 —neix, per tant, amb la “Nova Cançó”— s’ha convertit, de fet, en baixllobregatina i en cornellanenca. Novel·lista, per exemple d’El loco de las muñecas, guionista, assagista lúcida —va guanyar amb Judit Pujadó el premi Pere Quart d’Humor i Sàtira amb El planeta ESO i historiadora que es mira el món des dels ulls de les dones, autora, amb el suport de Júlia Tardà, de La jornada interminable demostra, amb Fills de la derrota, que creix com a novel·lista capaç, per exemple, de descriure les persones i els moments de la vida humiliant de 1939, a Barcelona o a l’exili, amb pinzellades de colors, amb detalls que atorguen versemblança a tot allò que descriu.
Novel·la amb una càrrega amarga: tots vam perdre aquella guerra bèstia. El nostre, diguin el que diguin els bisbes, és un país que necessita, amb urgència, la teràpia de la recuperació de la memòria… a l’engròs i a la menuda. L’itinerari vital de tres criatures de 1939 —Dolors, Victòria i Alexandre— constitueix un retaule molt ric sobre la condició humana i ens suggereix la revisió sense tòpics dels camins provocats per aquell gran sotrac. Una recomanació: llegir els textos que signa Empar Fernández, escriptora veïna, ens assenyala l’itinerari d’una de les esperances (i ja de les realitats) més sòlides de la literatura que es cou a Catalunya.
Víctimes de la guerra i de la pau
Joan Josep Isern
Avui, 17 de gener de 2009
Dijous 26 de gener del 1939, a Barcelona. Per a uns és “la liberación”; per a uns altres, el final de totes les esperances. La guerra ja està perduda per a la República i el final de les hostilitats és només qüestió de setmanes. Just el temps que l’exèrcit feixista tardi a ocupar les darreres bosses de territori encara en mans dels resistents.
La Dolors, la Victòria i l’Alexandre, tres personatges entre la joventut i la infantesa, pateixen la derrota a través de les seves respectives famílies. El pare de la Dolors (16 anys), un farmacèutic vidu i catalanista, fuig amb els seus tres fills cap a França i pocs mesos després s’encaminaran cap al definitiu exili mexicà. El pare de la Victòria (8 anys), anarquista militant, l’amaga al colomar de l’edifici on viuen perquè no la trobin els seus perseguidors. Ja no es tornaran a veure mai més. L’Alexandre (10 anys) es reclou amb els seus pares al pis del Poble-sec, on viuen. El seu pare, sastre d’ofici, decideix amagar-se mort de por entre les quatre parets familiars i fer creure a tothom que la guerra se l’ha endut.
Amb una estructura bastida a base de capítols alterns, Empar Fernández (Barcelona, 1962) va seguint les trajectòries vitals d’aquests tres personatges, que només tenen en comú la pertinença als rengles dels vençuts. La Dolors es rebel·larà contra l’obsessió del seu pare pel retorn a la pàtria i no trigarà a iniciar una vida d’artista centrada en l’atractiu del seu cos. La Victòria i la seva mare patiran amb duresa les conseqüències de la derrota i seguiran una evolució que en més d’un punt recorda La plaça del Diamant. El suïcidi del pare de l’Alexandre marcarà també la vida del noi amb un recorregut en què no hi faltaran ni el fracàs sentimental ni la decadència física.
Les tres històries de Fills de la derrota ens arriben de manera fragmentària, deixant volgudament sense cobrir trossos de la cronologia, accentuant només els moments més intensos de cada biografia. I ho fan de manera prou competent per transmetre’ns la percepció que allò que se’ns està explicant són els retrats de tres fracassos personals. De tres vides allunyades que acabaran coincidint en un final comú. A mesura que es va avançant en la lectura es podria retreure a l’autora una certa manca de matisos que diferenciïn les peripècies de cada personatge i els escenaris on es desenvolupen les seves vides. Un epíleg en quatre parts, però, explica una bona part d’aquesta pretesa mancança i deixa a criteri del lector l’encert, o no, de la solució que l’autora ha adoptat.
A mi, particularment, em sembla un recurs defensable, sobretot perquè dóna peu a la carta que clou el llibre i que conté la frase que resumeix millor tot el que hem llegit fins aleshores: per sentir-se derrotat no cal haver perdut una guerra.
Bèsties de l'hort
Bèsties de l'hort
Andreu Sotorra
Avui, 30 de maig de 2008
Contes de la generació T: Tano, Tecla, Tobi, Tomasa, Tro, Tarima i Tomeu. Un bestiari ple de vida que configura un recull de petites històries, plenes de poesia, observació i sensibilitat. Marc Vicens els ha vist amb unes imatges originals i transgressores. Premi Lola Anglada de Tiana.
Aventuras en la masía
El Periódico, 29 de maig de 2008
El gato Tano, la gallina Tecla, el perro Tobi, la cabra Tarima o el caballo Tro conviven con sus amos en estas siete historias que Xavier Blanch sitúa en una masía donde no hay lugar para el aburrimiento. Marc Vicens, con sus coloristas ilustraciones, pone la guinda a un entretenido libro para niños de entre 8 y 12 años, galardonado con el Premi Lola Anglada-Vila de Tiana 2006-2007.
Amics de l'hort
Catalunya Cristiana, 12 de juny de 2008
En aquest llibre es parla d’una manera enginyosa de la vida d’uns quants animals que resideixen en un microcosmos molt concret: l’hort. Així, els petits lectors poden conèixer els pensaments i les opinions del Tano, un gat; la Tecla, una gallina; la Tomasa, una truja; la Tarima, una cabra; el Tro, un cavall... Una nova manera d’acostar-se als animals. Les narracions i els dibuixos d’aquest volum van guanyar el Concurs de Contes i d’Il•lustracions Lola Anglada - Vila de Tiana.
Bèsties de l'hort
Eugènia Morer i Serra
Faristol, 01 de novembre de 2008
Set històries, interconnectades amb el rerefons més o menys proper d’un hort a pagès, conten la dura vida dels animals, humans inclosos. Un narrador extern, amb un constant estil indirecte lliure —que demostra la seva capacitat de posar-se a la pell dels protagonistes— desgrana les històries, gairebé sempre d’una excel·lent circularitat i impregnades d’una cruesa i fatalisme que van creixent a mesura que avancen els relats. La cobdícia, l’enveja, la llibertat; temes animals i humans prenen força en aquest contundent àlbum, força ben editat i amb un treball il·lustratiu vingut del disseny gràfic i de tractament digital. Amb figures col·locades sobre fons de tinta plana, construïdes a través d’un abundant grafisme, la il·lustració posa enginyosament en joc els animals i les seves accions a través d’elements icònics i esquemàtics. El resultat final, tant per la duresa del text com de la imatge, no deixa el lector gens indiferent.
Llibres d'interès educatiu
Escola Catalana, 01 d'octubre de 2008
Recull de set contes ambientats en el món rural. Un gat, una gallina, un gos, una truja, un cavall i una cabra són els protagonistes dels sis primers contes. El del setè i últim, és en Tomeu, el noi que viu a la masia i a on podem trobar els animals dels contes anteriors.
A tall de fil conductor, la lletra T, de tresor i de troballa, esdevé un personatge més d’aquestes bèsties de l’hort: en Tano, la Tecla, en Toby, la Tomassa, el Tro, la Tarima i en Tomeu.
Els contes ens parlen de la vida d’aquests animals, del seu quefer quotidià, dels seus suposats somnis i també... de les seves penalitats, ja que l’autor defuig d’imatges ensucrades, no estalvia la realitat i cruesa d’algunes situacions que pateixen les bèsties: un gos permanentment lligat a una estaca, una truja que pareix contínuament, una cabra que de petita va ser separada dels seus, un gat que perd un ull en una picabaralla de gats...
Xavier Blanch ens ofereix un recull molt ben tramat, de prosa cuidada i força narrativa. Tot plegat esquitxat amb un vocabulari ric i una fina ironia. Cal destacar el recurs de la repetició que l’autor empra amb mestria i com un joc més.
Les originals il·lustracions de Marc Vicens vessen color sense manies i aporten el to just de fantasia que ajuda a equilibrar el realisme punyent d’alguns passatges.
Resistents. La cultura com a defensa
Retrats
Arturo San Agustín
El Periódico de Catalunya, 09 d'abril de 2008
La fotògrafa Pilar Aymerich, serrell francès i gata, inaugurarà avui, al Museu d'Història de Catalunya, l'exposició de retrats Resistents, la cultura com a defensa. En aquesta vida sempre s'ha de tenir un amic metge i un amic fotògraf. Amic o amiga, és clar. Això del metge m'ho va dir en certa ocasió Paco Ibáñez. El fotògraf l'afegeixo jo.
El metge t'ajuda a viure i el fotògraf et garanteix la posteritat, que és una cosa que depèn dels amics, els enemics i els seguidors. Però tots plegats no poden fer res per la teva posteritat si no compten amb una bona fotografia teva. La jaqueta del director de teatre Ricard Salvat, que va ser qui va presentar Stanislavski, Grotowski i Brecht a la Pilar, que aleshores era una nena de col.legi de monges, viurà eternament perquè ella la va fotografiar el 1971, en un dels túnels del Teatre Grec. I el mateix dic de la pel.liculera gavardina de Lluís Permanyer. El cronista també sap que la seva gavardina, com la de Humphrey Bogart, ja és eterna perquè la Pilar la va fotografiar.
La Pilar diu que la fotografia és passat des del moment mateix que s'impressiona el negatiu. I record. I, quan parla d'alguns dels resistents que ha retratat, recorda la soledat de Lola Anglada o la mirada de Miquel Planas, exdeportat de Mauthausen.
Jo, de la seva exposició, em quedo amb aquells que em van ensenyar a viure o amb aquells amb qui simplement vaig fer un cafè. Parlo aquí del poeta Joan Brossa, que ara ja és, també, una plaça de Barcelona. Parlo aquí de Carles Fontserè, pintor, escenògraf i fotògraf, amb barba bíblica i mirada anarquista en què habitava el pare Zeus. Parlo aquí d'Agustí Centelles, un fotògraf extraordinari prohibit per Franco.
També parlo aquí del cantant i actor Ovidi Montllor, a qui la Pilar va immortalitzar traient fum pel nas, per les dues fosses nasals. Com un drac de conte, com aquella fera ferotge de la seva cançó. Quin retrat. Quin gran retrat, també, el del periodista i escriptor Lluís Carandell, gronxant-se amb el seu germà Josep Maria a la plaça de Letamendi.
Pilar Aymerich dispara
Lluís Permanyer
La Vanguardia, 06 d'abril de 2008
Creo que este concepto es el que define la esencia de la recién inaugurada exposición imponente de retratos creados por esta fotoperiodista todoterreno y de largo recorrido. Y el que en 1971 captó de Maria Aurèlia Capmany sintetiza el estilo que Aymerich supo imponer para habérselas con esta endiablada especialidad, en la que grandes nombres se han roto la crisma. La frontalidad descarada, casi inmisericorde, es la que pone de relieve un tuteo mutuo, en el que cada una de las dos partes sabe a la perfección el papel que tiene por misión cumplir y se aplican ambas en desempeñarlo, sin concesiones. No en balde ellas se habían conocido un decenio antes en la escuela de cómicos que dirigía Salvat y ambas revelan lo muy metidas que están en su personaje. No hay trampa ni artificio; y nada sobra. Sobrecoge una intensidad que impresiona. Éste y todos los retratos siguen a rajatabla la consigna dada por Picasso, que me permito la licencia de adaptar a la circunstancia: "No, la fotografía no está hecha para decorar pisos, sino que es un arma de guerra, ofensiva y defensiva, contra el enemigo". No se pierdan la exposición ni el catálogo (edita Meteora), que, bajo el título significativo Resistents. La cultura com a defensa, se muestra en el Museu d´Història de Catalunya.
Tribut a la resistència cultural
Maria Palau
El Punt, 14 d'abril de 2008
La irritació sana de Joan Oliver. L'altivesa de Mercè Rodoreda. La soledat de Lola Anglada. L'elegància de Frederic Mompou. L'extravagància de Joan Ponç. El furor d' Ovidi Montllor. Diu la fotògrafa Pilar Aymerich que aquest país no hauria estat el mateix, no hauria suportat amb tan estoïcisme la llosa de la història recent, sense la cultura. Sense els seus talents creatius. En un muntatge expositiu ple de sensualitat, Aymerich presenta al Museu d'Història de Catalunya (MHC) 71 retrats de personalitats de les lletres, el pensament, la música, l'art i el teatre, gent que va fotografiar als anys setanta, els uns marcats pel llarg exili, els altres per haver viscut la foscor dins de la bèstia mateix, i també aquells altres que començaven a despuntar en plena eufòria de canvi.
No són fotografies inèdites, la majoria van ser publicades en la premsa de l'època il•lustrant textos de Montserrat Roig, Maruja Torres i Manuel Vázquez Montalbán. Però els 71 retrats junts transmeten quelcom de nou: invoquen una sensualitat fruit de la delicadesa tan característica de l'estil fotogràfic d'Aymerich. Els corona una aura de glamour cultural, sense caure en la frivolitat. Era la resistència. I ells, els Resistents, com els anomena Aymerich en el títol de l'exposició, concebuda com «un calidoscopi d'imatges»; i ja se sap que un calidoscopi construeix imatges belles i imprevistes, sorprenents i especials. En pot sortir un Raimon rient. I una seductora Marta Pessarrodona amb la seva gossa Sally.
Aymerich ha escrit uns textos que acompanyen les fotografies en què evoca l'ànima que va voler extreure del personatge quan el va enfocar amb la càmera. Hi ha records preciosos. Mercè Rodoreda no volia que li fessin fotografies. Aymerich, per trencar el gel, va encetar una conversa sobre el cultiu de les gardènies. Rodoreda, distant però més sensible encara, va accedir. Joan Brossa tampoc les tenia totes: tenia por que la fotògrafa li desordenés els papers del seu estudi. Un estudi regit per un ordre caòtic.
Aymerich sentia impressió per Maria Aurèlia Capmany: «Anava amb talons d'agulla, vestida de negre, amb faldilla de tub de cuir i fumava puros, era insolent i tossuda». És des de l'admiració i l'amistat que ha emprès l'aventura d'aquesta exposició, que han organitzat el MHC, la Direcció General de la Memòria Democràtica i l'Obra Social de Caixa Sabadell. Així parla de Juan Marsé: «Ningú m'havia explicat com ell la Barcelona que jo vivia i no entenia». O així d' Ovidi Montllor, a qui va fotografiar traient fum de tabac pel nas: «Quan pujava dalt d'un escenari, era això, una fera ferotge: combatiu, polític, defensor de la justícia.» En una paraula, resistents.
Retrats dels resistents culturals a Catalunya
M. Pascual
Presència, 09 de maig de 2008
Resistents. La cultura com a defensa. Retrats de Pilar Aymerich és el títol de l’exposició que s’ha muntat al Museu d’Història de Catalunya i que, mitjançant 60 retrats fets per aquesta coneguda fotògrafa a personatges compromesos en la defensa d’un país, recorre els anys de final del franquisme i la transició. Així, a la mostra – organitzada conjuntament pel museu, la direcció general de la Memòria Democràtica de la Generalitat de Catalunya i l’Obra Social Caixa Sabadell– es poden veure fotografies de creadors, artistes, pensadors, intel•lectuals i escriptors que van encapçalar la resistència cultural en l’època franquista, des de l’exili –com va ser el cas de Mercè Rodoreda, Frederica Montseny, Carles Riba, Pere Calders, Tísner, Carles Fontserè , Joan Oliver, Josep Carner o Pau Vila–, des de la resistència a l’interior del país –com ara Ricard Salvat, Manuel de Pedrolo, Antoni Tàpies, Marta Mata, Josep Palau i Fabre, Joan Brossa, Jordi Carbonell o Maria Aurèlia Capmany– o com a membres de les generacions de la represa –exemples de la qual són Montserrat Roig, Oriol Bohigas, Lluís Llach, Fabià Puigserver, Terenci Moix, Guillermina Motta, Pere Portabella, Raimon, Manuel Vázquez Montalbán o Joan de Sagarra.
Viajeras a La Habana
Meteora publica un llibre de gran format amb fotos de Pilar Aymerich
Avui, 13 de març de 2008
Viajeras a La Habana: Eulalia de Borbón, Zenobia Camprubí, María Zambrano, María Teresa León és un llibre de gran format i edició de luxe publicat per Meteora. El llibre reuneix quatre semblances biogràfiques de quatre dones que van viure a l’Havana segons la visió d’Isabel Segura. Però aquests textos esplèndids estan recolzats en unes fotografies de la mateixa qualitat, si no més, de Pilar Aymerich. Segura és una especialista del tema, com acrediten altres publicacions com ara La Habana para mujeres i 7 passejades per l’Havana (també en col•laboració amb Aymerich). Per la seva banda, Aymerich és una fotògrafa prestigiosa formada a Londres i París, especialitzada en retrats i reportatges. La seva feina li va valer la Creu de Sant Jordi el 2005. Aquest llibre ens mostra una Ciutat mítica a través de quatre itineraris narrats (amb paraula i amb imatges) amb una mirada personal, íntima i panoràmica. Magníficament editat, el llibre deixa empremta, com la ciutat que ens mostra.
Banderes al vent! La Barcelona de les utopies, 1914-1936
Banderas al viento
Jorge Ordaz
Obiter Dicta, 14 d'abril de 2008
“Era la gloria de un día de abril y entonces no sospechábamos que fuese tan incierta…” Así describe Joan Sales la proclamación de la República el 14 de abril de 1931 en Incerta glòria (1956), una de las grandes novelas en catalán del siglo XX. La referencia está tomada de Shakespeare (“the uncertain glory of an April day”, Los dos caballeros de Verona, I.iii.84) y viene a capturar la perplejidad, la ilusión y la incertidumbre de aquellos históricos días. La novela de Sales fue vertida al inglés por el neoyorquino David H. Rosenthal (1945-1992), poeta, ensayista y divulgador de la cultura catalana. Suya fue la primera traducción inglesa del Tirant lo Blanc; y tradujo también, entre otros, a J. V. Foix, Gabriel Ferrater, Joan Perucho y Mercé Rodoreda, lo que dice mucho a favor de su buen gusto literario. Ahora, la Editorial Meteora ha editado Banderes al vent!. La Barcelona de les utopies, 1914-1936, obra póstuma de Rosenthal en la que se hace un repaso a estas dos décadas de trepidante actividad social, cultural y política en Cataluña, y especialmente en su capital.
Rosenthal describe con rigor y amenidad aquellos años de pujanza cultural y artística, deteniéndose en las vanguardias, la educación, el anarquismo, el esperanto, la relación de Lorca con los catalanes... De especial interés son los capítulos dedicados a la vida nocturna barcelonesa y al llamado Barrio Chino. Rosenthal desempolva diversas crónicas periodísticas de la época para presentarnos de primera mano la atractiva sordidez de aquel bullicioso distrito plagado de lupanares, cafetines, cabarets y tablaos flamencos por el que deambulaban prostitutas, travestidos, artistas, hampones, burgueses y forasteros. Sugerentes resultan igualmente las páginas dedicadas a repasar las personales visiones de los escritores franceses –Henry de Montherlant, Francis Carco, Pierre MacOrlan, Georges Bataille y Jean Genet- que visitaron Barcelona por aquella época y que han dejado su personal testimonio en novelas y libros de viajes. Todo aquel efervescente panorama quedaría truncado abruptamente con el estallido de la Guerra Civil y acabaría por ser liquidado en la represiva posguerra. Ya nada volvería a ser igual.
Como dice Joan Rendé en el prólogo, “no es un libro de historia ni es una evocación nostálgica de una Barcelona fuertemente exótica. Es un relato vigoroso, fascinado y fascinante, de un tiempo irrepetible en el cual el mismo David Rosenthal habría sido un protagonista vivamente adecuado.” El libro se cierra con un epílogo de su viuda, María Luisa García Bermejo, que escribe un emocionado retrato de Rosenthal en sus últimos meses de vida.
Homenaje a Catalunya
Oriol Pi de Cabanyes
La Vanguardia, 14 de juliol de 2008
El neoyorquino David H. Rosenthal, inquieto traductor al inglés del Tirant lo Blanc, La plaça del Diamant e Incerta glòria, entre otras obras señeras de la literatura catalana, murió en 1992 dejando inédito un ensayo de divulgación sobre el ambiente de especial creatividad que se respiraba en la Barcelona de los años veinte y treinta. Ahora se ha editado traducido al catalán por Jordi Fernando, que es también quien, como editor de Meteora, ha materializado el libro, enriquecido con una muy buena selección de fotografías de época exhumadas por Montserrat Rectoret.
Así como un Hemingway, un Orwell o un Capa durante la guerra, el también norteamericano David Rosenthal se sintió atraído ya desde su primera estancia entre nosotros a finales del franquismo por la vivacidad de un momento único, el de aquella Barcelona enriquecida y frivolizada por la neutralidad durante la Primera Guerra Mundial que ve cómo en 1936 se ven desacreditados hasta los más puros ideales. Era una Barcelona que había empalmado las informalidades del modernismo con el gusto por el juego de las vanguardias. Como ya se reflejaba en Vida privada de Sagarra o posteriormente en La marge de André Pieyre de Mandiargues, "los franceses encontraban el barrio chino terriblemente vivo de colores e interesante, del mismo modo que los norteamericanos reaccionaban ante La Habana en los años cincuenta".
Ahora ya no se le llama barrio chino, como hace Rosentha1, pero Barcelona continúa siendo un gran foco de atracción cosmopolita y seguramente también el mayor mercado europeo de la transgresión temporal. Y ya murió aquella cultura de lo vital libertario cuyos últimos coletazos tal vez se manifestaron en forma de anticultura y de antifranquismo en la estela del Mayo del 68.
El libro de Rosenthal estaba destinado en principio a un público anglosajón, y no pretendía proporcionar ninguna historia oficial del anarquismo, que tanta importancia tuvo en la Catalunya de hasta 1939, sino "sencillamente esbozar unos cuantos puntos de referencia", más que sobre la ideología, sobre una cultura o un estilo de vida seguido por centenares de miles de personas.
Banderes al vent! La Barcelona de les utopies, 1914-1936 es un hermoso monumento funerario a una cultura popular heredera del librepensamiento que ya en la posguerra dejó de ser hegemónica en aras de una mentalidad antilibertaria, y también antiliberal, y en el fondo conservadora. Es también un canto a la ingenuidad perdida, a la fe del pueblo en el progreso.
Y finalmente, es otro gran homenaje a una Catalunya que desde la mitad del siglo XIX había ido adquiriendo una densidad de idealismo que la guerra y la dictadura se llevaron fatalmente por delante..., esperemos que no para siempre.
Barcelona y Rosenthal
Lluís Permanyer
La Vanguardia, 30 de març de 2008
Se publica por fin el libro póstumo de Rosenthal (murió en 1992) sobre Barcelona: Banderes al vent!, editado por Meteora con un cariño que se echa de ver. Esta emocionada panorámica histórica de 1914 a 1936 quiero entenderla como una declaración de amor, consecuencia de un flechazo y propia de un tímido que se ve obligado a cumplir un cierto rodeo. Escogió semejante momento histórico al constituir el crisol formidable de unas utopías de todo signo que parecían factibles, gracias a una favorable conjunción social y política. Pero el levantamiento fascista y la guerra incivil truncaron y arrasaron por espacio de decenios aquella esperanza cierta. Cuando Rosenthal arribó a Barcelona persistía la dictadura y aún pudo dar con algunos testimonios representativos. De ahí que estuviera a su alcance comprender y sentir la tragedia acaecida, pues no en balde él era un sabueso preguntón y radical, empeñado en saber las causas y descender hasta sus raíces. Rosenthal, neoyorquino judío, poeta, que en calidad de traductor, ensayista y agitador cultural hizo mucho por divulgar la cultura catalana, comenzando por el Tirant, que vertió con acierto al inglés, nos legó este libro a modo de testamento. Gracias, David. La obra será presentada el próximo viernes 4 a las 19.30 h en la Casa del Llibre, paseo de Gràcia, 62. Allí estaremos.
David H. Rosenthal, un catalanòfil nordamericà
Emigdi Subirats
VilaWeb, 29 de març de 2008
Sento una admiració molt especial des de fa molts anys per la figura de David H. Rosenthal (Nova York, 1945 - 1992). Aquest poeta, assagista i traductor nord-americà, d'ascendència jueva, va ser un gran catalanòfil que va realitzar una feina incansable i extraordinària quant a la difusió de la cultura catalana arreu del món. Es va encarregar de la traducció i la posterior edició d'antologies de poetes catalans; mentre que va ser el traductor a l’anglès de l'obra d'autors mítics de la nostra literatura com: Mercè Rodoreda, Víctor Català, Pere Quart, Gabriel Ferrater, Joan Perucho, Vicent Andrés Estellés, etc... També cal destacar que va realitzar la primera traducció a l’anglès de la novel•la cavalleresca Tirant lo Blanc. El 1988, la Generalitat de Catalunya li va concedir la Creu de Sant Jordi en reconeixement a la seua magnífica tasca envers la nostra cultura. Va morir d’un càncer de pàncreas a la jove edat de 47 anys, quan encara estava en ple procés creatiu.
Per motius professionals, vaig adquirir les seues traduccions de l'esmentada i mítica novel•la medieval i de "The Time of the doves" (El temps dels coloms), la versió en anglès de la coneguda novel•la La Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda, el centenari del naixement de la qual celebrem enguany. Vaig treballar amb els meus alumnes d'anglès a l'acadèmia Nessie School d'Amposta, les versions catalana i anglesa d'aquest gran relat sobre la guerra civil i la postguerra, la qual cosa va ser plenament alliçonadora. Vaig poder comprovar fàcilment l'alt coneixement que tenia Rosenthal de les dues llengües, cosa que li va permetre fer un treball extraordinari.
Ara ha sortit a la llum el seu llibre pòstum Banderes al vent! La Barcelona de les utopies, 1914-1936. Tal com ens fan cinc cèntims les cròniques, l’obra del traductor nord-americà catalanòfil explica amb detall els profunds canvis socials, la gran puixança cultural i artística i els conflictes d’ordre polític i laboral que tenen lloc a Catalunya, i especialment a Barcelona, entre l’inici de la Primera Guerra Mundial i el de la Guerra Civil Espanyola. Ha estat editat conjuntament amb prop de 100 fotografies de l'època.
L'escriptor Joan Rendé, que ha prologat el llibre, el presentarà el proper 4 d'abril a la Casa del llibre de Barcelona, juntament amb María Luisa García Bermejo, vídua de Rosenthal i professora titular de la Universidad Complutense.
Mirar atrás, hacia el frente
C.C.
ADN, 23 d'abril de 2008
Un período lleno de contadicciones. Los Felices Años 20 traían la pujanza económica, las vanguardias, pero también la convulsión social, la lucha obrera y los ismos que desbaratarían la primera mitad del siglo XX. El traductor y ensayista estadounidense David H. Rosenthal (1945-1992) reflexiona en Banderes al vent! La Barcelona de les utopies 1914-1936 (Meteora), un recopilatorio de artículos y ensayos, sobre esta nostálgica Barcelona de entreguerras.
Anarquistas, comunistas, republicanos y fascistas –sin contar con todas sus facciones y escisiones– son protagonistas de esta historia de Barcelona que culmina con el estallido de la Guerra Civil.
Traduït l’assaig dedicat a Barcelona que David H. Rosenthal va deixar escrit en morir, el 1992
Lluís Bonada
El Temps, 08 d'abril de 2008
Quan, el mes de juny de l’any 1991, el càncer va trucar a la porta del catalanòfil David H. Rosenthal (Nova York, 1945-1992), traductor a l’anglès de Joanot Martorell, Mercè Rodoreda, Víctor Català, Gabriel Ferrater, Joan Perucho o Vicent Andrés Estellés, preparava la redacció de la seva carta d’amor a Barcelona, un llibre que anava destinat a encomanar, entre la població nord-americana, la fascinació que l’autor sentia per la carismàtica Barcelona anterior a l’esclat de la Guerra Civil Espanyola. La Ciutat es preparava per celebrar els Jocs Olímpics i els lectors americans podien estar especialment interessats pel passat de la ciutat.
Aquell mes de juny tenia pràcticament enllestida la tasca de recerca i documentació. Malgrat ser conscient de la gravetat del mal, i després d’haver superat les sessions més dures de tractament, va començar a escriure el llibre el mes d’octubre i a final de juliol del 1992 el tenia enllestit. Van ser uns mesos de treball intens, entre el tractament i una nova operació, feta el març del 92, i que va anul•lar definitivament tota mena de salvació. Tot i que va veure que ja havia fet tard, perquè diversos autors coneguts havien tret al mercat llibres sobre Barcelona aprofitant l’embranzida dels jocs, va intentar assegurar la publicació futura del text, bo i sabent que no seria a temps de veure’l publicat. El que va aconseguir, amb l’ajut de la muller, Maria Luisa García Bermejo, i dels amics, va ser que el text es comencés a traduir al català.
Finalment, la traducció, tot esperant que algun dia es pugui publicar l’original als Estats Units, ja és al carrer. Jordi Fernando es va oferir a traduir generosament l’original i ha estat l’editorial Meteora, de Barcelona, que ha decidit de publicar-lo, il•lustrat amb moltes, i molt ben tríades, fotografies d’època, amb el títol Banderes al vent! La Barcelona de les utopies, 1914-1936.
L’escriptor Joan Rendé va ser la persona que va trobar l’editor i és la persona que signa el pròleg. Hi adverteix que el llibre no és un llibre d’història ni un aplec nostàlgic d’una Barcelona fortament exòtica, sinó un relat vigorós, fascinat i fascinant, d’un temps irrepetible.
David H. Rosenthal escriu el llibre per demostrar que el període 1914-1936 a Catalunya va ser una època única en un lloc únic, on van aplegar-se tendències avantguardistes, pol•linitzacions encreuades amb més capitals europees, i, a més, sovint va marcar el pas del pensament progressista en temàtiques sociopolítiques, artístiques i fins i tot pedagògiques. Per a l’escriptor novaiorquès, Barcelona era una gran capital europea, tant o més moderna que moltes d’altres, però que no havia suscitat l’atenció de París o, més recentment, Berlín, i per això va pensar que calia proclamar-ho. A més, ningú, català ni foraster –diu a la introducció–, no havia provat fins llavors de dibuixar en un sol paper els nombrosos traços de la seva existència, excèntrica i acalorada, durant la primera part del segle XX.
Las Flores del Mal
Julià Guillamon
La Vanguardia, 30 de juliol de 2008
Banderes al vent. La Barcelona de les utopies, 1914-1936 es fruto de la seducción que ejerció Barcelona sobre un joven norteamericano, poeta y crítico de jazz, que aterrizó por primera vez en nuestra ciudad a principios de los setenta. El catalanismo cultural estaba entonces en vanguardia, David H. Rosenthal (Nueva York 1945-1992) se hizo amigo de escritores y artistas y descubrió la cultura del país. En sucesivos viajes concibió la idea de un libro que situara Barcelona al mismo nivel de las grandes capitales europeas del periodo de entreguerras. La oportunidad de escribirlo se planteó a principios de los noventa. En plena redacción, Rosenthal enfermó de cáncer y murió en 1992. Su obra quedó inédita. Jordi Fernando se ofreció a traducirlo al catalán y Joan Rendé se encargo de buscarle editor. Quince años después el trabajo de Rosenthal invita a la reflexión. Es un libro apasionado, que plantea una visión arrebatada de un momento crucial tomando como punto de partida anarquistas, tarambanas, novelistas malditos, esperantistas enfrentados a la amenaza de la reacción y a la Guerra Civil que echó por tierra un modelo de sociedad innovadora, comprometida con el progreso y la renovación social.
Qué diferente es esta imagen fervorosa de Rosenthal de la que ofrece el displicente Robert Hughes en Barcelona, el libro que se convirtió en la guía para extranjeros informados en la Barcelona del 92. Qué pena que el libro se quedara por el camino y que sólo un puñado de catalanes de ahora puedan acceder a su reveladora síntesis y disfrutar de la capacidad de Rosenthal de transmitir el entusiasmo de unos años decisivos y el sentimiento de pérdida que vino después. ¿No habría manera de que este texto, que tan bien explica una época de Barcelona, estuviera disponible también en inglés y castellano?
El més calent... al front de Madrid
ERC es reivindica com l'esquerra liberal a Madrid
Marc Andreu
El Periódico de Catalunya, 31 de gener de 2008
Amb "orgull de la feina feta" i ignorància de qui va llançar el 2004 els vuit diputats republicans a Madrid, ERC es va reivindicar ahir com l'esquerra liberal i possibilista que, sense renunciar als seus principis independentistes, és capaç d'influir en el PSOE, defensar els interessos econòmics catalans i servir-se de la tribuna del Congrés per guanyar adeptes sobiranistes a Catalunya. Sense renunciar a ser "partit de combat i de Govern", com va citar Joan Tardà, al "pragmatisme" hi van apel•lar Joan Puigcercós i Joan Ridao al presentar el llibre que repassa la història de l'actual grup d'ERC a Madrid.
El vicepresident del Govern i president d'ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira, artífex del gran resultat republicà del 2004 com a cap de llista al Congrés després de l'entrevista amb ETA a Perpinyà, va assistir en primera fila a un acte que va deixar petita la Casa del Llibre. Però Carod no va parlar. Ni va ser citat. Tot el protagonisme va ser per als 10 diputats –entre el 2004 i el 2007 hi va haver dos relleus– que sí que van exercir.
CAVALL I ASE
D'una legislatura que, segons Tardà i Ridao, "va arrencar a cavall" per després patir una "parada d'ase", Puigcercós va ser l'encarregat de glossar, un per un, la feina dels que el van rescatar de la soledat del Grup Mixt. Abans, Tardà va introduir la desenfadada obra El més calent... al front de Madrid sense renegar que n'hi ha que titllen d'"estrafolaris" els republicans per "actuar sense complexos" en pro, per exemple, de la llengua catalana.
Puigcercós va admetre que "cal trencar ous per fer truita", però el número dos del 2004 i el cap de llista del 2008 van aclarir que la seva tasca va més enllà de "gestos".
SINTONIA AMB SOLBES
Després de reconèixer Tardà haver influït en el PSOE en polítiques d'esquerres "gràcies també a IU", Puigcercós va sortir "en defensa del lliure mercat". Va explicar la seva sintonia amb Pedro Solbes i va relatar la "sorpresa" que ERC es va guanyar al revelar-se a Madrid, a més d'independentista, com "una esquerra de la llibertat que no ho vol socialitzar tot". Una Esquerra que vol repetir grup el 9-M per defensar, per exemple, els interessos "del sector farmacèutic català sense cobrar res a canvi".
ERC presume de hacer pedagogía desde Madrid
F. Bracero
La Vanguardia, 31 de gener de 2008
Los diputados del grupo parlamentario de Esquerra en el Congreso de los Diputados presentaron ayer el libro El més calent… al front de Madrid (Meteora), en el que describen la legislatura que acaba de terminar a través de su visión de los acontecimientos políticos en la capital de España. La presentación, que corrió a cargo del secretario general de ERC, Joan Puigcercós; el candidato a las generales, Joan Ridao; y el diputado Joan Tardà, tuvo como elemento común la justificación de las acciones reivindicativas más llamativas de los republicanos. Junto a éstas, los parlamentarios de ERC explicaron el trabajo llevado a cabo y se apuntaron haber conseguido medidas como la derogación del plan hidrológico nacional, la devolución parcial de los papeles de Salamanca o la ley de igualdad.
Puigcercós aseguró que su grupo, en ocasiones, ha tenido que “forzar la máquina” y montar acciones reivindicativas que a menudo no han sido entendidas ni siquiera en Catalunya. “Nuestro objetivo –se justificó– es hacer pedagogía en casa”.
El presidente de ERC, Josep Lluís Carod-Rovira, asistió a la presentación y, aunque lideró la lista que logró ocho diputados en Madrid, no intervino.
La legislatura más caliente de ERC en el frente de Madrid
EFE
ADN, 29 de gener de 2008
Los ocho diputados que han integrado el grupo de ERC en el Congreso en la pasada legislatura explican en un libro conjunto que presentan el miércoles sus vivencias personales en la cámara, y en el que denuncian, también, un caso concreto de "tráfico de influencias".
El libro, titulado El més calent... al front de Madrid (Lo más caliente... en el frente de Madrid) –Editorial Meteora, 2008–, está prologado por el primer presidente del grupo y actual conseller de Gobernación, Joan Puigcercós, y cuenta también con un epílogo del nuevo cabeza de lista por Barcelona, Joan Ridao.
La obra escrita por los diputados republicanos adopta la primera parte del título de la conocida anécdota protagonizada por el portavoz, Joan Tardà, cuando en un pleno del Congreso intentó traducir sobre la marcha la expresión catalana "el més calent és a l'aigüera" (estar la pelota en el tejado) y dijo "lo más caliente está en el... en l'aigüera", ante la incomprensión generalizada de los diputados no catalanes.
Aunque el libro, de 319 páginas –veinte de fotografías– recoge muchas anécdotas y está escrito en un tono desenfadado e irónico, incluye un capítulo titulado "El robar se va a acabar", que recoge una denuncia concreta de un presunto intento de "tráfico de influencias".
"Socio preferente"
Según los diputados de ERC, pocos meses después del inicio de la legislatura y cuando el grupo aún era "socio preferente" del gobierno del PSOE, Puigcercós mantuvo una reunión con "un importante gremio de distribuidores de productos de consumo masivo", cuyo nombre no se menciona.
Los autores indican que los representantes de este gremio trasladaron a Puigcercós la opinión de que el sector sufriría mucho si el Gobierno subía impuestos indirectos, como el IVA, que gravan sus productos, y por esta razón, pidieron al republicano que intercediese ante el ministro de Economía, Pedro Solbes.
Puigcercós se comprometió a estudiar con detalle el dossier que le presentaban antes de dar a conocer cuál iba a ser su forma de proceder, ante lo cual uno de los representantes le espetó que "estaba muy agradecido y preguntó qué podían hacer a cambio" por Esquerra Republicana.
Una bolsa de dinero
Según los diputados de este partido, ante los ojos de incredulidad de Puigcercós, "el personaje en cuestión" le dejó claro que le estaba ofreciendo dinero, y que "si en el aquel momento hubiese sacado la libreta y hubiese escrito doce mil euros en esta cuenta y seis mil en esta otra, seguro que no habrían dicho que no".
En lugar de ello, sin embargo, Puigcercós respondió que "se equivocaban", que "ERC no era como los otros partidos catalanes que habían sido influyentes en Madrid en el pasado", y añadió que su grupo se debía a los 650.000 electores y que iba a Madrid "a hacer política y no negocios".
En el libro se recogen otros episodios, como el de la oposición que mantuvo el diputado Joan Puig contra la piscina construida en suelo público por el director de El Mundo, Pedro J. Ramírez, o los enfrentamientos dialécticos que tuvo Tardà con el presidente de la cámara, Manuel Marín, por utilizar el catalán en sus intervenciones ante el pleno.
Segur que tomba
Jaume Reixach
El Debat, 31 de gener de 2008
L’exministre i candidat “in pectore” a la presidència del futur Congrés dels Diputats que surti de les eleccions del 9-M, José Bono, ha deixat clar que no pensa autoritzar que els parlamentaris emprin les llengües autòctones en l’hemicicle de la Carrera de San Jerónimo, llevat del castellà. Ara bé, en la seva conferència al Club Siglo XXI ha afegit que si es canvia la “llei” (sic) que regula l’ús de les llengües al Congrés dels Diputats, ell acatarà que s’empri el català, l’euskera o el gallec, tota vegada que considera que també són “llengües espanyoles”.
José Bono hauria de saber que no és una “llei” el que, ara com ara, impedeix que, per exemple, els diputats catalans puguin utilitzar el català a Madrid, sinó el Reglament intern que fixa el funcionament de la Cambra espanyola. El Reglament vigent data de 1986, en temps de les majories absolutes de Felipe González, i d’aleshores ençà no ha estat revisat, tot i els intensos esforços que s’hi han esmerçat durant aquesta legislatura passada. Un cop més, la irracional oposició del PP i la por reverencial del PSOE als embats de la “Brunete mediàtica” han fet impossible que es consensués un nou Reglament del Congrés on es contempli la coexistència pacífica del castellà, el català, l’euskera i el gallec en el “temple de la democràcia espanyola”, tal i com van acordar –en la històrica reunió de Sitges de desembre de 2004– els partits ERC, CiU, PNB, EA, IU-ICV, CC, BNG i CHA.
No és una qüestió anecdòtica. Al Parlament de Bèlgica s’hi empra normalment el francès i el flamenc; al Parlament suís, l’alemany, el francès, l’italià i el romanx; al Parlament canadenc, l’anglès i el francès; al Parlament de Finlàndia, el finès i el suec, tot i que és una llengua molt minoritària al país, etc. Per què a l’Estat espanyol, el català, l’euskera i el gallec –parlats per un 25% de la població– resten exclosos a la Carrera de San Jerónimo? Aquesta és una de les moltes incongruències que hem heretat del “vell ordre centralista” i que encara resta per resoldre. Però, com diu L’estaca, “segur que tomba, tomba, tomba”, com, des de 1975, hem “tombat” tantes i tantes barreres.
Hem d’agrair, un cop més, la valentia dels diputats d’Esquerra Republicana a Madrid a l’hora de posar en evidència la necessitat de visualitzar al Congrés dels Diputats el pluralisme lingüístic de l’Estat. Això els ha costat reiterats enfrontaments amb el president Manuel Marín i la seva expulsió, en diverses ocasions, de l’hemicicle. Recomano, en aquest sentit, el llibre que han escrit, El més calent... al front de Madrid, on fan un repàs de la seva heroica actuació durant aquests quatre anys de legislatura. Em dol la frivolitat i sectarisme amb què sovint s’ataca ERC. La tasca política del partit republicà ha estat, en els darrers anys, valuosíssima i és imprescindible que, en la pròxima legislatura, la seva veu ressoni amb força al Congrés dels Diputats.
Hi ha un pessimisme i un masoquisme congènit a la política catalana, que l’aboca sovint al victimisme i a la frustració. Però sense esperit de combat i gosadia és impossible fer avançar la història. I cal perseverar, perseverar i perseverar. Si aconseguim, d’una vegada, que el català, l’euskera i el gallec entrin amb normalitat al Congrés dels Diputats haurem fet un pas de gegant en la concreció del “nou ordre ibèric policèntric”.
"Més complicat és que Espanya sigui federal que uns Països Catalans lliures"
Antoni Mateu
Diari de Balears, 04 de febrer de 2008
Anècdotes, experiències i tot allò que no surt als diaris ni als mitjans de comunicació en general és el que conté el llibre El més calent... al front de Madrid, que ahir vespres presentaren els diputats al Congrés per ERC, Joan Puig i Agustí Cerdà, al casal de cultura de Can Alcover de Palma.
Amb un títol que recorda la terminologia bèl•lica de la Guerra Civil, els deu diputats, per iniciativa d’un d’ells, Joan Tardá, han volgut deixar constància del que ha significat per Esquerra el pas per Madrid durant aquests quatre anys de legislatura. “A Madrid n’hem vistes i sentides de tots colors”, digué ahir Joan Puig fent broma. “Record una ocasió en què la ministra Chacón digué, durant una comissió del Congrés en què es pensava que no la sentíem, “A estos de Esquerra..., ni agua!”, afegí el diputat.
“Cadascun dels encapçalaments amb què comença cada capítol és una autèntica perla! El simple fet de poder llegir-les ja justifica comprar aquest llibre”, digué Helena Inglada, membre d’ERC i encarregada de presentar l’acte. Algunes d’aquestes “perles” són: “En mi España plural, os vais a sentir tan cómodos que incluso tendréis problemas para sentiros independentistas”, que sortí per boca de Zapatero quan tot just encetava el seu mandat; o “Es ridículo utilizar la lengua catalana para hacer una pregunta al gobierno español”, que digué Josep Borrell, expresident del Parlament Europeu i exministre del PSOE; o “Quienes planificaron el atentado del 11 de marzo en Madrid no se esconden en desiertos lejanos, ni en montañas remotas”, dit per José María Aznar durant la seva compareixença a la comissió d’investigació dels atemptats de l’11-M.
“Els primers mesos després dels atemptats de l’11-M fou una temporada molt dura per als diputats d’Esquerra”, assegurà Puig. “Basta veure com es tracte el tema del bilingüisme des de Madrid –explicà Agustí Cerdà. Aquell ambient està resclosit. Així com estan les coses és més complicat que Espanya esdevingui un estat federal que no que els Països Catalans siguin lliures”. Així mateix, un capítol està dedicat a l’afer de la piscina de Pedrojota. “ Allò que va fer Puig, d’entrar amb el carnet a la boca, és un acte de coherència nacional i territorial”, diu el llibre.
ERC reivindica la feina feta a Madrid i diu que continuarà “trencant motlles”
O. A. Etxearte
El Punt, 31 de gener de 2008
El grup parlamentari d’ERC al Congrés va reivindicar ahir la feina feta els últims quatre anys a Madrid en la presentació d’El més calent… al front de Madrid (Meteora). El candidat dels republicans a les pròximes eleccions, Joan Ridao, va constatar que el llibre fa balanç de la legislatura i reivindica la feina feta davant l’intent d’alguns de “reduir” tot l’assolit. Repassa, de fet, tots els episodis polèmics que ha protagonitzat ERC a la capital espanyola: des dels enfrontaments del diputat Joan Tardà amb Manuel Marín per parlar en català a la cambra baixa, fins a les batalles de Joan Puig per la piscina mallorquina de Pedro J. Ramírez, passant per l’encadenament de les JERC a la COPE. El secretari general d’ERC, Joan Puigcercós, va assegurar que Esquerra continuarà “trencant motlles” al Congrés i va destacar la feina diària i seriosa dels diputats, que “és compatible”, va dir, amb l’exhibició de samarretes de la selecció catalana a l’hemicicle. Tardà va subratllar que ERC combina el seu caràcter de “combat” amb el de “govern”.
El president del partit, Josep-Lluís Carod-Rovira, va presenciar l’acte des de primera fila, a prop de la resta de diputats d’ERC i de Begoña Lasagabaster, d’Eusko Alkartasuna, que Puigcercós va nomenar la novena diputada dels republicans, per la complicitat que ha mantingut amb el grup. Carod no va intervenir ni va ser citat, tot i que l’ara vicepresident va encapçalar la llista el 2004. Aquesta aposta, poc després de la seva sortida del govern per haver-se reunit amb ETA a Perpinyà, i el context electoral, van fer multiplicar el nombre de diputats d’Esquerra fins a vuit.
Poemes, 1969-2007: Antologia
Antología de Marta Pessarrodona
Qué leer, 01 de febrer de 2008
Meteora continúa en su línea de los últimos años, consistente en editar poco y solo obras selectas, y en cuidar cada libro con una atención personalizada. El año pasado sus esfuerzos se vieron justamente recompensados con el éxito de Patrícia Gabancho y El preu de ser catalans. Por otra parte, una de las colecciones más interesantes del catálogo de Meteora está dedicada a la poesía, y allí acaba de salir un libro que hace justicia a una poeta importante: Marta Pessarrodona. Se trata de una antología que cubre el período entre 1969 y 2007. Es decir, desde su primer libro de edición convencional (Setembre, 30, Ariel, 1969) hasta poemas inéditos que Pessarrodona considera aún en proceso de elaboración y que serán el germen de dos futuros libros, Animals i plantes y Variacions, los cuales ya estamos deseando leer.
Una antologia de Marta Pessarrodona
Bartomeu Fiol
Diari de Balears, 05 de febrer de 2008
Editat per Meteora, acab de rebre Poemes 1969-2007. Antologia, de Marta Pessarrodona, amb una fotografia aèria del Tàmesi a l'angle superior esquerre de la portada. Es tracta d'un d'aquests llibres que fan goig, que d'entrada consideres que vénen a omplir un buit, que cal celebrar la seva publicació. No són encara els Collected Poems que l'autora ens confessa que li hagués agradat publicar però posen a l'abast del lector el nucli més essencial de la seva producció. Tenint en compte que, com sempre, la meva comesa és senzillament la de tractar d'enllepolir el lector –en aquest cas envers una obra molt personal–, he de centrar-me en uns pocs punts concrets, els quals, en definitiva, fan que sigui particularment interessant.
Una de les limitacions de la parenta pobra/rica catalana en general és que, malgrat alguns avenços en el coneixement de l'escriptura o la literatura poètica no catalana, la majoria dels practicants de la nostra llengua sembla que consideren que els seus mestres, els seus guies, han d'esser necessàriament els grans poetes que ens han precedit: més concretament, els capdavanters del noucentisme. Fins al punt que escriure poesia en català sense tenir com a referència especial els mestres noucentistes no s'acaba d'entendre. I quan ens trobam amb algun gran poeta, com en el cas de Gabriel Ferrater, que escriu en català però que els seus referents són més aviat poetes d'enjondre (malgrat el seu grandíssim respecte per l'obra de Josep Carner), això es considera una anomalia, una cosa rara, quelcom que no acaba de funcionar com pertoca. I és que sembla com si no acabéssim d'assimilar que la poesia, com totes les arts, és una realitat universal. Aquesta actitud –que podria dir-se que té alguna cosa de provinciana– no té res que veure amb Marta Pessarodona, que per començar ha estat o va esser lectora d'espanyol a la Universitat de Nottingham, i que si d'alguna cosa s'envaneix és del molt que ha viatjat i de la seva decidida liaison amb una sèrie de grans ciutats com Londres, Berlin, Jerusalem i Buenos Aires. Encara més significativa en aquest sentit, segurament, és la seva abundant utilització de títols en anglès, com The Old Masters, A penny for the old guy, As time goes by, Poor John ran away, The party is over i tants d'altres. Aquest caràcter gens provincià de l'escriptura de Marta Pessarrodona, sens dubte deu molt a la influència de la seva relació amb Gabriel Ferrater; influència que un sospita darrere el que possiblement és el seu millor poema, A Carles Riba, que obria el seu primer llibre, Setembre 30, acompanyat per cert d'un pròleg del mateix Ferrater.
El llibre més personal de Marta Pessarrodona, per a un servidor, és Homenatge a Walter Benjamin (1989), el qual és segurament el que més es fa enfora de l'herència noucentista, amb alguns poemes en prosa molt breus, com el titulat Barcelona-París, que fa així: «Intuïa que em mancava un adjectiu i un nom per al meu vocabulari: magnificent, magnificència. Prop de Lyon els vaig aprendre. Com explicar, altrament, els rius de França?». O un altre encara més curt, titulat Colom a una finestra a Barcelona: «Tenia exactament els teus ulls. Què volies dir-me?».
Cal destacar també la presència gairebé constant del tema amorós en els seus poemes, alguns amb un to de conversa que els fa realment originals, com el titulat Matí a Pedraza, i altres d'una sinceritat esqueixada i punyent, com He vist una fotografia teva. Igualment crida l'atenció la quantitat de poemes in memoriam. Tal vegada ja seria hora que qualcú del món de la Universitat, discent o docent, comencés a estudiar el tema amorós i l'elegíac en l'obra poètica de Marta Pessarrodona. Material interessant en trobaria més que suficient.
Merda pels vius
Jordi Julià
El 9 nou, 01 de gener de 2008
Marta Pessarrodona va escriure que “el poeta viu en qui l’admira”, i ella admira Carner i va estimar Ferrater, i ara ens ha ofert una selecció de gairebé quaranta anys d’escriptura poètica a Poemes 1969-2007: Antologia (Meteora, 2007). Pessarrodona és la millor poetessa catalana actual, i això és tant com dir una de les millors que existeixen, en termes absoluts (si prescindim del poder polític i econòmic de les llengües, les cultures i els països). I per donar-li glòria, ara que és viva, el millor que es pot fer per comprovar-ho és llegir els seus versos. Com sempre he sentit dir a casa, les coses s’han de demostrar en la vida, perquè “un cop mort, merda pels vius”.
La nostra poeta i l'art del bon viure
Sam Abrams
El Mundo, 01 de febrer de 2008
En un incendiari article de 1923 Gaziel va proclamar als quatre vents que Catalunya era una «devoradora d'homes». En la nostra època menys heroica jo afirmaria que Catalunya és una «gran desagraïda» que constantment interpreta el ridícul i patètic paper de la sobrada. I ho dic per molts motius, cada dia més.
Ara mateix ho dic pels més de vint-i-cinc anys! que J. M. García Ferrer i Martí Rom han dedicat a fer unes monografies excel•lents sobre diferents personalitats del món de la cultura catalana. Una autèntica mina d'informació i documentació. Justament, el 2006, per celebrar els vint-i-cinc anys justos de la seva aventura, García Ferrer i Rom va voler regalar-nos una cosa una mica especial i ho van aconseguir plenament. Van produir el magnífic volum Marta Pessarrodona acompanyat d'un DVD. La monografia és ben especial, sobretot, per dos conceptes.
En primer lloc, perquè Marta Pessarrodona és una autora molt i molt personal, però no gaire personalista. Amb això vull dir que és una autora que sempre parla des de la seva vida, a partir de la seva pròpia experiència vital, però que no es prodiga massa en detalls excessivament personals. Per tant seduir-la perquè et concedeixi una entrevista de més de 80 planes, és a dir, la peça central de la monografia (que després es complementa amb textos d'amics i un apèndix fotogràfic) no és poca cosa.
En segon lloc, la monografia és especialíssima per la seva qualitat. Marta Pessarrodona no és gens innocent perquè és una intel•lectual de categoria i està farcida del bo i millor de la literatura universal, especialista, a més, en temes relacionats amb la memorialística, tant si és en capacitat d'autora o de lectora. Una persona així sap perfectament el que està fent quan concedeix una entrevista maximalista! La monografia és excel•lent perquè l'entrevista és un èxit i és un èxit perquè l'autora ens explica la seva vida en conjunt d'una manera pautada i sistemàtica. I a través de la visió de conjunt de la seva vida nosaltres podem veure perfectament la gran coherència i el gran valor i el gran significat d'aquesta vida. A més, la monografia té diferents nivells de lectura segons el nostre punt de vista perquè és un document d'interès literari, històric, cultural, social, etc.
I tot ha vingut rodat de tal manera que sembla que la monografia i el DVD de García Ferrer i Rom fossin el preludi de l'aparició del nou volum d'obra reunida de Marta Pessarrodona: Poemes 1969-2007: Antologia.
Es la tercera vegada que l'autora reuneix la seva obra perquè els lectors demanen la seva presència al mercat del llibre. El 1984 va publicar un volum d'autèntica obra completa. Al cap d'una dècada justa va optar per un model de selected poems a l'autoantologia Tria de poemes. I ara, després de tretze anys, torna a aplegar la seva obra amb un nou model, també anglosaxó, de collected poems, és a dir, un volum que és molt més que una antologia, però tècnicament menys que una obra completa. En definitiva, és l'aposta que fa Marta Pessarrodona a favor dels seus poemes més duradors que són molts. En aquest sentit, cal recordar que la poeta s'exigeix molt, escriu només quan és absolutament imprescindible i triga el que ha de trigar i corregeix molt. Garanties de primer ordre.
Aquesta vegada l'edició és espectacular perquè l'autora ha buscat la complicitat del mestre tipògraf, Josep M. Pujol, i el resultat és un llibre de gran bellesa i gran respecte per la dignitat de la paraula poètica. Tant els lectors incondicionals de l'autora com els nouvinguts actuals tindran necessitat d'aquest llibre.
I subratllo la paraula necessitat perquè la poesia de Marta Pessarrodona, amb el temps, es converteix en una necessitat, una necessitat humana, intel•lectual i artística. Necessitat humana pel seu vitalisme, autenticitat, gràcia i passió. Necessitat intel•lectual per la seva ambició, intel•ligència, saviesa i discerniment. Necessitat artística per la seva defensa ardida de l'alta cultura de tots els temps i la seva aportació particular i original a eixamplar els horitzons estètics de la poesia catalana contemporània, tant en matèria de continguts com en matèria de formalització del discurs.
Llegir Pessarrodona ens fa més feliços, més intel•ligents i més exigents i sensibles. I si som sincers del tot, després de llegir la monografia de García Ferrer i Rom és un deure per tots els esforços de Marta Pessarrodona per enriquir la seva cultura i per donar-la a conèixer a tot el món.
Pere Ballart
Avui, 06 de març de 2008
Sovint, quan s’intenta fer cabal del conjunt de l’obra poètica de Marta Pessarrodona és invocat el testimoni d’un dels seus primers lectors i, sense cap dubte, també dels més perspicaços que mai haurà tingut la poeta vallesana. En el pròleg de Setembre 30, el llibre amb el qual el 1969 l’autora entrava oficialment en la societat literària catalana, Gabriel Ferrater judicava que els d’aquesta poesia eren continguts “assenyats” i que excel•lien en l’artifici de la “sinceritat, en un to de veu just i mesuradament modulat”.
A la vista, però, d’aquesta antologia amb esperit de collected poems que ara publica Meteora, i que cobreix un lapse de gairebé quatre dècades, jo diria que la millor descripció de l’estil poètic de Pessarrodona també va fer-la l’autor reusenc, però no pas directament, sinó quan intentava caracteritzar el seu, i cèlebre, Poema inacabat. Dos dels seus versos deien: “seré digressiu i cursiu, /anacolútic i al•lusiu”. Trobo que, si miràvem d’aplicar la divisa ara als poemes de Pessarrodona, n’hi hauria prou per entendre per què sempre podem reconèixer la seva veu inconfusible a penes llegits quatre o cinc versos de qualsevol dels seus poemes.
És, per començar, una veu digressiva i cursiva: i gual com passa en els articles que publica a l’ AVUI, en les seves composicions la vida, la vida fluent i imprevisible, entra i surt contínuament i s’escola pels innombrables incisos d’un discurs que sembla haver comprès molt bé que la realitat no hauria d’esforçar-se gaire si volia desbordar-lo. És també al•lusiva, perquè la mundanitat de les seves anècdotes i la convicció que “un llibre és la síntesi / d’un munt de llibres llegits”, projecten els seus versos inevitablement sobre una intertextualitat feta de referències culturals i artístiques.
Que també sigui, finalment, anacolútica és allò que en darrer terme em sembla tanmateix més definitori i personal: les situacions dels poemes pessarrodonians mai no són del tot explícites perquè el poema, com si fos el fragment d’una conversa entre dos partners que es coneixen prou, salta d’una idea a l’altra amb la seguretat que cap dels seus sobreentesos no es perdrà per l’ondulant camí.
Una forma de civilització
Jo crec que l’autora de Vida privada i d’A favor meu, nostre ha entès sempre la poesia com una forma superlativa de civilització, l’extrem refinament d’unes relacions socials, humanes. Res no seria més estrany al seu estil que imaginar-lo entretingut especulant sobre un aspecte formal de la natura, o forçant les paraules a evadir el seu sentit primigeni. És una concepció que fa del poema la prolongació natural d’un diàleg real interromput, com si per condensació lírica les paraules poguessin mesurar el punt just d’afecte o desafecte que aquella relació presentava, i que converteix el lector en un invariable còmplice. Que pocs poemes de l’autora no busquen cap destinatari!
Si la lírica moderna destaca per haver-se tornat cada cop més meditativa precisament com a resultat d’un progressiu mancament d’aquell receptor a qui poder adreçar de manera natural el verb poètic, els poemes de Pessarrodona són el millor antídot per a aquell esgarriament autista: té una escriptura sempre transitiva, sempre girada a l’amic, a l’amant, a l’oient. I nosaltres esperem seguir sent els seus devots interlocutors implícits.
Poemes, 1969-2007: Antologia
Pere Ballart
Avui, 23 d'abril de 2008
Amb un criteri generós, que acosta el volum a l’esperit d’uns Collected poems, i amb l’encert de tornar a fer circular una bona part de l’obra de l’autora que ja era editorialment inassequible, aquesta Antologia de Marta Pessarrodona recull poemes de deu llibres seus (de Setembre 30 fins a L’amor a Barcelona) i n’avança alguns dels dos que encara té in progress, la qual cosa permet oferir una imatge molt completa i matisada del seu magisteri poètic. La de l’autora és una poesia única per diverses raons, com ara la complicitat amb què busca sempre un interlocutor, com si el poema fos la prolongació d’un diàleg real interromput, o la delicadesa i discreció amb què aborda l’expressió sentimental, sempre al voltant de referents i situacions evocats amb una dicció poètica del tot inconfusible, culta i cordial alhora. Amics, mestres, amants, ciutats, lectures i devocions ben humanes troben en els seus versos el recer idoni per esdevenir memòria emocionant.
Desig de foc
Periodista Jordi Cervera mezcla gastronomía y erotismo novela "Desig de foc"
EFE, 27 de novembre de 2007
El periodista radiofónico Jordi Cervera acaba de publicar “Desig de foc” (Meteora), su nueva novela en la que la gastronomía es el hilo conductor, aunque el erotismo juega también un papel central, según ha explicado hoy a Efe.
Titulado cada uno de los veinticinco capítulos de la obra con el nombre de un plato –migas, recao de Binéfar o patatas redondas–, la historia transcurre en un establecimiento, donde la cocina es el centro del mundo de sensaciones y de conflictos, en la zona del Camp de Tarragona, hacia los años sesenta del siglo pasado.
El protagonista es Llorenç, que vive y trabaja en este establecimiento, y que sueña con poder llevar una bola de fuego en la mano, tal como le enseño en su infancia un faquir llamado Kibral el Magnífico.
Su vida cambia el día en que en este hostal aparece el fotógrafo francés Didier Chaumont, acompañado por la seductora actriz de origen japonés Michelle Yun, a la que Rosa, propietaria del establecimiento, detestará y le preparará comidas muy especiales.
Cervera señala que ha querido explotar la sensualidad que puede conseguirse a partir del olfato, el gusto o la manipulación de alimentos.
Gastrónomo reconocido, al novelista no le ha costado “ningún sacrificio” ponerse en la cocina de su ordenador para preparar este “menú”, en el que también repasa “aquellas cocinas que se pierden de nuestras madres y nuestras abuelas”.
Precisamente, al final de la obra, el cocinero Santi Santamaría, al frente del “Racó de Can Fabes”, con tres estrellas Michelin en su haber, comenta el recetario de “Desig de foc”, desde un membrillo, a una olla con congrio o un simple pan con tomate y jamón.
Nacido en Reus (Tarragona) en 1959, Jordi Cervera cuenta con una larga trayectoria como periodista de las emisoras de radio de la Corporación Catalana, aunque también colabora en diferentes medios escritos como “Avui”, “La Mañana” o “Qué Leer”.
Ganador de varios premios literarios en los últimos años, es conocido, principalmente, por “Mosques”, considerada en 2005 como la mejor novela negra en catalán.
Desig de foc
Descobrir cuina, 01 de gener de 2008
Les aromes, els sabors i les textures dels guisats prenen forma per crear un particular univers narratiu. Desig de foc és una novel•la que s’articula al voltant de la cuina d’un hostal rural, el centre d’un món ple de sensacions i de conflictes on conviuen gastrònoms, fotògrafs i actrius internacionals. L’escriptor Jordi Cervera recrea un ambient d’erotisme que barreja la il•lusió de la fantasia amb la pura lluita per l’espai físic i vital. Com a colofó final, el llibre presenta un receptari comentat per Santi Santamaria, xef del restaurant El Racó de Can Fabes de Sant Celoni.
Desig de foc
Cultura 21, 12 de desembre de 2007
En una línia similar a la literatura gastronòmica de Laura Esquivel i el seu “Agua para chocolate”, Jordi Cervera ha fet un experiment narratiu on ha barrejat ficció novel•lística amb un receptari fos dins la narració. “Desig de foc” exposa així la historia de Llorenç, que viu en un món on la cuina és el centre de l’univers conservant encara la mirada de nen i la il•lusió pel somni que anirà pareixent amb un aire de melangia, amb petites converses recuperades, sembla, del record. L’arribada d’un fotògraf francès a l’hostal on treballa canvia el ritme del esdeveniments del seu entorn, que avança i s’explica a través de receptes gastronòmiques suculentes, descrites amb una prosa barroca i poètica embafadora però amb una selecció lèxica i un esforç compositiu que cal reconèixer. El tacte, l’olfacte i el gust són les forces de la prosa del “Desig de foc”. Una escriptura amarada d’olors i sabors, de sensacions, que creen un ambient fantasiós i emboirat com les relacions entre record i realitat.
Jordi Cervera combina el erotismo y la gastronomía en “Desig de foc”
Francesc Guillaumet
La Mañana, 12 de desembre de 2007
Con el objetivo de hacer “una novela gastronómica” partiendo de la cocina tradicional catalana, Jordi Cervera publica Desig de foc (Meteora), una novela que combina cocina y erotismo con el trasfondo del incipiente turismo del campo de Tarragona de los años 60. Con la compra de la obra, además, los lectores recibirán al mismo precio de 19 euros una botella de cava de Brut Real Mas Tinell.
El autor ambienta la novela en una fonda tarraconense que recibe a los turistas que llegan a la comarca de Tarragona en los años 60. Los protagonistas de la trama son la dueña de la fonda, un joven cuyo gran sueño es poder aguantar una bola de fuego en la mano, como le enseñó un faquir en su infancia, y tres muchachas que trabajan en el mismo establecimiento. A partir de estos personajes Jordi Cervera construye una trama de “equilibrios controlados” por la dueña de la fonda tarraconense. Pero Jordi Cervera avanza que este equilibrio que reina en la fonda se rompe cuando llega un equipo de cine francés con una actriz de ascendencia japonesa que “crea un conflicto” con la dueña del hostal.
Pese a que el erotismo está muy presente en toda la obra, Jordi Cervera explica que la gastronomía es la verdadera protagonista de la novela. De hecho, cada capítulo incluye un título dedicado a uno de los platos tradicionales de la cocina catalana, un elemento gastronómico que Jordi Cervera reivindica al asegurar que se encuentra en recesión. Para tal fin, el libro también incluye un recetario elaborado por el prestigioso cocinero Santi Santamaría, que detalla los ingredientes necesarios para preparar cada uno de los platos de la cocina catalana que se apunta en los diversos capítulos que forman parte de la trama de la novela. La escudella, los canalones, el pan con tomate y jamón o el arroz con bacalao son algunos de los platos de los que habla el autor en Desig de foc.
Para Jordi Cervera, el hecho de mezclar gastronomía y erotismo responde al hecho de que estos dos elementos son “dos ejes básicos” de nuestra existencia. Cervera como el cineasta Bigas Luna, cree que estos dos aspectos son “esenciales e imprescindibles” para las personas. Y para los amantes del buen cava, el libro se vende al mismo precio (19 euros) con una botella de Brut Real Mas Tinell, cuya placa reproduce la portada en el libro, de manera que se trata de una edición de coleccionista.
Desig de foc
Ester Pino
Benzina, 01 de gener de 2008
A l’últim racó del món arriba l’actuació del faquir Kibral el Magnífic, fet que suposa una autèntica sorpresa a tots els seus habitants. Però és sobretot en Llorenç, un nen tendre i somniador, vol per sobre de tot dur el foc a la mà, i així li demanarà la faquir perquè l’ajudi. Passen els anys i els trets del seu caràcter s’enforteixen. Ara treballa per a la Rosa, la propietària d’un hotel on, en un ambient poètic i embriagador, regeix la pau i el gust per la cuina. L’arribada d’un fotògraf francès alterarà el ritme quotidià d’aquest microcosmos de nervi literari. La prosa de Jordi Cervera (1959) fa especial insistència en un ventall lèxic i en la concreció descriptiva dels gestos dels personatges. Una prosa lenta, amarada de detalls, adjectius i subordinades, que esdevé suggerent i que basteix un món on quotidianitat i fantasia van de la mà.
Al final de la novel•la, el llibre recull un receptari comentat pel cuiner Santi Santamaria de Can Fabes.
Pasiones culinarias
Ivanna López
Qué leer, 01 de febrer de 2008
El fuego, ese elemento de la naturaleza que siempre has suscitado una gran fascinación, es el alma y cuerpo de la última obra del periodista y escritor Jordi Cervera, Deseo de fuego, cuya lectura provocará numerosas sensaciones. ¿Quién no se ha sentido cautivado ante la seductora imagen de una hoguera? ¿Quién no se ha entretenido en prender una llama y contemplarla durante hora? La narración comienza cuado un niño, el pequeño Lorenzo, se queda maravillado ante las artes con el fuego del faquir Kibral el Magnífico. Dada la expectación del niño, el faquir promete enseñarle los secretos de su magia, lo que no acaba sucediendo. Ese descubrimiento, finalmente frustrado, llevará a Lorenzo a perseguir, con una devoción absoluta, la consecución de ese deseo irrealizado. Mientras tanto, su vida transcurre en torno al fuego, el de los fogones de la cocina de doña Rosa, la dueña de la masía donde vive y trabaja. En esos fogones y calderos se gestan las más exquisitas recetas y los más deliciosos manjares, y alrededor de ese fuego nutricio también se despiertan las pasiones más ardientes de las ayudantes de Rosa, algo de lo que el joven Lorenzo será testigo de primera mano. No obstante, la llegada a la casa de un excéntrico fotógrafo francés y de una exótica japonesa romperá el equilibrio de la vida en la masía.
Algo más que recetas
Esta peculiar novela está estructurada en veinticinco capítulos; cada uno de ellos se asocia a una tradicional receta culinaria cuyos productos y procesos de cocción están detalladamente descritos, hasta el punto de que el lector disfrutará de la sensación de percibir los sabores. Así, el arte culinario está presente continuamente en la novela, al igual que el fuego, que actúa como elemento generador de los múltiples escenarios de esta obra. El libro cuenta además con un anexo final que incluye un exhaustivo recetario de cada una de las recetes que aparecen en los respectivos capítulos, acompañado de los comentarios del prestigioso cocinero Santi Santamaria, lo que hace que no solo estemos ante una buena novela, sino también ante un exquisito compendio de cocina.
Desig de foc
Ricard Martín
Time Out Barcelona, 28 de febrer de 2008
Ara que les prestatgeries de llibres de cuina van curulles de novetats serioses, menys serioses i completament prescindible, sembla que la literatura amb rerefons gastronòmic torna a agafar embranzida. L’any passat ens va deixar el magnífic Secretos de alcoba de los grandes chefs d’Irvine Welsh, i ara ens arriba Desig de foc, de Jordi Cervera. I si en el primer l’odi i la paranoia eren els motors bàsics dels personatges, el llibre de Cervera es mou per la sensualitat i l’erotisme. Un fet gens estrany, si tenim en compte que entre els diversos àmbits d’actuació de l’autor hi figura la poesia eròtica. Centrat en el turisme del Camp de Tarragona als anys seixanta, Cervera explica la vida en una fonda on apareix un director de cinema francès amb una actriu d’origen oriental, que donen un tomb a les relacions personals entre els seus habitants. Desig de foc és una novel•la que es fonamenta en les labors culinàries, en les seves aromes, les seves textures, els seus guisats i gustos, per crear un univers narratiu carregat d’erotisme que barreja la il•lusió de la fantasia amb la pura lluita per l’espai físic i vital. Prosa poètica? “Més aviat buscar una mena de sensacions aplicables a la literatura, procurant mantenir el rigor gastronòmic”, diu Cervera. L’autor ens explica que el punt de partida del llibre va ser “portar la cuina a la literatura, buscar les bases de la cuina catalana i publicar-les a l’estil novel•la”. Així doncs, cada capítol està encapçalat per una recepta.
Per Cervera, “la cuina és un matriarcat que es passa de mares a fills i malauradament s’està perdent sense remei”. Amb aquest ànim de preservació, al final del llibre s’inclou un recull amb les receptes que surten al llarg de l’argument i un comentari de cadascuna d’elles fet pel Santi Santamaria. L’altre valor afegit gastronòmic del llibre té més a veure amb el màrqueting: amb les seves primeres edicions es regala una ampolla de cava Heretat Mas Tinell amb la placa que reprodueix la coberta de la novel•la.
Deseo de fuego
Leer, 01 de març de 2008
Desde que, hace ya bastantes años, Manuel Vázquez Montalbán robara prometeicamente la gastronomía a los ricos para entregarla al pueblo (la expresión era suya), la ciencia culinaria no ha dejado de extenderse. No han faltado, así, novelas centradas en los placeres de la mas y del gusto; y, por una asociación elemental, las que relacionaban ese placer con el erotismo. En sea breve pero bien reconocible tradición se inscribe esta novela. Cocina más erotismo en un contexto cerrado, propio de novela policíaca, una masía-hostal en la que conviven los pocos personajes que en ella se alojan: el protagonista que mantiene intactos sus sueños de niño, el fotógrafo que trabaja la alquimia de su oficio como la propietaria de la masía trabaja la alquimia de la cocina... Ese ambiente apacible y sensual, pautado por una cierta promiscuidad erótica y mantenido sobre un delicado equilibrio de fuerzas, se ve alterado en el tramo final de la historia por la llegada de nuevos personajes. Con ellos aparecen nuevas pasiones, inéditas en el paisaje anterior de la masía: los celos, el rencor. Naturalmente, la comida será también el arma de la venganza.
Lunas de arena
Lunas de Arena
Avui, 07 de juny de 2007
Mantenint l’esperit polièdric que caracteritza els editors de Meteora, i quan encara (i que duri) están gaudint del bon camí d’un dels seus èxits (El preu de ser catalans, de Patrícia Gabancho), ens ofereixen un acurat poemari escrit en castellà per una autora catalana, M. Dolors Millat (Lleida, 1953), delicadament complementat per les fotografíes de Carme Esteve (Barcelona, 1958). Aquest és el primer poemari (amb un total de 65 poemes breus) publicat per aquesta historiadora que imparteix classes de tècniques narratives a dues escoles. Uns poemes que toquen temes clàssics com ara la vida, l’amor i la mort i, especialment, el pas del temps. Les imatges d’Esteve casen perfectament amb el contingut dels textos i els atorguen una nova dimensió.
"És necessari que es perdi la por a la poesia"
Segre, 28 de febrer de 2007
Maria Dolors Millat (Sort, 1953) és llicenciada en història antiga per la Universitat de Barcelona. La passió que té per l’escriptura li ve de lluny, de manera que no és sorprenent que es convertís en una de les fundadores de la primera escola d’escriptura de Catalunya. Tot i que ha publicat diverses obres sobre tècniques literàries, el poemari Lunas de arena (Meteora), que ahir va presentar a la seu de l’ Institut d’Estudis Ilerdencs, és el primer llibre de creació que trau al mercat.
Escriu poesia des de molt jove. Per què ha tardat tant a publicar?
Crec que l’escriptura és una cosa molt seriosa, necessita art, disciplina, ofici i moltes hores. Per aquest motiu, volia poder prioritzar dedicar el meu temps a escriure abans de publicar res.
Per què poesia?
És el llenguatge en què em trobo més còmoda a l’hora d’expressar-me.
Què pot trobar el lector a Lunas de arena?
Són seixanta-sis poemes dividits en tres parts. La primera és més metafísica, introspectiva. Aquí em pregunto quin és el significat de la vida. La segona reflecteix que, malgrat tot, val la pena viure i parlar d’amor, l’amistat, les absències... Finalment, la tercera vol ser un cant al temps, en el sentit que només existeix el present, que mentre recordem el passat i planifiquem el futur, s’escapa el present, l’únic temps real.
Hi ha escriptors que afirmen que quan un autor domina la poesia, és capaç d’enfrontar-se a qualsevol gènere literari. Hi està d’acord?
No. Són formes d’expressar-te i cada un ha de descobrir amb quina es troba més còmode.
Què diria als que rebutgen la poesia d’entrada?
Evidentment no pot agradar a tothom, però s’ha de diferenciar entre la poesia críptica, que no entén gairebé ningú, la buida de contingut i amb estètica i finalment la que té contingut i forma. Aquesta tercera és més fàcil d’entendre, tot i que el més important és que arribi al lector, que li provoqui emocions. En general, el que passa és que no se sap llegir poesia. Ha de llegir-se seguint l’ordre del llibre i després rellegir el que més ha agradat. Crec que s’ha de perdre la por a la poesia i descobrir aquells autors que ens agraden.
Tothom pot escriure? Què es necessita?
És ofici i tècnica, com la música o la pintura. A més de la tècnica cal una intuïció literària. Barrejar les dues coses és el que permet obtenir un rendiment de les capacitats literàries.
La taca negra
Salvador Balcells presenta “La taca negra”
Delta (El Prat de Ll.), 01 de maig de 2007
El 10 de maig, Salvador Balcells, que durant més de vint anys va estar vinculat al Prat, va retornar a la seva ciutat d’adopció per presentar la seva primera novel•la. L’escriptor, acompanyat pel seu editor i el regidor de cultura Antoni Rodés, va recordar la seva intensa vinculació amb El Prat, referent de la seva maduresa intel•lectual i personal, a més de presentar petites claus d’aquesta primera novel•la, de gènere negre, i que ell defineix com un homenatge a les dones, tot i la duresa de la temàtica: el món de la prostitució. Els moviments de les màfies estrangeres relacionades amb l’explotació sexual i els reductes de depravació en què es belluguen certs personatges de la novel•la revelen una realitat latent a la societat actual.
A més de La taca negra, Salvador Balcells també és autor de dos llibres de divulgació ambiental, Visca la terra! i Energia i Societat, reveladors del seu activisme ecologista; i Barcelona 92, com desfer Catalunya, que recorda l’esperit inquiet i crític que el va caracteritzar com el llibreter de la històrica llibreria Xarxa, que durant molt anys va ser un punt de trobada del món polític, social i cultural de la ciutat.
Llibre de l’espluguí Salvador Balcells
Nova Conca, 13 d'abril de 2007
Emili Espinosa, sotsinspector dels Mossos d’Esquadra, investiga un assassinat al voltant de Tarragona. La recerca mena a les màfies estrangeres dedicades a l’explotació sexual. Aquesta és, a grans trets, la línia argumental de La taca negra (Meteora), primera novel•la de Salvador Balcells (l’Espluga del Francolí, 1946). L’autor treballa en publicacions periòdiques en català i ha escrit uns quants llibres de divulgació ambiental.
L’autor explica que la novel•la no es basa en experiències pròpies: “Per fer-la m’he inspirat bàsicament en notícies de premsa, consultes a Internet, intuïcions i en l’assessorament d’experts”. Balcells diu que el llibre és un homenatge a les dones i diu que la majoria d’homes encara són a mig fer. “Ho proven tots aquests comportaments genuïnament masculins, com ara la violència gratuïta, l’infantilisme, la pedanteria, el militarisme...” I sobre el sotsinspector Espinosa apunta: “N’estic especialment satisfet. Em sembla que he trobat un bon personatge novel•lesc i, si funciona, com espero, no el “mataré” en un sol llibre, sinó que continuaré explotant-lo”.
La taca negra va guanyar el premi Joan Arús 2005, convocat per l’Ajuntament de Castellar del Vallès. Salvador Balcells també ha publicat els llibres de divulgació ambiental Visca la terra! i Energia i societat, i el volum crític Barcelona 92, com desfer Catalunya.
De Vorkuta a Salou
Dídac López
Disponibilitat Permanent (Blog), 24 de novembre de 2007
Aquest mes de març va aparèixer aquesta novel•la de Salvador Balcells (l'Espluga de Francolí, 1946), que tant va fer per fonamentar el discurs ecologista de l'independentisme català als anys 1970 i 1980. La novel•la, encara inèdita, i amb el títol provisional de "Nines russes" havia guanyat el 2005 el Premi Joan Arús. La taca negra a la qual fa referència el títol definitiu de l'obra és un vessament de petroli escaigut el 20 d'agost d'un any de mitjans de la primera dècada del segle XXI. La taca negra s'escampa fins més enllà del Cap de Salou. Enmig de les tasques de neteja de l'àrea rocosa propera al far de Salou apareix el cadàver decapitat i amb les mans tallades d'una dona. El cas hauria quedat sense tancar si no hagués arribat, des de Rússia, la denúncia de la desaparició d'una noia, Irina Grosnina, natural de la localitat àrtica de Vorkuta, de la qual els pares sospiten soto voce que es dedicava a la prostitució a Salou, i per la qual altes instàncies d'un ministeri rus mostren un especial interès.
La taca negra serveix de metàfora dels altres vessaments: els vessaments de polítics i advocats que amaguen perversions sexuals inconfessables, els vessaments econòmics i socials que duen Vorkuta al llindar de l'extinció, els vessaments lucratius d'homes de negoci i testaferros russos i catalans que mouen ràpidament fitxes per garantir-se una respectabilitat, etc. Els personatges de Balcells, prostitutes o policies, jerarques ministerials o dones de miners, són antiherois. El narrador evita de censurar-ne els comportaments i les renúncies. Però no s'està de fer comentaris, de la situació nacional de nenets i de catalans, de la descomposició social de l'Àrtic rus, de l'adaptació d'un antic guàrdia civil a mosso d'esquadra amb dues filles contestatàries, de crisis matrimonials i sexuals.
El preu de ser catalans
Contra la venda en los ojos
Quim Monzó
La Vanguardia, 14 de febrer de 2007
Patrícia Gabancho acaba de editar un libro importantísimo. Se titula El preu de ser catalans y lo publica la editorial Meteora. Convenientemente traducido al alemán, al inglés y a cuanto idioma sea necesario, sería la tarjeta de presentación perfecta para que –por ejemplo en Frankfurt– vean a quién han invitado y de qué jardín salimos.
En 1980 Gabancho publicó un libro que llevaba por título Cultura rima amb confitura, que enlaza con éste. El preu… es un repaso sin ambages a las estupideces, la mala fe y las contradicciones socioculturales del país en que vivimos. Un repaso a la cultura como pose, a los tópicos, a los prejuicios, a la banalización, a la impostura, al papanatismo... Un repaso a los patinazos de los dirigentes culturales –de todos los partidos– que se han ido sucediendo en las poltronas, al pulso entre patria e identidad, a la educación actual y a la educación “de antes de Internet y de antes de que los libros de texto fuesen volúmenes de estampas con cuatro líneas subrayadas”. Un repaso a los mitos recientes del imaginario vendible de Barcelona –el anarquismo y el Xino–, a la poca excitación que el catalán y lo catalán despiertan entre los catalanes, a la relación entre los escritores en catalán y en español, a quién se sube a un barco y quién a otro.
Las páginas del libro están llenas de preguntas, muchas de ellas sin contestar porque –en ausencia de memez– del mismo enunciado se deduce la respuesta. Gabancho habla de la catalanidad y la españolidad de Estopa y de Buenafuente, de la sorpresa de Mercè Rodoreda al volver –tras el exilio– a una Barcelona que ya no era la Barcelona catalana de antes de Franco. Habla de la emigración de los años 50 a los 70, la que ya no se sintió obligada a adaptarse. Habla de los bilingüistas: de los verdaderos y los falsos, los que enarbolan la bandera del bi- y en realidad ansían el monolingüismo definitivo. Habla de la violencia contra lo catalán que hay en escuelas, plazas y discotecas “en todos los rincones del suburbio metropolitano” y de los adhesivos que, en barrios más finos, pegan sobre los letreros en esa lengua: “Por estética, en castellano”. Habla de lo bestia que resulta que “la comunidad autónoma que tiene más personalidad cultural, que tiene más tradición, que tiene la cultura sin Estado más importante del mundo –por el grueso y el alcance de su producción– es la que más rebaja su identidad para relacionarse mejor con España”. Tiene un capítulo lúcido sobre lo ocurrido con motivo del pregón de Elvira Lindo y las miopías de los implicados, desde ella misma hasta los que la criticaban. Tiene análisis certeros del talante de los festivales Kosmopolis, de la valía de Maria de la Pau Janer, de la actitud de Juan Marsé en el Planeta, de la trampa vergonzante que son los Erasmus, y hasta de una amiga suya: harta de vivir en Estados Unidos porque “aquí todo el mundo habla inglés”.
Gabancho retrata un paisaje del que ningún político –de ningún partido– se atreve a hablar. Contra el cliché autocomplaciente, dice: Catalunya “no es un país de acogida: es un país de indiferencia”. Una recomendación: Miquel Pueyo (secretario de Política Lingüística, partidario de ahuyentar las profecías pesimistas que “lo único que hacen es desmovilizar” y de “confiar más en el país”) mejor que no lo lea. El resto de los ciudadanos, que no se lo pierda.
El preu de la confitura
Rafael Vallbona
El Mundo, 18 de febrer de 2007
Fa vint-i-set anys Patrícia Gabancho va publicar un llibre de títol afortunat i contingut molt delicat; Cultura rima amb confitura, on proposava un debat seriós i sense embuts sobre l’estat de la cultura catalana en el moment d’encetar l’autogovern. Ara ha escrit una mena de segona part, El preu de ser catalans (Meteora), on suma, resta i passa comptes del que és avui la cultura catalana després de l’era Pujol i la temporada Maragall. El títol no és tan llampant, però el plantejament és igual de rigorós i delicat: com acabarà la cultura catalana si continua anant per pedregars de desprestigi i retrocés suicida?
La resposta a aquesta hipòtesi, no per mes esperada, és menys cruel: extingida en cosa de dues generacions; i darrera de la llengua i la cultura, hi va el país de cap. El corol·lari d’arguments de l’autora és divers i d’una amenitat lectora que esgarrifa.
No m’allargo en situacions com la de l’amiga mestra d’un institut perifèric que va tenir la inoportuna pensada de comunicar compungida la mort de Miquel Martí i Pol, la de la senyora de Santa Coloma de Gramenet que, en quaranta anys de viure aquí, ni entén el català o el cèlebre i patètic cas dels pregons de la festa de la Mercè a càrrec d’éssers pintorescos com Elvira Lindo. És la part més sucosa del llibre, però també és la més coneguda i la que, en el fi estil de filaberquí trepanador de l’autora que tant va sorprendre l’any 80, quan aquí crítics, mandarins i creadors encara se l’agafaven amb paper fi, li permet sostenir documentalment que l’escola és una catàstrofe, que els nens creixen enganxats a la tele espanyola i sense consciència lingüística, que la cultura catalana s’ensenya de forma potinera i deslligada de l’avenir històric, i que l’única cultura del carrer es l’espanyola. En resum, que això no serà com al segle XIX, quan existia país per bé que la llengua literària no era el català.
Al segle XXI, la desaparició de la llengua i de la cultura comportaran necessàriament la desaparició de la idea que tenim avui de ser catalans. I tant amples.
La qüestió no està en escatir si la Gabancho exagera, si provoca o si es queda curta. Jo crec que provoca perquè no hi ha res més provocador que la realitat, sobretot si no es vol veure, que és el que fan els poders públics amb el seu ridícul cofoisme.
La clau de volta consisteix en arremangar-se perquè això no arribi a passar, si és que hi som a temps i ho volem. És la proposta de l’autora. No relaxar-se, superar socialment les polítiques culturals porugues i miops que, per interessos partidistes, han malfiat dels creadors durant tots aquests anys, i recuperar el prestigi que el català tenia fa vint-i-cinc anys, tot i que a penes hi havia instruments que juguessin al seu favor com ara ho hauria de fer la televisió.
Defensar el paper central de la cultura catalana en el poti-poti de cultures que conviuen a Catalunya passa per una política cultural que posi en el centre la projecció de la cultura pròpia. Si no es fa així, com convencerem els immigrants perquè s’incorporin al català? Quin sentit tindrà? La llengua que no cal és llengua morta.
Quan jo tenia 18 anys parlar bé el català, conèixer la literatura i saber-se les cançons de Raimon servia per lligar, prestigiava. Ara ja no em lligaria ni una estudiant de filologia, entre altres coses perquè no en queden. No és aquesta una prova prou fefaent de l’ocàs?
Picar ferro fred
Emili Teixidor
Avui, 08 de març de 2007
Si el llibre de Patrícia Gabancho, publicat a Meteora, "El preu de ser catalans", amb el subtítol "Una cultura mil·lenària en vies d'extinció", hagués sortit en castellà, francès o anglès, referit a les respectives llengües i cultures, s'hauria format un rebombori de ca l'ample i se n'hauria analitzat el contingut en debats, seminaris, conferències, polèmiques..., el que vulgueu. I això que aquestes llengües no tenen els problemes que té el català. Però aquí tothom s'ho ha pres amb tranquil·litat, amb discreció, amb normalitat. Anem fent. El nostre mal no vol soroll. I les veus que gosen parlar obertament dels perills que amenacen la supervivència del malalt tenen el mateix efecte que picar ferro fred.
El memorial de greuges de l'autora és dur, contundent, raonat, clar i català, argumentat, políticament incorrecte, i amb noms i senyals d'alguns dels culpables. Si escullo, a l'atzar, algunes de les frases que apareixen al llarg del text, em surten uns titulars per llogar-hi cadires: "La cultura catalana, avui, no està vertebrant res", "La identitat és una reacció instintiva que es pot corregir amb la cultura", "Catalunya és un país bilingüe i bicultural", "La catalanitat és una regionalització de l'espanyolitat", "Es pot viure a Catalunya, en pau i activament, sense conèixer la cultura catalana: això està entès; la pregunta és si la cultura catalana pot viure a Catalunya sense que la conegui la meitat més u de la població", "Catalunya sempre tria el bàndol que perd"..., etcètera. Ja sé que a les frases, fora del context, hi manquen tots els matisos, però donen el to del discurs.
Els poders públics i les seves polítiques equivocades són els grans culpables de la situació, diu l'autora: el Govern perquè va triar l'acció social en lloc de l'acció cultural i l'Ajuntament pel seu provincianisme militant. Se salva poca gent, i dels que en surten més ben parats hi ha Ferran Mascarell, que ha dit que està d'acord amb el 80 per cent del que diu el llibre.
És un manual imprescindible per anar a la Fira de Frankfurt i aclarir d'un cop molts malentesos. L'ensenyament també rep de valent, i té tota la raó l'autora quan diu, entre altres coses, que no es pot imposar la llengua sense revestir-la de significat. També parla del nivell baixíssim en què ha caigut. A Mallorca, segons Baltasar Porcel, s'han venut els morts, i aquí ens hem venut el seny, el paisatge i l'ànima. Sense mercat, sense confiança institucional, sense autoestima, sense promoció..., la pobre orfeneta no se'n sortirà, es plany Gabancho, que, per cert, és argentina, i potser això li dóna una llunyania i li permet veure els fenòmens amb més perspectiva i menys prejudicis.
El "Titanic" de Félix de Azúa, el teatre de Boadella, la polèmica entre Marsé i M. de la Pau Janer pel Planeta, TV3 com a pur folklore, les Juanis de Bigas Luna, la tria d'Elvira Lindo per al pregó de la Mercè..., l'autora no defuig cap polèmica i aprofita totes les anècdotes per fer entendre la seva posició.
"La cultura catalana es mou molt bé en el barem de qualitat i pèssimament en el barem de quantitat". Cert, però m'hauria agradat una anàlisi dels fenòmens de quantitat, com l'èxit immens de publicacions com ara En Patufet i sobretot les "Pàgines viscudes", de Folch i Torres, que junt amb la feina dels Ateneus Populars i d'altres van començar a estendre la lectura per la base social. Però ¿qui gosa parlar de Folch i Torres avui, i encara menys reivindicar-lo? El folch-i-torrisme va servir sobretot per a minipolèmiques estèrils, però ningú va ser capaç de posar-lo al dia i arribar com ell al gran públic, a l'ample mercat. O, en teatre, els èxits d'un Joan Capri, per exemple. I ara, aquestes fites tan bescantades no les fa ningú. Més ben dit, les fa la cultura de substitució, la castellana. I no hi ha riotes ni polèmiques.
Pel que fa a l'examen dels consellers de Cultura, també m'hauria agradat veure-hi Joan Guitart, tants anys!, i Joan M. Pujals i el seu duel de titans amb J. M. Flotats i altres topades cèlebres. Vicenç Villatoro va escriure fa un temps un article que es titulava "El castellà és aquí per quedar-s'hi", tota una descoberta. El llibre de Patrícia Gabancho és un llarg treball per afegir que "i el català ja hi era, però no sé si aguantarà tantes tempestes".
Els paisatges de la Barcelona de Picasso
Barcelona picassiana
Montse Frisach
Avui, 03 d'abril de 2007
El llibre 'Els paisatges de la Barcelona de Picasso', de Claustre Rafart, analitza com el jove pintor va utilitzar els carrers de la ciutat com un taller a l'aire lliure.
Un noiet andalús de 14 anys amb el cuquet de l'art a la sang i que no para de pintar compulsivament arriba des de la Corunya a la Barcelona del 1895. Quina impressió deuria emportar-se aquest xicot davant una ciutat en plena efervescència artística i cultural i en un dels moments més vitalistes de la seva història? Què deuria pensar Pablo Picasso sobre Barcelona? No ho sabem, però el que sí que està demostrat és que el jove Picasso va convertir els carrers i edificis de la ciutat en un immens estudi a l'aire lliure.
El llibre Els paisatges de la Barcelona de Picasso, de Claustre Rafart, editat per Meteora en català, castellà i anglès, analitza la relació de Picasso amb el paisatge barceloní en els anys de formació de l'artista, malgrat que "no va ser mai un gran paisatgista". El paisatge, segons Rafart, va servir a Picasso "per consolidar el seu ofici", al marge de les classes que rebia a la Llotja en aquests primers anys.
Picasso no va parar de pintar a l'aire lliure, en aquesta època. Els barris de la Mercè, la Barceloneta, la Ribera i espais desapareguts per l'obertura de la Via Laietana, com el carrer de la Riera de Sant Joan, on va tenir un dels seus tallers, són alguns dels racons que Picasso va pintar una vegada i una altra. "Amb el llibre es pot mirar la ciutat a través dels ulls del jove Picasso; de fet, escriure el llibre m'ha permès remirar Barcelona a través dels paisatges picassians", diu Rafart, que també és autora del llibre Las Meninas de Picasso, també publicat per l'editorial Meteora.
Un dels principals al·licients del volum és que permet comparar les vistes de les pintures picassianes amb fotografies de l'època dels mateixos llocs, procedents de diversos arxius fotogràfics de la ciutat. Exemples de racons molt ben documentats són el claustre de la catedral i el de Sant Pau del Camp, l'església de la Mercè, el campanar de Santa Maria del Mar, el Parc de la Ciutadella i espais desapareguts com l'església de Santa Marta o les barraques sota Miramar, a Montjuïc, on hi havia la taverna La Musclera. Altres coses van cridar també l'atenció del jove Picasso, com el curiós diorama de les muntanyes de Montserrat que s'havia instal·lat a la Ciutadella amb motiu de l'exposició del 1888, així com el mar, els terrats i el els personatges que pul·lulaven pels carrers de l'època, com les dides i els traginers. "Picasso es fixa en tot i arriba a documentar els accidents que es produïen pel carrer".
La major part d'aquests paisatges es van quedar a la casa dels pares de Picasso quan el pintor va marxar a França per quedar-s'hi definitivament. I ara formen part del llegat que el pintor va donar a la ciutat per al Museu Picasso. "El museu és, doncs, l'últim gran paisatge de Picasso".
Els paisatges de la Barcelona de Picasso
ABC, 22 d'abril de 2007
Pablo Picasso llegó a Barcelona con su familia en 1895. Ya desde entonces dibujos y pinturas le ayudaron a descubrir la ciudad: el puerto, la playa, los parques, vistas desde las azoteas, las ventanas, los edificios y la gente de la calle. En Els paisatges de la Barcelona de Picasso (Meteora, 2007), la historiadora del arte Claustre Rafart revisa la obra temática barcelonesa del Picasso anterior al primer viaje a París. La autora relaciona al artista con el entorno urbano, la influencia paterna y los contactos con los círculos artísticos de Málaga, La Coruña y la propia Ciudad Condal.
Picasso pasó por aquí
Qué leer, 01 d'abril de 2007
Con la colaboración de Montserrat Rectoret, Claustre Rafart ha completado un recorrido minucioso por aquellos lugares de la Ciudad Condal que despertaron la admiración de Pablo Picasso hasta el extremo que quiso inmortalizarlos en algunos de sus cuadros. Tomando, pues, como referencia la obra pictórica del malagueño, la autora de esta monografía ha rastreado los puntos neurálgicos de los que Picasso quedó prendado durante su estancia en la capital catalana, recurriendo a fotografías de época para comparar el original con su recreación artística, lo que supone también un ejercicio de arqueología, dado que muchos escenarios del tránsito entre los siglos XIX y XX ya han desaparecido.
Els paisatges de la Barcelona de Picasso, Claustre Rafart
iCat fm, de 0101
Claustre Rafart és l’autora del llibre “Els paisatges de la Barcelona de Picasso” que acaba de publicar Meteora, amb els dibuixos i olis que va fer Picasso quan va viure a Barcelona de 1895 a 1904 i s’anava formant com a persona i artista.
Picasso arriba a Barcelona el 1895, a punt de fer els catorze anys, i fins al 1904 viu a la ciutat, de manera intermitent però decisiva, i crea una sèrie de paisatges de la seva Barcelona iniciàtica que Claustre Rafart ha recollit en un llibre titulat “Els paisatges de la Barcelona de Picasso”, que acaba de publicar Meteora. El llibre s’estructura en tres capítols: “L’avantsala: Màlaga i la Corunya”, “Els paisatges de la Barcelona de Picasso”, i una “Post Data”.
El primer capítol parla dels inicis artístics de Pablo Ruiz Picasso a partir del desvetllament de la seva vocació creativa a la seva Màlaga natal i de la primera formació acadèmica a la Corunya. D’aquest Picasso primogènit passem després a aquell que resultarà del contacte amb el nou entorn urbà de la ciutat de Barcelona, i que descobrirem a través d’olis i dibuixos d’aquell període que es poden agrupar en diversos blocs temàtics dedicats al mar, al parc, als terrats, a les finestres, als edificis i al carrer. La “Post Data” final vol sintetitzar les tornades de Picasso a Barcelona després de la seva partida, habitualment en visites llampec que no possibiliten la creació de cap obra barcelonina, tot i que l‘any 1917 farà el seu últim paisatge de la ciutat, considerat com la seva última mirada a la seva Barcelona “la bella”.
Passegeu-vos per la Barcelona de Picasso llegint el llibre de Claustre Rafart “Els paisatges de la Barcelona de Picasso”, publicat per Meteora.
Claustre Rafart presenta la Barcelona de Picasso
Lourdes Casademont
Regió 7, 03 de febrer de 2007
La ciutat de Barcelona va ser font d’inspiració per a Pablo Picasso durant els prop de deu anys que hi va residir. El geni malagueny es va sentir atret pels paisatges urbans i les escenes quotidianes, que després immortalitzava en centenars de pintures i dibuixos. Ara, un llibre explica de forma didàctica l’evolució artística de Picasso a partir d’aquests paisatges i els acompanya amb fotografies de l’època.
Sota el títol Els paisatges de la Barcelona de Picasso (Editorial Meteora), de la solsonina Claustre Rafart, el lector tindrà l’oportunitat de passejar-se per la Barcelona de final del segle XIX i començament del XX. El llibre, que que té distintes edicions en català, castellà i anglès, permet ”mirar Barcelona a través dels ulls de Pablo Ruiz Picasso”, segons paraules de la seva autora. La majoria dels paisatges que hi apareixen són acompanyats de fotografies que es van fer en aquella mateixa època i que s’han conservat als arxius de la ciutat. “Hem buscat les fotografies que presenten un enfocament similar al que va fer Picasso, però tampoc no n’hem volgut fer un calc”.
Si bé l’artista mai no va ser un gran paisatgista, segons explica l’autora, durant els anys que va viure a Barcelona (del 1895 fins al 1904) va dedicar-se a aquest terreny per perfeccionar la tècnica i “enfortir” la seva carrera professional. “És sorprenent com un emigrant de catorze anys fa seva una ciutat a partir de l’observació”, diu, i “com fa la seva pròpia selecció dels temes que més li interessen”.
D’aquesta manera, si es mira el conjunt d’obra d’aquell període, es veu que l’artista se sent atret pel mar, el parc de la Ciutadella, els terrats, les vistes des de les finestres dels seus estudis i també, com a expressió més subjectiva, les escenes de carrer. Aquest últim aspecte presenta infinitat de temàtiques centrades en la figura humana, que va des dels accidents als carrer fins a les dones que es dediquen a la prostitució o el tafaner que observa com la dida dóna el pit a una criatura, que plasmen així tots els estrats socials d’aquella època. Totes elles “són les diferents Barcelones de Picasso”.
El llibre explica de forma divulgativa la figura de l’artista abans d’arribar a la ciutat i les anades i vingudes fora d’aquest període, encara que el cos central està dedicat als anys que va viure a la ciutat, l’època en la qual l’artista va conèixer l’avantguarda artística catalana i va crear el seu primer estil personal, l’època blava.
“És una oportunitat per passejar-se per la Barcelona d’abans, que ja ha desaparegut, però també per la que encara avui es conserva”, explica Claustre Rafart, autora també dels volums Guia del Museu Picasso de Barcelona (1998) i Les Meninas de Picasso (Meteora, 2001).
Nascuda a Solsona i llicenciada en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona, Claustre Rafart és tècnica superior en Art i Història de l’Ajuntament de Barcelona, treballa al Museu Picasso de Barcelona i ha publicat diversos article sobre aspectes concrets de la vida i obra d’aquest geni. A banda d’això, Rafart també és coautora de la Catalunya Romànica dedicada a la comarca del Solsonès. Actualment està treballant en un nou llibre sobre Pablo Picasso. “Encara no me n’he cansat”, afirma.
Una ciutat bàsica en la seva trajectòria
El pas de Picasso per Barcelona va significar un moment important en la seva trajectòria artística. El Museu Picasso, que es va crear l’any 1963 i és un dels més visitats de la ciutat, és una mostra de la importància que va adquirir, amb el temps, la seva permanència a la ciutat.
Després de viure uns quants anys a la Corunya, Picasso va arribar a la ciutat catalana l’any 1895. El seu pare va ser nomenat professor de l’Escola de Belles Arts l’any següent. En aquesta època, el pintor va col•laborar en diverses revistes catalanes i va fundar la revista “Arte joven”, que no va tenir gaire èxit. També va iniciar els seus estudis acadèmics, però la coneixença del modernisme aviat el va fer canviar de forma d’expressió. L’any 1900, Picasso es va traslladar a París per una temporada, i en tornar a Barcelona va crear un seguit d’obres en què va plasmar les influències rebudes a la capital francesa. El pintor malagueny tenia la voluntat de crear el seu estil personal. Entre 1901 i 1907 es van desenvolupar les seves etapes blava i rosa, marcades per l’ús d’aquests colors i per la seva temàtica amb figures sòrdides, aïllades, amb gestos de pena i patiment. Picasso va acabar sent un geni de la pintura universal, i el seu pas per Barcelona hi va contribuir.
La Barcelona de Picasso
Segre, 04 de març de 2007
Picasso llegó a Barcelona en 1895, a punto de cumplir los 14 años, y se estableció en la ciudad condal hasta 1904, cuando se trasladó a París. En este período decisivo de la vida artística del genio malagueño, el pintor creó una serie de paisajes de su Barcelona iniciática que ahora ha reunido en un libro la historiadora Claustre Rafart. El volumen, titulado Els paisatges de la Barcelona de Picasso (Ed. Meteora), repasa la evolución artística de Picasso durante este período de su carrera profesional, la adolescencia y primera juventud, a través de la contemplación de los paisajes y personajes urbanos de la época. La originalidad del libro radica en que Rafart, especialista en la obra picassiana, combina muchos de los dibujos, pinturas e ilustraciones que hizo el artista durante aquellos años con fotografías de la misma época de lugares de Barcelona o de personajes típicos de la ciudad. Un ejercicio que permite al lector observar con exactitud cómo era la Barcelona que inspiró el pincel de Picasso hace poco más de cien años.
Rafart ha dividido los paisajes barceloneses de Picasso en seis capítulos; el mar, el parque, los tejados, las ventanas, los edificios y la calle. Así la obra desvela cómo inspiraron al joven Pablo Ruiz Picasso el puerto, los muelles y playas de Barcelona o el parque de la Ciutadella, muy próximo al domicilio familiar, y donde aún podía observarse el rastro artístico dejado por la Exposición Universal de 1888. Y también evidentemente, cómo Picasso “usó” para sus lienzos los personajes que veía por las calles más populares de la ciudad: arrieros, niñeras, paseantes, curas, mujeres de vida alegre... En definitiva, el libro de Rafart contempla la evolución de Picasso durante los años en los que pasó del aprendizaje del oficio a la creación de su primer estilo personal: la época azul.
La Barcelona de Picasso
Irene Caselles
Presència, 30 de març de 2008
“ Allà és on va començar tot... Allà és on vaig entendre fins on podia arribar.” Són paraules de Pablo Ruiz Picasso referint-se a Barcelona, la ciutat on va viure durant nou anys, dels 14 als 23, en el llindar entre els segles XIX i XX. En aquella època la ciutat estava canviant tota la seva estructura urbana i gaudia d’una forta vitalitat artística i cultural, paral•lela a una intensa activitat política i a importants canvis socials.
Picasso en va ser testimoni en una etapa iniciàtica, en què passa de l’aprenentatge de l’ofici de pintor als primers contactes amb l’avantguarda artística catalana i la creació del seu primer estil personal, l’època blava.
Un segle després, la historiadora Claustre Rafart ha dut a terme amb la col•laboració de Montserrat Rectoret un recorregut pels indrets que el pintor va captar durant la seva estada i el resultat és el llibre Els paisatges de la Barcelona de Picasso, de l’editorial Meteora. Aquests paisatges esdevenen, en paraules de l’autora, un rament més del gran mosaic que configura la història artística i cultural de Barcelona.
El llibre comença amb un capítol dedicat a l’experiència de Picasso abans d’arribar a la Ciutat Comtal, on s’explica la seva infància a la Màlaga natal i els primers treballs pictòrics que va fer de la mà del seu pare, José Ruiz, que era professor de l’Escola de Belles Arts de la ciutat. Per motius de feina, el 1891 els Ruiz es traslladen a la Corunya, on Pablo comença a dominar la tècnica i el traç. L’estada a Galícia dura poc i el 1895, arran de la mort d’una germana a conseqüència de la diftèria, la família torna a fer les maletes i marxa cap a Barcelona.
Sis visions
El capítol central del llibre, dedicat exclusivament als paisatges de Barcelona, mostra visions concretes de la ciutat a partir de sis apartats: el mar, el parc (de la Ciutadella), els terrats, les finestres, els edificis i el carrer. Segueixen un ritme cronològic i es van complementant, de manera que ofereixen una visió global de la vida quotidiana de Picasso.
El mar i la façana marítima de la ciutat van atraure especialment l’atenció de l’artista durant els seus primers anys. Les tres ciutats on va viure de nen i de jove –Màlaga, la Corunya i Barcelona– són ports importants i per tant el mar apareix de manera natural en les seves primeres obres. A Barcelona, Picasso retrata el port, els molls, les dàrsenes, escenes quotidianes de la vida dels pescadors, les platges... A partir del 1895, diferents sèries de marines li permeten experimentar amb la llum i el color. Les platges del Bogatell i la Mar Bella, les fàbriques de Poble Nou d’Icària i la Barceloneta són alguns dels indrets que retrata els primers anys, per centrar-se després en zones més properes a casa seva, com el Moll de la Fusta, les Drassanes, el passeig de Colom i la muntanya de Montjuïc.
El parc de la Ciutadella, molt proper al carrer Reina Cristina, on es van instal•lar els Ruiz Picasso, també va ser objecte de l’atenció del jove artista. Matriculat a l’Escola de Belles Arts de la Llotja, hi va conèixer Manuel Pallarès, amb qui va mantenir una gran amistat tota la vida, i plegats visitaven el parc i hi anaven a dibuixar. L’estany, la reproducció de les muntanyes de Montserrat, les arbredes, les parades i els camins són alguns dels elements que plasma en les seves obres.
Dos dels primers paisatges urbans de Barcelona que elabora Picasso són les vistes dels terrats que observa des de la casa on viu. Els terrats de la ciutat han captivat nombrosos artistes, i el genial pintor no va ser cap excepció. Patis, parets mitgeres, teulades, dipòsits d’aigua, badalots i altres elements d’entre els quals sobresurten cúpules i campanars. Santa Maria del Mar, la cúpula de l’església de la Mercè i les teulades de Santa Marta són els protagonistes de diversos olis realitzats entre 1895 i 1900.
Després de passar una temporada a París, Picasso torna a Barcelona i pinta Terrats de Barcelona, un oli premonitori del seu primer estil personal, l’època blava. En l’apartat del llibre dedicat a les finestres s’explica que entre 1899 i 1900 Picasso treballa en una sèrie de vistes d’allò que observa des dels diferents tallers que va tenir a la ciutat. Les finestres, els balcons i les portes en converteixen en punts de comunicació entre diferents espais.
Pel que fa als edificis, hi ha dos conjunts patrimonials que van centrar especialment l’atenció de Picasso, la Catedral, gòtica, i el monestir romànic de Sant Pau del Camp. I fora de l’àmbit religiós, l’edifici de la taverna Els Quatre Gats, que va reproduir en l’imprès del menú de la taverna. I altres espais lúdics, com la plaça de braus de la Barceloneta, ja que Picasso sempre va ser un gran aficionat a la tauromàquia.
Finalment, en l’apartat del carrer es repassen dibuixos que mostren escenes de la via pública, on els principals protagonistes són figures humanes: traginers, mainaderes, capellans, vells, nens, prostitutes, dames de l’alta societat, parelles que passegen... Són sobretot dibuixos i es tracta d’una selecció, ja que Picasso va deixar una vasta producció, un interessant retrat social de l’època.
Aquí estuvo el pintor
Lluís Permanyer
La Vanguardia, 04 d'abril de 2007
No creo que sea exagerado aventurar que el paisaje urbano de Barcelona fue el que más quedó reflejado en la obra de Picasso. No en balde varios factores relevantes influyeron en que así fuera: la edad del incipiente artista, el descubrimiento de una ciudad nueva, el impacto de un ambiente artístico estimulante e inspirador y el cultivo de unos estilos realistas que favorecían hasta tal punto la representación, de modo que es posible reconocer casi todos los lugares que plasmó.
No deja de ser curioso que, pese a ser un artista tan estudiado, nadie hubiera sentido la exigencia de investigar a fondo la relación entre la obra y la geografía barcelonesa. Así pues, cabe felicitar ya de entrada la iniciativa loable de Claustre Rafart, una especialista de la que ya había leído con aprovechamiento diversos trabajos meritorios.
Para empezar, ahora ha sido culminada esta labor de búsqueda en la memoria de una época que va a caballo de los siglos XIX y XX. Pero la autora no se ha contentado con ello, sino que ha buscado fotografías de época que ayudan a comprobar la correcta identificación del emplazamiento, pero también a valorar hasta qué extremos Picasso plasmaba los perfiles de la realidad que tenía ante su mirada inquisitiva. De ahí que el ejercicio de confrontación permita aquilatar cómo entran en juego las exigencias estéticas, las licencias estructurales y las emociones personales a la hora de ofrecer su interpretación personalísima. Se trata de una apasionante búsqueda y contraste que revela aleccionadoras enseñanzas, y lo digo por experiencia al haber hecho lo mismo con la obra de Miró en Montroig y Ciurana.
La autora ofrece elementos suficientes para documentar el tema elegido por el pintor, lo que la ha obligado a documentarse sobre la realidad histórica de la Barcelona de aquel período. El resultado aporta un balance altamente satisfactorio y estimulante, ya que el lector, una vez informado gracias al texto, volverá a dirigir su mirada inquisitiva tanto a la obra picassiana cuanto a la fotografía histórica, lo que le permitirá entonces su propia interpretación y deducciones, al disponer ya de elementos suficientes para entrar en valoraciones.
Los capítulos se agrupan por materias, que no por cronología, lo que facilita la comprensión. Así tenemos el mar (y sus barrios), el parque (Ciutadella), las azoteas, las ventanas, los edificios, la calle y una posdata referida a sus venidas posteriores a la fecha límite de residencia: 1904. Cada uno de los apartados citados son obvios, pero fuerza es reconocer que el de las ventanas era el menos convencional y quizá el más difícil de resolver. La introducción y la antesala quizá no eran inexcusables y, en cambio, habría preferido que ampliara el paisaje humano, el de los tipos cercanos: amics, coneguts i saludats. En cualquier caso, la opción escogida por la autora es muy legítima y respetable.
Salvo algún dato poco ajustado, aunque irrelevante en este contexto, no puedo dejar de aludir a una cuestión que me parece de interés. En la fotografía histórica que se inserta en la página 100 bien merecería la pena mencionar una estructura típicamente barcelonesa: los palomares. En la imagen aparecen tres y de singular envergadura. Eran las torres que entonces construían de forma improvisada y desafiante, tanto que entraban en competencia con los campanarios eclesiales, góticos o no. Y tengo para mí que alguno de los volúmenes que destacan en su intensa pintura del período azul Terrats de Barcelona quizá es uno de tales remates caseros dedicados al placer de fer volar coloms. Y, por si fuera poco, el de la paloma fue siempre una presencia constante en su vida: desde la casa del padre hasta la hija que tuvo con Françoise.
El trabajo impecable de Claustre Rafart ha sido llevado a buen puerto por la editorial. Una compaginación acertada permite ver ensamblados el texto, la obra de Picasso y la fotografía de época, lo que es de agradecer al facilitar la comprensión sin necesidad de recorridos incómodos. Y las ilustraciones han sido bien grabadas e impecablemente estampadas. En suma, un libro original y sugestivo, que tiene la virtud de interesar al especialista, pero también de atraer al público medio, pues está abordado con un enfoque literario eficaz. Una aportación enriquecedora, pese a la abrumadora bibliografía picassiana.
La Barcelona de Picasso, en un libro de Claustre Rafart
R. Bosco
El País, 07 d'abril de 2007
"El museo Picasso, que se inauguró en la calle de Montcada el 9 de marzo de 1963, se ha convertido en el último gran paisaje urbano de la Barcelona de Picasso, un paisaje surgido del vínculo del artista con la ciudad". Lo afirma la historiadora Claustre Rafart, autora del libro Los paisajes de la Barcelona de Picasso, que la editorial Meteora acaba de publicar en tres versiones: castellana, catalana e inglesa. El libro (216 páginas, 200 ilustraciones, 28 euros), recorre los lugares que Picasso amó y frecuentó durante sus estancias en la capital catalana, a través de un centenar de pinturas y dibujos, que se presentan junto a fotografías de la época, de modo que el lector pueda establecer una relación inmediata entre las obras picasianas y la realidad que las inspiró.
"Más de 100 años después de su creación, estos paisajes constituyen un fragmento imprescindible del mosaico histórico, artístico y cultural de la ciudad de finales del siglo XIX e inicios del XX", asegura Rafart, quien fue responsable del departamento de comunicación del museo Picasso, desde 1996 hasta 2002.
La gran mayoría de paisajes fueron realizados entre 1895, año en que Picasso llega a Barcelona, y 1904, cuando se traslada definitivamente a París. Sin embargo, también hay un capítulo que recoge algunas obras previas, realizadas en su Málaga natal y en la ciudad gallega de A Coruña, y una Posdata, que sintetiza los regresos de Picasso a Barcelona tras su partida. "Se trata de visitas relámpago en las que no suele trabajar en ninguna obra, excluyendo la creación, en 1917, de la célebre vista del Paseo de Colón, que cierra el libro", señala Rafart, quien ha contado con la colaboración de Montserrat Rectoret.
Hablemos de Picasso
Xavier Antich
La Vanguardia, 11 d'abril de 2007
Acaba de aparecer un libro, realmente curioso: Els paisatges de la Barcelona de Picasso, de Claustre Rafart (Meteora). El azar ha querido que coincida en el tiempo con la exposición de arte catalán en Nueva York, publicitada también, precisamente, con el gancho de Picasso y Barcelona. De la exposición, ya nos contó Andy Robinson cómo había sido contestada en Estados Unidos con criterios opuestos: o por demasiado obvia (demasiado Picasso y Miró, bien conocidos allí) o por demasiado poca cosa (el relleno de los otros pintores, han sostenido algunos, no está a la altura de aquellos monstruos). En el fondo, como hoy cuentan en el Cultura/s Carles Guerra y Jordi Falgàs, tal vez las imágenes han viajado hasta Nueva York sin saber muy bien qué contar.
El libro de Rafart ha seleccionado alguna obras de Picasso, pintadas en Barcelona, y ha rastreado, entre diversos fondos fotográficos, las imágenes de aquella Barcelona que Picasso pintó, casi como quien va en busca del modelo perdido. Así, podemos contemplar, junto a los dibujos o pinturas del joven Picasso, algunas fotografías del puerto, la playa de la Barceloneta, las barracas y la “pedrera” de Montjuïc, el parque de la Ciutadella, el paseo del Born, las terrazas de Ciutat Vella, calles, paseos, iglesias y ventanas. Cierra la selección El passeig de Colom, pintado en 1917 desde el interior de la habitación de la fonda en la que se había instalado Olga Koklova, la bailarina de los ballets rusos de Diaghilev que estaban actuando en el Liceu y con la que Picasso permanecería en Barcelona entre junio y noviembre. A su lado, en el libro de Rafart, aparece, claro, una fotografía del paseo Colom, con la estatua también de fondo. El comentario de Rafart se refiere al cuadro desde el punto de vista formal, explicando cómo Picasso se libera de la ortodoxia cubista y mezcla diferentes estilos. Decíamos que el libro es realmente curioso. Y curioso, cuando menos, es que, con la que estaba cayendo en Barcelona en 1917, se intente una aproximación a la obra de Picasso teniendo en cuenta sólo cómo Picasso habría transformado los paisajes en cuadros. Como si la cuestión de su obra, de esta obra, fuera sólo una cuestión del ojo, de lo que el artista ve y de cómo pinta aquello que ve.
Porque, durante los meses que Picasso está en Barcelona, la ciudad es un polvorín: el año empezó con paros sindicales, seguidos de una represión brutal y del encarcelamiento de los huelguistas; en julio los cenetistas, sedientos de acción, se pusieron en marcha convencidos de iniciar un movimiento revolucionario como el que acaba de explotar en Rusia; en agosto, Barcelona ya está tomada por doce mil soldados y los disturbios se extendieron por toda la ciudad, que vivió, en estos meses, una auténtica guerra urbana. Si observamos bien el cuadro de Picasso, el cielo parece estallar en llamas, y no precisamente del crepúsculo. Temma Kaplan, en un libro extraordinario, titulado Ciudad roja, período azul. Los movimientos sociales en la Barcelona de Picasso (Península), se ha acercado a este hervidero en toda su complejidad, para permitir ver, más allá de las imágenes, ese mundo del que las imágenes de Picasso surgen. La cuestión, como pueden imaginarse, es bien sencilla: ¿las imágenes artísticas, como por ejemplo ésta de Picasso, son sólo imágenes? ¿Podemos pensarlas sólo como imágenes? ¿No sucederá que si las pensamos sólo como imágenes ni siquiera como imágenes podremos verlas?
Barcelona vista per Picasso
J.M.C.
El Triangle, 30 d'abril de 2007
Hi ha molts llibres sobre Picasso, però cap com Els paisatges de la Barcelona de Picasso. Claustre Rafart, tècnica superior en Art i Història de l’Ajuntament de Barcelona, que durant anys ha estat responsable de Comunicació i Acció Cultural del Museu Picasso, autora de la seva guia, així com de diverses monografies sobre el pintor, ha anat més enllà de recopilar els paisatges de les obres de l’etapa barcelonina, de contextualitzar-los en el temps o d’analitzar la seva iconografia: n’ha trobat la localització, els ha situat en el mapa de la ciutat encara que molts carrers, edificis, finestres, terrats, parcs o parts del litoral barceloní ja han desaparegut o són difícilment recognoscibles.
El llibre és una crònica plàstica de la Barcelona d’entre segles. L’autora compara els paisatges que apareixen en els olis i dibuixos de Picasso amb fotografies de l’època dels mateixos indrets, un paral•lelisme que permet captar l’evolució artística del pintor, des de l’aprenentatge de l’ofici fins a la seva adscripció a l’avantguarda catalana, al mateix temps que mostra els canvis que ha sofert la ciutat. Els paisatges... són una indagació sobre la pintura picassiana, però també una investigació sobre la geografia urbana de Barcelona. En declaracions a aquest setmanari, Rafart admet que el llibre “serveix per remirar, per tornar a mirar com era i com és la ciutat”.
Picasso es va inspirar en alguns llocs de Barcelona que ja han desaparegut, com la plaça de toros de la Barceloneta –El Torín–, el Palau de les Belles Arts o els carrers que es van enderrocar amb l’obertura de la Via Laietana, però altres paisatges de la seva obra es mantenen o són fàcilment identificables, com la cúpula de l’església de la Mercè, el passeig Colom, el parc de la Ciutadella i tants d’altres.
Claustre Rafart presenta els paisatges barcelonins de Picasso amb un innovador criteri temàtic, ja que els divideix en apartats: el mar, el parc, els terrats, les finestres, els edificis, el carrer i, com a cloenda, una postdata en la qual sintetitza les tornades del pintor a Barcelona, on van viure els seus pares i la seva germana fins els seus últims dies. Picasso va fer l’últim paisatge de Barcelona el 1917 –un oli titulat El passeig Colom, en el qual ja apareixen les distorsions cubistes–, però va seguir visitant la ciutat fins al 1934. Amb la victòria dels franquistes, el pintor va jurar que mai més no posaria els peus a Espanya mentre durés el règim. Això no va impedir que fes tot el possible perquè Barcelona tingués un museu Picasso, que es va inaugurar el 1963.
La família Ruiz Picasso va viure en diversos domicilis a la ciutat –en els carrers de la Reina Cristina i de la Mercè i al passeig de Gràcia– però, per a Pablo, van ser més importants els nombrosos tallers que sovint va compartir amb altres artistes – en els carrers de la Plata, dels Escudellers Blancs, Riera de Sant Joan, Nou de la Rambla, del Comerç... – des dels quals aprofitava les vistes per dibuixar o pintar. Des de les finestres del veïnat i els balcons dels tallers ens evoca els terrats, amb els patis, les teulades, els badalots, els colomars i, de fons, les torres i els campanars que, en algunes ocasions, oferien unes atractives siluetes urbanes de la Barcelona del principi del segle XX.
El mar, amb el port, les dàrsenes i les platges, constitueix un altre dels grans motius temàtics de l’obra picassiana que, en aquells anys de joventut, li van permetre experimentar amb la llum i el color. Les marines van ser abundants entre 1895 i 1899.
En els primers temps de la seva arribada a la ciutat, Picasso es va interessar especialment pel parc de la Ciutadella, potser perquè era proper al pis familiar del carrer de la Reina Cristina. Cada paisatge té la seva història, algunes de sorprenents, com la de la sèrie de “Falses muntanyes de Montserrat”, per a les quals Picasso va utilitzar com a model un diorama de la serralada de Montserrat, que els escenògrafs Urgellès i Moragas van muntar al parc de la Ciutadella amb motiu de l’Exposició Universal de 1888.
Picasso també es va interessar per detalls dels conjunts arquitectònics de la Barcelona medieval i per edificis anònims, si bé l’autora de l’estudi precisa, respecte a aquests últims, que alguns no han de correspondre pas a cap indret de la ciutat, ja que poden ser fruit de la seva imaginació. El pintor es va recrear en dos conjunts molt significats de la Barcelona religiosa: Sant Pau del Camp i la catedral.
Dels carrers de Barcelona, Picasso en reprodueix tant elements arquitectònics com escenes i personatges urbans, sobretot mitjançant la tècnica dibuixística. Tal era el seu frenesí pel llapis i pel carbonet, sobretot els anys 1899 i 1900, que en un dibuix afegia la inscripció “Barcelona fábrica de dibujos de Pablo Ruiz Picasso”. En les escenes de carrer apareixen els barcelonins de l’època, siguin traginers, pidolaries –entre els quals destaca la figura d’un violinista– o les mainaderes que alletaven nadons en els bancs del passeig de Gràcia, cap a les quals s’escapaven mirades libidinoses d’algun passejant com el que surt en el dibuix de la part superior de la pàgina.
Durant una dècada, Picasso va ser un barceloní, que pintava els racons de la catedral, que es tornava boig per les curses de braus, que acudia amb assiduïtat amb els seus amics artistes a la cerveseria-taverna-hostal Els Quatre Gats i que acabava el dia als tuguris més trinxeraires. En un bon nombre de treballs, apareixen els personatges clàssics de les cases de barrets: alcavotes, prostitutes, clients... Al principi del segle XX, hi havia més d’un centenar de cafès concert a la ciutat, el més conegut dels quals era l’Eden Concert, del carrer Nou de la Rambla, un lloc de luxe i perdició que, a més de restaurant era espectacle, era una casa de joc amb ruleta i bacarà. Picasso era un dels seus assidus. En aquells temps de nits boges, el pintor se sentia captivat per la cupletista d’origen cubà Consuelo Portela, La Chelito.
Picasso va néixer a Màlaga, però es va formar com a pintor a la Corunya i a Barcelona. El curs acadèmic 1897-1898 es va matricular a l’Escuela de Bellas Artes de San Fernando, de Madrid, el centre de referència de l’art oficial d’aquella època, però ben aviat deixa d’anar-hi perquè considera obsoletes les seves ensenyances i retorna a Barcelona. En una carta dirigida a Joaquim Bas, amic i company de l’Escola de Belles Arts de la Llotja, Picasso atribueix la “parquedat” i la “limitació” de l’art espanyol als mètodes i a la mentalitat dels seus responsables. Gràcies a un altre company de la Llotja, Manuel Pallarès, descobrirà un lloc més important per a la seva carrera: Horta de Sant Joan, a la Terra Alta, on va passar algunes temporades. Claustre Rafart precisa en el llibre que el mateix Picasso va reconèixer a l’amic Carles Sabartés: “Tot el que sé, ho vaig aprendre al poble de Pallarès”.
Un altre poble decisiu en la seva evolució artística va ser Gósol, al Berguedà, on va passar l’estiu de 1906, en la seva primera tornada a Catalunya des que se’n va anar a París. Rafart subratlla que l’etapa de Gósol és un punt d’inflexió en l’evolució esteticoplàstica de l’artista: “La síntesi de formes i la seva volumetrització i esquematització, unides a l’austeritat cromàtica, enceten un camí que condueix, alguns mesos més tard, a Les demoiselles d’Avignon i culmina amb Branque, porta a terme a partir de 1908”.
Sort de Rafart, que ens descobreix una altra Barcelona i una altra Catalunya: la de Picasso.
Centre de brevetat
Formosa, con las manos desnudas
Jordi Galves
La Vanguardia (Culturas), 31 de gener de 2007
Tiene nombre de riquísima y remota isla oriental, es poeta, dramaturgo, traductor y ensayista, Premi d’honor de les Lletres Catalanes y Creu de Sant Jordi, Feliu Formosa (1934) se ha ido convirtiendo con el tiempo en una figura agradable y simpática, en un personaje quedo y reflexivo, de gran dignidad en mitad del vociferante carnaval literario y de la feria de vanidades que acompaña al teatro. En el segundo volumen de sus diarios, A contratemps (2005), se definía, implacable con todo, pero sobre todo consigo mismo, a través de un magnífico retrato de Gabriel Ferrater: “Crec que, en un sentit positiu, Ferrater era un ingenu. Tenia aquella ingenuïtat de què parla Brecht, poeta que ell admirava, i que equival a una curiositat, que no té per què amagar-se, respecte a tots els temes que l’apassionaven i sobre els quals parlava directament” Formosa es, en efecto, otro excelente ejemplar de ingenuo admirable, del badoc que describió Carner en Les planetes del verdum (El hado del verderón), el sempiterno enamorado de una vida que contempla con una mezcla de estupefacción y entusiasmo, de gusto por todo, Parsimonioso, a veces incluso cansino, se aferra a lo querido con la voluntad de apurarlo, como si pudiera detener el paso del tiempo, --viendo solamente a través de su viva celebración. Los amores de Formosa son múltiples y sólidos, él que admirablemente escribió uno de los mejores libros de poemas sobre la muerte y ausencia de la pareja amada, Cançoner (1976) --que me permitiría recomendar hoy como complemento a la lectura de la exitosa novela de Imma Monsó Un home de paraula-- es esencialmente un partidario de la celebración de vivir. Vivir para leer y escribir, naturalmente, un modo como otro de existencia, para amar y gozar a las mujeres, para reflexionar sobre la existencia y el tiempo utilizado, para viajar a lugares connotados por la memoria de nuestra cultura, para revisarla incesante e incansablemente, para continuar viviendo, lúcido y doliente, a través de todo eso.
En Centre de brevetat encontramos, de nuevo, al poeta Formosa en Tubinga que, más que una ciudad y una universidad, es una torre, la torre en que siempre se encuentra recluido Hölderlin, forzado eternamente a coger el relámpago con las manos desnudas: “M’imagino que sóc darrere d’ell, li veig la part superior del crani, que calbeja, i les llargues grenyes que li cobreixen el clatell. I tinc la sensació que no estic sol contemplant per damunt de la seva espatlla el seu joc amb les diverses peces d’un puzzle que mai no serà acabat”. La composición poética se convierte así en observación, en emulación del modelo del maestro romántico, y en fidelidad a los emblemas de la estética idealista alemana y a su traducción contemporánea. El libro se halla sembrado de referencias a los autores queridos de diversas épocas, Hofmannsthal, Kafka, Dürrenmatt, Otto Mueller, Klee, Schönberg, Brecht, Gertrud Colmar y Beethoven, evocaciones que son un conjuro para la continuidad frente al desastre, el histórico y colectivo y el personal e intransferible. Es el consuelo del talento creativo.
Desolació figura como primer poema del libro y le siguen otros igualmente apesadumbrados, Et perds, El problema és sempre, Parèntesi, Decadència, Despullament, La pèrdua, Ciutat cruel… En L’espera sostiene: “I veia passar el temps entre l’angoixa creixent i l’esperança minvant. I al darrere de tot plegat, hi havia sens dubte alguna cosa més, que no era l’escriptura”. Es una crítica desasosegada por las limitaciones propias del lenguaje, por la insatisfacción del puzzle siempre inacabado, por la expresividad invariablemente insatisfactoria. La palabra justa se revela en el poema hallado tras el trabajo constante --trobat, como decían los trovadores, esto es, los que encuentran--, lo misterioso y lo inefable se muestran, sin embargo, también misteriosamente y de modo indecible. Lo verdadero y lo sabio es lo preguntado, no lo respondido. Por eso afirmará en el poema Vida, dedicado a Victor Sunyol: “Encara no. / Ja. / Encara. / Ja no”.
L’hèlix potent de l’art
Jordi Llavina
El Punt, 01 de febrer de 2007
Feliu Formosa és un home de lletres que ha excel·lit en diversos vessants: en el de la traducció (d’obres, sobretot, en llengua alemanya); en el del teatre (com a director i creador de projectes diversos); en el del dietarisme (amb una obra força vasta al darrere), i, esclar, en el de la poesia.
Ara fa tres anys, Formosa va aplegar el conjunt de la seva obra en vers fins al 2002, en el volum Darrere el vidre. Poesia 1972-2002. Aquest que presento, doncs, és el primer llibre després del volum miscel·lani.
Y el primer que se m’acut de dir-ne és que, en una primera lectura pot semblar un llibre una mica gris, que no està a l’altura del que, per mi, són els seus dos grans llibres de poemes: Semblança (1986) i Al llarg de tota una impaciència (1994). Ja dic bé: en una primera lectura. Perquè els poemes de Formosa exigeixen lectures successives. No pas perquè sigui una poesia abstrusa, ni críptica; de cap de les maneres. Els seus són versos que no es revelen mai del tot. O, més ben dit, que no s’acaben de revelar fins que no comencem a familiaritzar-nos-hi de veritat.
Centre de brevetat reflexiona sobre la mort i la pèrdua d’identitat, sobre la música i el silenci, sobre el desig de perpetuar-se en alguna forma d’art, sobre el «fantasma del desig que el temps no acaba mai de devorar», sobre l’«intent repetit i desesperat d’aferrar-me al moment». Hi passen ombres de creadors diversos, poetes i pintors (molts d’ells, alemanys), ecos de morts i passes de vius. És un llibre breu però intens, dens però amb una aparença lleugera. Els poemes en prosa conviuen amb peces més alades i gràcils. Alguns poemes destacats: Aiguafort venecià, Marea baixa, Recobrament i Des del cim del plaer. I el que més valoro en Formosa i en aquest Formosa: la sensació que darrere les seves pagines hi ha vida, molta vida conflictiva, i que més enllá del conflicte hi ha el consol de l’art –la matèria informe i rica, finalment artitzada.
La recerca d'un centre
Francesc Parcerisas
El País, 01 de febrer de 2007
Feliu Formosa (Sabadell, 1934) és, per sort, un dels poetes que no necessiten de cap mena de presentació. Traductor, home de teatre, dietarista, animador de moltes tasques culturals, va reunir a Darrere el vidre (2004) la seva poesia, un volum d’impacte serè i sever. Allò que el caracteritza, al meu entendre, és la seva absoluta llibertat: molt més enllà de corrents i grups, d’escoles i projectes, Formosa sempre troba l’indret que suscita el seu interès i des del qual la tasca d’escriure sembla reclamar-lo. Reclam que segurament no se li presenta pas com una urgència, ni com un graó d’una obra premeditada, sinó com l’esclat viu del moment: una connexió entre el món que l’envolta i el jo que en pot parlar d’una manera literària.
Centre de brevetat aplega una cinquantena de poemes i, petites proses poemàtiques en una alternança que és, també, l’alternança dels temes. Homenatges d’estima a Anna Murià, Agustí Bartra, Hölderlin, Iannis Ritsos…, i cites o picades d’ullet a artistes diversos, d’Otto Mueller a Hart Crane, de Marilyn Monroe a Víctor Sunyol. El ventall, ja ho poden veure, és ben divers, però l’autor tampoc pretén haver escrit cap tractat, sinó, des de la intel·ligència i el rigor, aplegar una sèrie de moments esparsos. Allò que els relliga és, justament, la seva veu inconfusible: la barreja de distanciament (de vegades tenyit d’una suau pinzellada irònica) i l’autèntica immediatesa amb què és capaç de veure’s a si mateix.
La ironia la podeu trobar en una petita prosa que descriu l’acte de recepció d’un premi a l’Ajuntament de Barcelona amb els “poetes d’altes perruques invisibles” i els “membres del jurat reprimint de forma visible les ganes d’estomacar-se mútuament” i, al fons, la soledat del distanciament, és a dir, la capacitat de saber-se veure de manera similar a com podria contemplar a un altre. I la immediatesa derivada de la condició de qui mai no deixa de fer projectes, d’embrancar-se (o pensar que s’hi hauria d’embrancar) en tasques o qüestions que, per endavant, sap que no durà a cap port. En aquests textos, com ara El problema és sempre, Ofici de poeta, De nou el poema, Ciutat cruel o Fugacitat, apareix allò que ell mateix designa, en un altre lloc, com un “fons de desolació”, una condició existencial que mai no esdevé tràgica, que mai no apel·la al patetisme del lector, perquè sap arrecerar-se en un petit estoïcisme, vestit de “la veu infantil que canta al meu darrere”, o d’un cos de noia, o del plaer fugaç dels amants. Un Centre de brevetat que reclama ser llegit amb la resta de la seva obra i de ser considerat model de llibertat personal de l’escriptor davant els excessos de qualsevol mena.
Los Nobel del fútbol
Los escritores se ponen las botas
Sergi Doria
ABC, 04 de juny de 2006
Shakespeare ya hablaba de «football» en «La comedia de los errores». Veinticinco escritores descubrieron que la tierra es redonda porque se parece a un balón. No todos son Nobeles, pero dicen del fútbol palabras mayores.
Para empezar, Albert Camus. Premio Nobel de 1957, no se sintió extranjero en el estadio. En el luminoso Argel jugaba de guardameta y su abuela vigilaba el desgaste de sus zapatos. Para no recibir una tunda por cargarse las suelas correteando, optó por la portería. «Aguantaba el disparo del delantero sin moverse de su sitio hasta el último segundo. Clavado en la hierba y sin inmutarse, sorprendía a los delanteros rivales por su sangre fría», explica Jorge O. Pérez.
El arquero futbolístico, tan literario como un arquero de friso persa. En la final de la Copa de España de 1928, el Barcelona disputó en Santander un partido dramático con la Real Sociedad. Su portero húngaro, Franz Platko, recibe un golpe en la cabeza que le deja exánime... Reparece luego con un aparatoso vendaje en la ensangrentada testa. Aguanta las embestidas donostiarras con serenidad de gigante e inspira una Oda a Alberti: «Nadie se olvida, Platko/ no, nadie, nadie, nadie,/ oso rubio de Hungría...» El futbolista como héroe se reencarna en Maradona: «Aquel gol que le hizo a los ingleses, con la ayuda de la mano divina, es por ahora la única prueba fiable de la existencia de Dios», proclama Mario Benedetti. La magia de Cruyff y la «naranja mecánica» en el Mundial del 74 apasiona a la feminista François Giroud: «Era soberbio, como todas las demostraciones donde se conjugan el dominio del cuerpo y del espíritu...»
Nabókov, de portero
Más escritores que se pusieron las botas... Miguel Hernández jugaba de extremo y le llamaban el «Barbacha» (caracol pequeño), porque era lento corriendo la banda. El portero del Orihuela, Lolo, le inspiró la «Elegía del guardameta»: «Te sorprendió el fotógrafo el momento/ más bello de tu historia/ deportiva, tumbándote en el viento/ para evitar la victoria/ y un ventalle de palma te aireó la gloria.» También jugó de portero Nabókov, posición adecuada a su espíritu independiente. En «Habla memoria» describe un campo embarrado de Cambridge: «El balón tan resbaladizo como un budín de ciruela, y mi cabeza despistada por la neuralgia, tras una noche de versificación....»
Otro Miguel, Delibes, jugó al fútbol 34 años. Simpatizante del Real Valladolid, disputó los últimos partidos de su carrera, de los 35 a los 45 años, como portero del Sedano FC. Como jugador de campo, dice que le sobró «un respeto excesivo a la defensa contraria» y siempre se preguntó «por qué los árbitros son más tolerantes con los defensas que con los delanteros».
García Márquiez comprobó que era un hincha el día en que perdió el sentido del ridículo y Vázquez Montalbán metió a su detective Carvalho a investigar por qué «el delantero fue asesinado al atardecer». Jugar al fútbol es jugarse la vida. El escritor uruguayo Eduardo Galeano escribe que «el árbitro es arbitrario por definición».
La vida es «ansí» y el fútbol es así. A veces despierta demonios familiares: Günter Grass sintió el resurgir de una Alemania apagada por la derrota cuando su selección vence a la de Hungría en la Copa del Mundo de 1954. Hincha del Arsenal, Nick Hornby tiene una pesadilla: su hijo decide ser del Tottenham. Ernesto Sábato reconoció que lo único que quería llevarse de Rosario «era una camiseta del Rosario Central». Vargas Llosa prefiere idolatrar a un futbolista que a un militar.
No todo son loores: Umberto Eco no odia el fútbol, pero abomina del forofismo: «Yo abrigo por los hinchas los mismos sentimientos que un partido ultranacionalista o la Liga Lombarda abrigan por los inmigrantes: No soy racista, con tal de que se queden en su casa». Si la Cibeles y Canaletas hablaran...
Jorge Omar Pérez rescata visión del fútbol de grandes escritores
Agencia EFE
Terra.com (Colombia), 04 de juny de 2006
El escritor argentino Jorge Omar Pérez repasa en 'Los Nobel del fútbol', libro recientemente editado por Meteora y que será presentado en Barcelona, la visión del deporte rey de 25 grandes escritores, de Albert Camus a Ernesto Sábato, pasando por Vladimir Nabokov o Gabriel García Márquez.
La recopilación de esos escritos da forma a la obra del periodista, escritor y traductor Jorge Omar López (Buenos Aires, 1943), que empezó a gestarla durante su trabajo como comisario del espacio 'Els Nobel del fútbol' en el Salón del Libro de Barcelona en 2005.
No todos los escritores que aparecen en 'Los Nobel del fútbol' fueron galardonados con el premio, pero todos, en mayor o menor medida, dedicaron párrafos al deporte más popular del mundo.
El autor del prólogo, su compatriota Andrés Ehrenhaus, explica que la obra pretende "iniciar el acoso y derribo de uno de los tópicos más aparentes pero menos reales de la escena y vida culturales", el que dibuja fútbol y literatura como enemigos casi irreconciliables.
Para destruir ese prejuicio, 'Los Nobel del fútbol' viaja del Uruguay de Eduardo Galeano y Mario Benedetti a la España de Miguel Delibes, Miguel Hernández o Manuel Vázquez Montalbán con escalas en El Cairo de Naguib Mahfouz o en el Orán de Camus para recordar cómo el fútbol afectó la vida y obra de los escritores recopilados.
En un recorrido global que intenta reflejar la universalidad del fútbol y de la literatura, Jorge Omar Pérez recupera la 'Oda a Platko' de Alberti, la guerra del fútbol entre Honduras y El Salvador narrada por Kapuscinski o el fiel retrato de un fiel seguidor del Arsenal de nombre Nick Hornby.
Algunos escritores que aparecen en la obra mantienen tal vínculo con el fútbol que le han dedicado libros enteros. Es el caso de Galeano ('El fútbol a sol y sombra'), Delibes ('El otro fútbol') o el propio Hornby ('Fiebre en las gradas').
En otros, sin embargo, la afición al fútbol parecía escondida. Ocurre con Vargas Llosa, cuyo artículo sobre Maradona aparece citado, o con Nabokov: su visión del portero de un equipo de fútbol y sus recuerdos de jugador en Cambridge son algunas de las grandes sorpresas de la recopilación de Jorge Omar López.
También lo es la afición del poeta Miguel Hernández, futbolista durante 1920 y 1930, apodado 'Barbacha' por la lentitud de sus movimientos y autor de la 'Elegía al guardameta'.
Set contes de l'any de la picor
La obra: Set contes de l’any de la picor
CLIJ, 01 de juliol de 2006
"La obra está constituida por siete cuentos que se inscriben en un pasado rural indefinido (diríamos, en castellano, en el “año de Mari Castaña”), sin el aparato técnico actual. Tiene la particularidad de que algunos cuentos, uno de los personajes o el mismo protagonista es un escritor (Jacint Verdaguer, Joaquim Ruyra, Lola Anglada). El objetivo es que sean cuentos divertidos, capaces de concitar en el niño/a el gusto por la lectura, tan esencial para expresar los sentimientos y las vivencias. Un mundo de analfabetos funcionales, como el que a veces creo que se avecina, puede ser sencillamente terrible." (Llorenç Puig).
"De hecho, no es una historia sino siete cuentos ligeramente humorísticos, cosa que me permitió trabajar un tipo de ilustración que me resulta divertida." (Òscar Julve).
Premio Lola Anglada-Vila de Tiana
Elisabet Marco Escoda
Revista de Literatura, 01 de novembre de 2006
Set contes de l’any de la picor realizado por el escritor Llorenç Puig y el ilustrador Òscar Julve ha ganado el IV Concurs de Contes Lola Anglada-Vila de Tiana, del año 2004, y el IV Concurs d’Il•lustració Lola Anglada-Vila de Tiana, de 2005.
El libro es una magnífica selección de cuentos para niños que consta de siete relatos, fruto de la inventiva de Llorenç Puig, en los que, a través de una fantasía capaz de atrapar a los lectores más jóvenes, nos ofrece algunos de los valores indispensables para la infancia, aprovechando la tradición cuentista catalana.
Núria Figueras
Faristol, 01 de novembre de 2006
Set contes de l’any de la picor és un bon recull d’històries, homogeni en la qualitat, el to i l’estil, original i divertit. Escrit amb una gran riquesa de vocabulari i un molt bon domini del llenguatge, Llorenç Puig aconsegueix la complicitat del lector a través de l’enginy i la ironia. Un estil narratiu, però, que s’adequaria millor per a lectors més grans del que teòricament el format del llibre fa preveure: sovint l’autor utilitza frases excessivament llargues i fa alguns referents que sembla que s’adrecin als adults.
Òscar Julve aconsegueix una expressivitat enorme en els seus dibuixos, mitjançant contrastos de colors i llum. Les il•lustracions estan impregnades del to exagerat i a voltes grotesc del text i el fan, sens dubte, mereixedor del premi.
La pols dels carrers
Nascuts a les escombraries
Xènia Dyakonova
Avui, 03 de maig de 2006
El títol que he posat a l’article podria semblar despectiu i burleta. Sempre que hom s’oblidi d’uns versos magnífics d’Anna Akhmàtova: “Si sabéssiu de quina mena / d’escombraries neix el vers, desvergonyit…!” Recordo haver sentit a la meva Rússia natal una gravació molt antiga, que grinyolava de manera gairebé insuportable, en la qual Akhmàtova mateixa recitava aquest poema amb el seu contralt enrogallat de fumadora empedreïda. Pronunciava la paraula escombraries amb una tendresa especial, marcant-la amb allò que en música s’anomena sforzando... Tenint en compte que peco d’un cert patriotisme literari, el fet que una poeta de llengua, per a mi, estrangera m’hagi recordat Akhmàtova ja diu molt a favor de Costa. Els poemes de Júlia Costa demostren que en la vida quotidiana d’un habitant de Barcelona, fins i tot en la mediocritat més grisa de les seves ocupacions diàries, s’hi poden trobar espurnes màgiques. Costa, que a més és autora de contes i novel·les juvenils guardonats amb nombrosos premis, és sobretot poeta, en el sentit més pur i elevat del terme. Sap observar al seu voltant, fixar-se en les prostitutes del Paral·lel, en el músic ambulant al metro, en els llibreters del mercat de Sant Antoni i en la perruquera del Raval, enamorar-se’n de tot cor i convertir-los a tots en personatges d’una poesia humana, senzilla, lleugera i regida per una mètrica i unes rimes que fan goig. No es tracta d’una poesia moderna tal com ho entenen els avantguardistes: no hi ha recerques conceptuals, al·lusions cultistes, metàfores extravagants destinades a épater le bourgeois ni jocs fonètics arriscats. Són versos casolans, si voleu, una mica ingenus i de vegades una mica antiquats, però alhora tenen la virtut innegable i poc freqüent d’estar molt a prop de la vida real i acceptar-la tal com és, de tocar de peus a terra amb summa delicadesa i de no menysprear res del que troben pel camí. El vocabulari que fa servir Costa és mancat de pretensió, nítid i ben català sense ser exageradament castís. En resum, la lliçó que dóna el poemari és que la humilitat no és un obstacle per ser poeta. Amb una mica de sort, pot arribar a ser un avantatge.
El Barça a Europa, 50 anys
El llibre dels 50 anys europeus del Barça
Emilio Pérez de Rozas
El Periódico, 24 d'octubre de 2005
N'hi ha de formiguetes, n'hi ha de curiosos, n'hi ha de professionals, n'hi ha de meticulosos, però això del company David Salinas, del diari Sport, és, simplement, malaltís, amb tot l'afecte. Recopilar en un llibre, amb centenars de pàgines, milers i milers de dades, tota la informació, tota, dels 50 anys a Europa del Barça --per cert, l'únic equip espanyol que mai ha deixat de jugar competicions europees-- té un mèrit elogiable i exemplar. És una peça única.
La vida europea del Barça
La Vanguardia, 31 d'octubre de 2005
Cuenta David Salinas (Barcelona, 1964), autor de esta gigantesca obra, que comenzó a escribir este libro en 1986. Si se tiene en cuenta que lo acaba de presentar se llega a la conclusión de que David ha empleado 19 años en concluirlo. Y no podía ser en menos tiempo entre otras cosas porque el autor no ha tenido ni una sola temporada de relax, dado que el protagonista de la obra es el Barça, que, cosas de la vida, es el único equipo europeo que no ha faltado a una cita continental. Este libro contiene la vida europea del Barça. En él están las fichas de los 393 partidos disputados, los nombres de los 301 jugadores que han defendido los colores azulgrana y las estadísticas de cada uno de ellos. Un trabajo tan arduo y laborioso como extraordinario.
Medio siglo en competiciones europeas
Don Balón, 15 de novembre de 2005
Desde 1955 hasta a la actualidad, el FC Barcelona ha disputado ininterrumpidamente competición europea. Desde 1986, el periodista David Salinas comenzó a escribir la historia europea del club azulgrana, que se ha publicado bajo el nombre de ‘El Barça a Europa, 50 anys’. La obra, de 864 páginas, recoge las crónicas de todos los partidos disputados en Europa por el equipo ‘culé’, con la narración de los goles, las jugadas más recordadas, las fichas técnicas de los equipos, las declaraciones de los entrenadores y las anécdotas más destacadas, todo ello con un anexo estadístico interesante y casi 100 fotografías.
La postguerra cultural a Barcelona (1939-1959)
Una veintena de personalidades reviven la posguerra cultural
Rosa M. Piñol
La Vanguardia, 01 d'abril de 2005
Josep Palau i Fabre recuerda con amargura cómo, tras dar a conocer en un cenáculo de amigos su famoso poema La sabata, compuesto en 1943, hubo "caras largas" y "a la salida, una persona que no quiero nombrar porque la apreciaba, y la aprecio todavía, se negó a darme la mano". Por su parte, Joaquim Molas evoca las reuniones dominicales de escritores en el piso de Carles Riba, en las que a veces éste "de repente se abstraía mentalmente", se quedaba como ausente en plena tertulia. Son anécdotas de los años grises de la posguerra en Catalunya, la etapa de silencio en que la cultura tuvo que resistir en las catacumbas. Éstas y muchas otras vivencias están recogidas en el libro La postguerra cultural a Barcelona (1939-1959), de Patrícia Gabancho, que ha editado Meteora.
La actividad cultural en Barcelona durante aquellas dos décadas revive a través de los testimonios de 19 personas, escritores e intelectuales que las vivieron personalmente o biógrafos que dan voz a autores ausentes, como Maria Aurèlia Capmany, Joan Brossa o Manuel de Pedrolo. Son una serie de conversaciones que, con el título Juxtaposicions, organizó la escritora y periodista en el 2003 en el Museu d´Història de Catalunya y que ahora transcribe.
"Me planteé estos diálogos porque quería entender los motivos que impulsaban a los autores de la generación de los 50, Espinàs, Pedrolo, Capmany... entonces jóvenes, a escribir sus primeras novelas en catalán, una lengua que las condenaba a un circuito de difusión casi clandestino. Me propuse conocer los motivos de aquella fidelidad", explicó ayer Gabancho.
La suma de los relatos de las experiencias personales de estos autores -Ainaud, Castellet, Vicens, Sarsanedas, Raguer, Triadú, Verrié, Manent, Espinàs...- convierte así el libro en una especie de memorias colectivas, en las que "muchas cosas eran conocidas, se habían publicado, pero aproximadamente la mitad de las informaciones que se dan nunca se habían divulgado".
El libro, que deja fuera el mundo oficial, la cultura del régimen, aborda tres grandes ámbitos: la literatura y las artes, la cultura en lengua castellana (el premio Nadal, la revista Laye...)y la inmigración.
La cultura dels anys grisos del franquisme a Barcelona
Eva Piquer
Avui, 01 d'abril de 2005
Patrícia Gabancho recull a 'La postguerra cultural a Barcelona (1939-1959)' una vintena de converses amb testimonis de primera mà de dues dècades fosques. Les converses van tenir lloc entre el febrer i el juliol del 2003 al Museu d'Història de Catalunya, dins d'un cicle titulat Juxtaposicions. "Responien al meu desig d'analitzar els anys grisos, els anys del silenci, a partir de testimonis d'una generació que s'està extingint", explica la periodista. Amb aquest objectiu va convidar a parlar els protagonistes culturals de la primera postguerra, i els biògrafs i estudiosos d'escriptors ja desapareguts com Nèstor Luján, Maria Aurèlia Capmany, Joan Brossa i Manuel de Pedrolo. La nòmina final dels participants a les converses ara transcrites i publicades la formen Josep Maria Ainaud, Paco Candel, Josep Maria Castellet, Josep Maria Espinàs, Salvador Giner, Romà Gubern, Albert Manent, Joaquim Molas, Josep Palau i Fabre, Lluís Permanyer, Agustí Pons, Miquel Porter i Moix, Arnau Puig, Hilari Raguer, Carme Riera, Jordi Sarsanedas, Joan Triadú, Frederic-Pau Verrié i Francesc Vicens.
"Volia entendre com és que hi havia gent jove disposada a escriure novel·les en català, una llengua prohibida i condemnada a un circuit de difusió gairebé clandestí -diu Gabancho-. Costa d'entendre que una generació literària triï fer novel·les sense lectors, per fidelitat a un món que no havien viscut. Em vaig entestar a conèixer els mecanismes d'aquesta fidelitat".
Després d'acostar-se a la realitat d'aquella època a través dels testimonis orals dels qui la van patir en primera persona, Patrícia Gabancho ja ha entès el perquè de la continuïtat cultural i cívica de la primera postguerra: "El projecte civil que es consolida amb la República és tan potent que tota una generació es nega a entrar de cop en un món clerical, repressor, carca, feixista, militaritzat, groller, sòrdid i miserable. Només la cultura els permet donar continuïtat a un món que ja ha desaparegut. I prefereixen instal·lar-se en la realitat virtual de la continuïtat clandestina".
Batalles de després de la guerra
Manuel Cuyàs
El Punt, 02 d'abril de 2005
La periodista Patrícia Gabancho recull en un llibre de converses amb testimonis actius la represa i lluita cultural barcelonina entre els anys trenta i cinquanta, amb moltes notícies que fins ara no se sabien amb tant detall.
Fa dos anys, es van celebrar al Museu d’Història de Catalunya unes jornades amb nom de Juxtaposicions que van fer desfilar personalitats de la cultura catalana que havien tingut protagonisme en els anys de la postguerra. Es tractava que recordessin l’època tètrica i heroica en veu alta a partir de l’experiència pròpia. Hi van assistir, per ordre alfabètc, Josep Maria Ainaud de Lasarte, Paco Candel, Josep Maria Castellet, Josep Maria Espinàs, Salvador Giner, Romà Gubern, Albert Manent, Joaquim Molas, Josep Palau i Fabre, Lluís Permanyer, Agustí Pons, Miquel Porter Moix, Arnau Puig, Hilari Raguer, Carme Riera, Jordi Sarsanedas, Joan Triadú, , Frederic-Pau Verrié, Francesc Vicens. N’hi va haver, com Pons o Permanyer, que no van poder ser activistes en aquells anys perquè eren massa joves, però la seva pressència a les jornades va servir per aportar la memòria de personatges morts que ells han estudiat i que van ser molt importants aleshores. És el cas, per exemple, de Nèstor Luján i de Josep Maria de Sagarra.
Ara, la periodista Patrícia Gabancho ha recollit en un llibre aquelles conferències o més aviat converses que ella mateixa va moderar i incentivar, i s’ha de dir per començar que es tracta d’un llibre molt bo, molt amè, molt documentat i que es llegeix amb un gran interès. Es titula La postguerra cultural a Barcelona i l’ha editat Meteora. Els intervinents no diuen en general res que ells mateixos no hagin dit en altres llocs o no hagin deixat escrit en llibres memorialístics, articles o entrevistes, però com que Patrícia Gabancho no és catalana d’origen, sinó que és argentina -una argentina integrada a Catalunya de fa anys i panys- i no va viure aquella època, fa als personatges unes preguntes que periodistes naturals del país no farien mai perquè les donarien per sabudes o sobreenteses. Les inquisicions de Gabancho fan que els interrogats entrin en uns detalls –com reia o no reia o no volia riure Espriu, com eren les trobades a casa del matrimonio Riba, quin humor gastava Sagarra, fins a quin punt era del règim Martí de Riquer– que finsara no s’havien pintat amb tanta vivesa i precisió.
El llibre, com les conferències originàries, peca només d’un barceloninocentrisme excessiu, com si fora de Barcelona no s’hagués fet res ni hi hagués hagut ningú o com si Sagarra, Riba i Foix no haguessin transportat les seves tertúlies o conferències més enllà de la capital, cridats per inquiets que també feien activitats per salvar una llengua i una cultura.
Patrícia Gabancho retrata con testimonios la cultura barcelonesa de la postguerra
Israel Punzano
El País, 04 d'abril de 2005
Hace dos años, la periodista Patrícia Gabancho mantuvo en el Museo de Historia de Cataluña una serie de conversaciones con protagonistas del mundillo cultural barcelonés de la postguerra española. En algunos casos, el ciclo contó con la participación de los de los biógrafos de figuras ya fallecidas, impresindibles para comprender aquella época, y aquellas charlas se han recogido ahora en el libro La postguerra cultural a Barcelona. 1939-1959 (Meteora).
“Me interesaba saber por qué escritores como Maria Aurèlia Capmany, Joan Brossa o Manuel de Pedrolo escogieron en los años cuarenta y cincuenta el catalán como lengua literaria cuando estaba prohibido y tenia una escasa difusión”, explica Gabancho. Tras los coloquios, la autora ha encontrado la respuesta: “El proyecto civil y cultural que se consolidó con la República era tan potente, que esta gente rechazó el mundo clerical, facista, carca, grosero y sórdio en el que se vio sumergida la sociedad catalana. Se crearon un mundo virtual para escapar de la realidad de la postguerra. Lo hicieron dando continuidad a un proyecto cultural que se inició con la Reinaxença y culminó en el periodo republicano.”
El volumen se adentra en ámbitos culturales diversos y combina testimonios de primera mano y reflexiones de glosadores de protagonistas ya desaparecidos. Los entrevistadosson Josep Maria Ainaud, Joan Triadú, Miquel Porter Moix, Albert Manent, Hilari Raguer, Romà Gubern, Jordi Sarsanedas, Frederic-Pau Verrié, Arnau Puig, Joaquim Molas, Josep Maria Espinàs, Agustí Pons, Lluís Permanyer, Josep Maria Castellet, Carme Riera, Josep Palau i Fabre, Francesc Vicens, Paco Candel y Salvador Giner.
Los aspectos tratados son tan dispares como los interpelados. El paisaje moral de la postguerra, Montserrat y el papel de la Iglesia, las revistes enfrentadas de arte Ariel y Dau al Set, la llegada masiva de inmigrantes de otras comarcas de España, los minúsculos espacios de libertad, la actitud de la burguesía, las míticas reuniones de intelectuales en casa del poeta Carles Riba y la resistencia antifranquista desde la continuidad son algunos de los temas tratados en los diálogos.
Memoria oral
“Es una generación con un gran patrimonio que se va extinguiendo. Como periodista, creo mucho en la memoria oral”, afirma Gabancho. Gracias a las palabras de los entrevistados, el retrato de la postguerra se llena de matices. “La sociedad autóctona de los años treinta estaba totalmente catalanizada. Cuando irrumpe el franquismo, parte de la alta burguesía creyó que el catalanismo fue el culpable de la guerra. La pequeña y mediana burguesía no pensaba igual”, indica la autora. “Es una visión muy matizada Riba decía que entre los catalanes había facistas y republicanos de izquierdas. No todos eran vencidos, por tanto. Pero añadia que cataluña como proyecto cultural y civil, sí había sido vencida en la Guerra Civil”.
Voces de posguerra
Sergi Doria
ABC, 15 d'abril de 2005
En 2003 el Museu d´Història de Catalunya acogió «Juxtaposicions», un ciclo de diálogos conducido por Patricia Gabancho. La intención era «conservar el testimonio de una generación que se está extinguiendo». Reunidas en «La postguerra cultural a Barcelona» (Meteora), las conversaciones abarcan de 1939, el año de la derrota republicana, hasta 1959, cuando el Plan de Estabilización posibilitará el desarrollismo de los sesenta. La retórica falangista de los primeros años, la diáspora de toda una generación intelectual, la represión cultural y moral, la precariedad económica y las iniciativas que permitieron reagrupar las «piedras dispersas» del edificio cultural de Cataluña son algunos de los aspectos abordados por Josep M. Ainaud de Lasarte, Paco Candel, Josep M. Castellet, Josep M. Espinàs, Salvador Giner, Romà Gubern, Albert Manent, Joaquim Molas, Josep Palau Fabre, Lluís Permanyer, Agustí Pons, Miquel Porter Moix, Arnau Puig, Hilari Raguer, Carme Riera, Jordi Sarsanedas, Joan Triadú, Frederic-Pau Verrié y Francesc Vicens. «Me pregunto porqué una generación escogió una lengua proscrita como el catalán y se creó un mundo virtual para sobrevivir culturalmente», afirma Gabancho.
Personas y circunstancias
El monje e historiador Hilari Raguer recuerda así la entrada de los ancionales en Barcelona. «Hacía poco que había presenciado el famoso desfile de despedida de las Brigadas Internacionales. Diagonal arriba, y poco después la entrada de las tanquetas italianas y las brigadas navarras, Diagonal abajo. Se producían, más o menos, los mismos aplausos.»
El historiador Josep M. Ainaud de Lasarte subraya la hipocresía de unos tiempos en que la moralina convivía con el estraperlo: «Pensemos que se llegaron a imponer imbecilidades inconcebibles, como que no se podía estar en bañador en la playa. ¡Se había de estar con el albornoz puesto! Pero al lado había una playa que tenía la calificación de ´solarium´ y allí sí podías estar en bañador».
Tiempos en los que las apariencias sociales encubrían dramas personales y estrecheces domésticas. «En los años cuarenta, -dice Francesc Vicens- todo era falso. Son los años del ´piojo verde´, una epidemia de tifus de la que la gente moría; que cada día había una docena de fusilados en el Campo de la Bota... Pues en el año 1940, en el paseo de Gracia todo el mundo iba elegantísimo, los hombres vestían americana y corbata. Los obreros, que en la fábrica se habían de poner el mono de trabajo, también iban con americana y se les reconocía porque llevaban la ´fiambrera´ que les preparaba la mujer, porque con el sueldo que cobraban no podían comer en ningún sitio».
El recientemente fallecido Miquel Porter Moix, historiador del cine y librero en el Portal de l´Àngel, evoca personajes decisivos como el añorado Vicens Vives: «Se presentaba com un aliadófilo e incluso, esto es rigorosamente cierto, tenía trato con gente del Foreign Office británico...»
El profesor de comunicación Román Gubern pertenecía a la burguesía barcelonesa y fue testimonio de las «dos Españas», Su abuelo materno era el banquero Garriga-Nogués, y su padre, un abogado de raíces republicanas. Recuerda los años de la Guerra Mundial con su abuelo germanófilo y su padre, aliadófilo, que escucha la BBC. «Debajo de casa, en el paseo de Gracia, teníamos una oficina de propaganda del Tercer Reich, muy bien montada. Regalaban unas revistas, «Signal» y «Adler», bien hechas, con fotografías excelentes. Cuando Alemania perdió la guerra, de la noche al día aquello quedó vacío, con los papeles por el suelo...».
Lluís Permanyer elogia la figura de Josep M. de Sagarra y su debut periodístico en en el semanario «Destino». Josep Vergès, apunta, «era un hombre de ideas muy claras, sabía exactamente lo que quería... Era muy, muy autoritario. Tenía unas peleas tremendas con la censura, que se oían los gritos desde fuera de su despacho y las discusions acababan colgando el teléfono con mucha violencia».
Revistas como «Ariel» o «Laye» ayudaron a la recuperación cultural. Los de «Laye», cuenta Josep M. Castellet, «éramos un grupo de jóvenes que estabamos viviendo un descubrimiento literario, que poco a poco se hace político, pese a que éramos más inconformistas que salvajes, y del todo antifranquistas. La revista está progresivamente trufada de signos antifranquistas; palabras, frases, citas, pequeñas cosas significativas. Al lado de textos falangistas, claro...».
Exilios y emigraciones
Como otros intelectuales, el poeta Josep Palau i Fabre vivió un «exilio interior» que le llevó a marcharse a París: «Si he de decir la verdad, en aquella época me sentía muy solo en mi casa. Amigo íntimo, íntimo, quizá no llegué nunca a tenerlo, nadie que comulgara del todo con mi manera de pensar y de setir, y muy a menudo iba solo a pasar un par o tres de horas al Molino. Era la máxima distracción que tenía, para huir de todo».
Fueron años de racionamiento alimenticio y de inmigración. Barracas y realquilados. «Realquilaba el que tenía un piso, -explica Paco Candel- No hacía falta ni habitación libre. Pongamos tres habitaciones, que es lo más normal. Entonces el matrimonio y los hijos ocupaban las dos habitaciones más grandes y en la que sobraba metían dos o tres personas».
Més que tossuderia
Teresa Pàmies
Avui, 08 d'agost de 2005
Amb la publicació de les converses amb vint personalitats de la cultura de postguerra, la periodista i escriptora Patricia Gabancho omple un buit en la copiosa literatura "contra l'oblit", per recuperar "la memòria històrica", llibres testimonials o periodístics centrats en fets espectaculars de la dècada dels seixanta i setanta, com ara la tancada d'intel·lectuals als Caputxins, la creació de Comissions Obreres a la parròquia de Sant Medir, algunes accions a la universitat protagonitzades pels "infants" de la guerra, una generació sense "experiència" però revoltada. De la tasca silenciosa i silenciada dels que havien quedat "per salvar-vos els mots/per retornar-vos el nom de cada cosa", com va escriure l'Espriu en plena nit, com ho agraí Raimon (nascut en l'any 40) musicant l'escruixidor Indesinenter dedicat al "vell vençut" dels que "mai no hem pogut desesperar". Aquells vells vençuts, calladament, creaven les condicions que farien possible la tancada als Caputxins tot obrint escletxes en el búnquer inexpugnable dels vencedors i, de mica en mica, en deixaven testimoni escrit en dietaris i memòries com les de Maurici Serrahima, Maria Aurèlia Capmany i, més endavant, les d'Ibáñez Escofet, referent actiu per a noves i coratjoses fornades de periodistes que no sols obririen escletxes sinó que les utilitzarien per dir i escriure el que tenien prohibit.
En tornar d'un exili de trenta-dos anys i convidada per la poetessa i activista cultural Rosa Leveroni, assistia, algun diumenge, a "la sala d'algú", el pis de la Rosa a la Diagonal on personatges de la cultura catalana que emergia de les cendres del desastre -Maria Aurèlia Capmany, el filòleg Pere Bohigas i la seva dona Mercè Martí; Jaume Alcover i la Rosa Leveroni- llegien poemes i les cartes d'algun exiliat, però també documents com el dels intel·lectuals contra la repressió franquista dels minaires asturians torturats i empresonats per les vagues que s'estenien a altres indrets de l'Estat. També es comentaven actes legals de l'antifranquisme, com la conferència de Tierno Galván al Col·legi d'Advocats o la pintoresca presentació al Club Mundo del best seller Papillón, acte multitudinari que esdevingué un clam per les llibertats en presència d'un espantat delegado gubernativo, amb poders virtuals per suspendre la presentació i empresonar els organitzadors. Les escletxes obertes al búnquer s'ampliaven i la gent de cultura, coordinada o no amb l'incipient moviment obrer, hi participava a la seva manera. Guardo i consulto sovint el volum editat per Proa que reuní, en facsímil, 23 números d'Ariel dels anys 1946 al 1951. Me'l va regalar la Rosa Leveroni, que esdevingué la meva amiga fins a la mort, a Cadaqués. Llegint el número 14 del desembre del 1947, un poema de Jordi Cots m'explica el sentit del que Patricia Gabancho qualifica de "miracle de la tossuderia humana". L'obstinació a ser lliures, la fidelitat a la idea de la llibertat. "Serà una lluita de fidelitat,/ serà una pluja en totes les finestres / sobre la terra i sobre els cors eixuts / dins de nosaltres ha de fer-se carn.../tota la joia que amaguen els arbres/es manifesta avui als cors fidels.../
Sang i lletres
Adolf Beltran i Xandri
Avui, 07 de juliol de 2005
"Tanta sangre y salen ustedes con esto", li va dir el cap superior de la policia de Barcelona a Joan Triadú, com a responsable d'un número de la revista cultural en català Ariel, en un interrogatori a la segona meitat dels anys 40.
Ben mirat, el funcionari tenia raó de fer-se'n creus: tanta sang, tants morts, exiliats i empresonats, tantes defeccions, i encara quedava gent disposada a bufar les brases d'una llengua i d'una cultura esclafades! Aquesta fidelitat, sobretot de la gent més jove, li sembla a la periodista i escriptora Patrícia Gabancho "un miracle de la tossuderia humana". El seu astorament és a l'origen de La postguerra cultural a Barcelona (1939-1959), que recull el contingut de les converses que Gabancho va dirigir entre el febrer i el juliol del 2003 al Museu d'Història de Catalunya sota el títol de 'Juxtaposicions'. Entre la vintena dels seus interlocutors, entrevistats en solitari o en grups de dos, la majoria van ser protagonistes directes de l'època, bé dins de la resistència cultural catalana, tant literària com artística (Triadú, Porter i Moix, Manent, Raguer, Sarsanedas, Verrié, Arnau Puig, Molas, Espinàs, Palau i Fabre, Francesc Vicens), bé de la cultura no oficial en castellà (Castellet i Gubern). També n'hi ha alguns que en donen testimoni, sobretot, en qualitat de biògrafs: Lluís Permanyer, de Sagarra; Agustí Pons, de Capmany i Luján; Carme Riera, dels poetes de l'Escola de Barcelona: Barral, Gil de Biedma i José Agustín Goytsisolo. A l'últim capítol, Paco Candel i Salvador Giner analitzen l'altre fenomen que, juntament amb la derrota republicana a la Guerra Civil, transformarà la Catalunya del segle XX: la immigració.
MIRACLES DE TOSSUDERIA
No hi havia fins ara gaires testimonis directes de la postguerra, diu Josep Maria Ainaud: tot just el dietari de Serrahima, les memòries d'Oliart, Eduard Castellet i Barral, i en novel·la Nada, de Carmen Laforet. Situat dins d'aquest semibuit, La postguerra cultural a Barcelona (1939-1959) fa un bon exercici de memòria oral, prou equilibrat entre categoria i anècdota. El detall és sempre el que conserva millor el color de l'època. Per exemple: el 26 de gener del 1939, explica Albert Manent, J.V. Foix va sortir a rebre la brigada franquista que alliberava Sarrià; hi anava un tinent, fill del barri, a qui el poeta, content, saluda; l'altre li etziba: "Foix, no sabeu la merda que us ve a sobre".
També Manent i Espriu creien aleshores que Franco era un mal menor. "No volíem veure -diu Triadú- que bona part dels que van fer la guerra [...] la van fer contra Catalunya". Al 40, afegeix, ja hi veien clar. Les defeccions eren moltes: Valls i Taberner blasmava la "falsa ruta" del catalanisme, Sentís proclamava el "Finis Cataloniae"... Per a molts burgesos, evoca Raguer, catalanisme era igual a caos. Ens podem imaginar el daltabaix, per aquells que es mantenien fidels al català: com covaran el record de la cultura esplèndida dels anys 30. El mateix Foix -remarca amb molta justesa Gabancho-, que s'havia queixat durant la guerra dels "sentimentals del catalanisme que han elaborat en llur ment una imatge desproporcionada, irreal i estranya de Catalunya", el 1947 recordava una comunitat "on, per una feliç conjunció d'orientacions, el mite no era cap faula ni l'universal una teoria". ¿No era Borges qui deia que la desventura necessita paradisos perduts?
Tot llegint aquest llibre fa la impressió que, com diu l'autora, la resistència cultural catalana a la postguerra va ser un miracle de tossuderia. Pocs hi creien. "En aquells primers anys 40, tan negres -explica Hilari Raguer-, la gent es reunia a casa d'algú a llegir poemes i comentar-los: això era la resistència". Amb l'autobús 22, amunt i avall de Barcelona, de Vallcarca, on vivia Riba, al carrer Craywinckel, on s'estava Manent, a la Bonanova, on hi havia can Sagarra, Josep Palau i Fabre convocava algunes d'aquestes reunions. Era un món petitíssim, recorda Sarsanedas, el d'aquells que "no acceptàvem que la guerra hagués esborrat una gran quantitat d'esperances i d'esforços útils".
EN CATALÀ I EN CASTELLÀ
A través dels diversos testimonis, ens fem càrrec de l'ambient enxubat en què ha de sobreviure la cultura catalana. Dels mandarins en exercici, Riba apareix com el més exigent, el més rigorós, també el més purità. Entre la gent que l'envoltava, diu Molas, n'hi havia no de dreta, sinó d'ultradreta. Cada casa és un món: a can Foix, a can Sagarra, hi havia un altre to. Però s'imposa un model de noucentisme eixarreït, la llengua esdevé un objecte de culte. Falta l'aire: a Palau li neguen la mà per cantar amors de bordell i quan pugui (amb el cor com una sabata...) fugirà a París. Pels artistes plàstics és més fàcil, trencar la cotilla. En castellà també s'obren més espais, reconeix Josep Maria Castellet, que col·laborava a la revista falangista Estilo amb "molta llibertat, perquè l'única censura que funcionava era la del director del SEU". Tanmateix el faran fora per una glossa d'El segon sexe, de Simone de Beauvoir. Es creen aleshores, diu Castellet, recels perdurables entre els intel·lectuals que treballaven en català o en castellà.
El llibre ofereix detalls de primera mà de totes les iniciatives culturals de la postguerra. De ple o de resquitllada, es dibuixen els seus grans personatges, inclosos els representants del règim. De tots, el més misteriós és Martí de Riquer, que passa de separatista "de armas tomar" a franquista durant la guerra...
Els oficialistes, però, han estat exclosos per Patrícia Gabancho del llistat dels seus interlocutors. No hi són Riquer, Sentís ni Monreal: l'autora mana. És discutible que tampoc no hi siguin, per exemple, Antoni Tàpies ni Ricard Salvat. En tot cas, als que hi són, l'entrevistadora els sap treure molt de suc. Les seves acotacions són esplèndides. Observat en conjunt i amb una certa distància, com si fos un quadre impressionista, La postguerra a Barcelona (1939-1959) acaba resultant un retrat d'aquella època d'un gran interès.
El Banquet de la Victòria i els Fets de ¡Cu-Cut!
Cent anys de l’assalt militar al "Cu-Cut"
Pere Lobato
Presència / El Punt, 08 d'abril de 2005
L’historiador Francesc Santolaria descriu com es van succeir El Banquet de la Victòria i l’assalt d’un grup de militars al setmanari satíric. L’assalt va desembocar en la llei de jurisdiccions i, de retruc, en la creació del primer moviment unitari catalanista
El 1898 és conegut com l’any de la pèrdua de les darreres colònies espanyoles i el 1909, per la Setmana Tràgica. aquestes són dues dates que delimiten un període en què no falten altres esdeveniments, menys coneguts, però igualment importants per al que estava a punt de passar a catalunya: el naixement d’un catalanisme de nou format i la creació de la Solidaritat Catalana. Dos d’aquests esdeveniments, el novembre del 1905, van ser el Banquet de la Victòria (el sopar amb què la Lliga Regionalista va celebrar una victòria més moral que real en les eleccions municipals a Barcelona) I els fets del Cu-Cut! (l’assalt militar a la redacció i a la imprenta d’aquest setmanari satíric vinculat a la lliga). L’historiador Francesc Santolaria, conscient que molta gent els desconeix, els reivindica en un llibre que recorda tots els detalls d’aquests dos episodis, vestint a la vegada un bon retrat de la situació política d’aquella catalunya dels primers anys del segle XX.
Al novembre es compliran cent anys d’aquells dos episodis. En el llibre El Banquet de la Victòria i els fets de <>, cent anys de l’esclat catalanista de 1905 (Editorial Meteora), Santolaria analitza els actors que apareixen a escena en aquella època, con són el bipartidisme monàrquic de conservadors i liberals, el republicanisme radical de Lerroux, el catalanisme de la Lliga Regionalista, el paper de la premsa i, sobretot, el de l’exèrcit. Tot plegat per repescar uns fets, segons l’autor, van marcar una generació i <>. Les sinergies a què es refereix Santolaria no són altres que l’acostament entre republicans no lerrouxistes, regionalistes i carlins per aplegar-se sota la fórmula de Solidaritat Catalana, una experiència unitària que, tot i no ser duradora en el temps, va suposar el naixement d’un catalanisme que anava més enllà del tradicional conservadorisme de la Lliga Regionalista. <>, defensa Francesc Santolaria.
Els fets
El 12 de novembre del 1905 es van celebrar unes eleccions que van sacsejar l’Ajuntament de Barcelona. Tal com passa encara avui, tots els partits van trobar motius per sentir-se guayadors. Per deixar-ho clar, la Lliga Regionalista va convocar per a sis dies després un gran sopar al Frontó Comtal barceloní. La convocatòria no va agradar als republicans de Lerroux, l’etern rival. Després del sopar, i sense que quedés clar qui va iniciara l’incident, un grup de comensals i un altre de la lerrouxistes es van enfrotar a la ronda Universitat. Es van registrar alguns ferits lleus. Cinc dies més tard, el setmanari satíric Cu-Cut! va publicar una edició monogràfica sobre el Banquet de la Victòria, en què apareixia un acudit que va irritar els militars. La tarda del 25 de novembre, un grup de soldats es va concentrar a la Plaça Reial com a protesta per l’acudit i hores més tard van cremar la redacció i la imprenta de la publicació satírica, així com les oficines de La Veu de Catalunya, el diari vinculata la Lliga Regionalista.
La reacció del govern de Madrid va ser impulsar la llei de jurisdiccions, segons la qual les ofenses a la pàtria i a l’exèrcit pasaven a ser jutjades per la via militar i no pas per la civil. Bona part dels diputats i senadors catalans es van oposar a la llei sense èxit, i a Catalunya es va crear un malestar polític tan gran que va aconseguir crear el moviment unitari de Solidaritat Catalana.
Què va aportar políticament de nou Solidaritat Catalana? A qui i de quina manera va beneficiar la llei de jurisdiccions? Fins a quin punt Madrid va saber mesurar la importància social del catalanisme? Per què el poder civil espanyol va acabar concedint més poder a l’exèrcit? Santolaria respon a aquestes preguntes sota la premissa que, en el fons l’acudit només va ser l’excusa que l’exèrcit necessitava per trobar un enemic intern, un cop perdudes les colònies. Però, sobretot, l’autor traça un recorregut en què posa de manifest que la capacitat d’influència de l’exèrcit sobre el govern civil era més gran del que aparentment semblava. Un poder que enllaça amb les dictadures de Primo de Rivera i Franco.
El cèlebre acudit de Junceda
Poques vegades un acudit ha portat tantes conseqüencies polítiques per a un país. Joan Junceda va ser l’autor de la caricatura que tants ànims va exasperar entre els militars. S’hi veu un militar d’alt rang que pregunta a un civil com és que hi ha tanta gent al Frontó Comtal. L’altre li contesta que s’hi celebra el Banquet de la Victòria, de manera que el militar afegeix que, si es tracta d’una victòria, això no pot tenir res a veure amb ell hi escriu paisano com a sinònim de civil). Junceda, que era fill de militar, ironitzava així sobre les darreres derrotes de l’exèrcit espanyol, que acabava de perdre Cuba i Filipines.
El fet que Junceda fes sortir un militar d’alt rang a la caricatura no era gratuït. L’autor el dibuixa ben engalanat, amb la panxa plena i passejant per la nit barcelonina. Aquest era el perfil dels militars que més rebuig suscitava entre els barcelonins, ja que se’ls feia responsables de la mort de milers de soldats, la majoria dels quals procedien families pobres o humils.
Un exèrcit amb la moral per terra
La pèrdua de Cuba i Filipines va ser un cop molt dur per un exèrcit que havia arribat a controlar un imperi en el qual <>. Es perdien les colònies al mateix temps que França, el Regne Unit, Italia i Alemanya iniciavem una nova aventura colonitzadora, de la qual Espanya va quedar quasi al marge. El seu control es va limitar al nord d’Àfrica, amb resultats més que dubtosos. L’estructura i els recursos de l’exèrxit van quedar obsolets, com ho va demostrar l’enfonsament del creuer de la marina Cardenal Cisneros a les ries gallegues (el mateix 1905), un fet que va acostar-se al ridícul quan es va saber que les cartes de navegació que portava el vaixell eren del 1835, mentre que la marina britànica disposava de cartes més modernes del mateix litoral gallec. L’exèrcit no estava precisament per acudits. Aquesta situació va fer que els militars, davant del desastre exterior, demanessin més poder a l’interior de l’Estat i, segons Santolaria, s’inventessin un nou enemic: el catalanisme polític.
El contex polític
El 1905 la situació política a Catalunya començava a perfilar-se com a diferent a la que hi havia a la resta de l’Estat, on conservadors i liberals s’anaven alternant en el poder, en un pacte implícit que garantia que el sistema no tingués gaires sobresalts. En canvi, a Catalunya, la Lliga Regionalista i el seu catalanisme conservador ja era un partit ascendent, sobretot després de <> a les eleccions del 1901. El gran rival de la Lliga eren els republicans d’Alejandro Lerroux, que buscava la complicitat del món obrer. Tant regionalistes com lerrouxistes van viure les seves escissions. La Lliga Regionalista la va patir el 1904, amb la visita del Rei a l’Ajuntament de Barcelona com a darrer detonant i que va precipitar l’escissió de l’ala més <> del catalanisme burgès. La dels lerrouxistes es va produir el 1906, deixant per a Lerroux el republicanisme més radical. En aquest context es va gestar el naixement de Solidaritat Catalana.
La primera experiència unitària
La llei de jurisdiccions va tenir el mèrit d’unir a Catalunya diferents tendències polítiques que fins aleshores estaven enfrontades. La majoria de diputats i senadors catalans es van oposar a la llei. La seva oposició no va servir de gaire, però quan van tornar a Barcelona van ser rebuts en honor de multituds en el que es va conèixer com la Festa de l’Homenatge. Naixia així, al 1906, la Solidaritat Catalana, el primer gran moviment unitari amb el fet nacional com eix vertebrador. Francesc Santolaria assegura que aquell va ser el primer cop en què es va fer visible un republicanisme català i un nou catalanisme més interclassista. Solidaritat Catalana pràcticament lerrouxista i els partits monàrquics espanyols. Fins al 1908 tot van ser victòries electorals. Però en una amalgama tan diversa no van trigar a sorgir les contradiccions internes. a principis de 1909, aquesta primera experiència es va acabar desintegrant.
Els fets del 'Cu-cut!': militars contra catalanistes
Lluís Martínez
Avui, 19 de maig de 2005
El 1905 és un any capital per al naixement del catalanisme polític: en les últimes setmanes d'aquell any es va gestar un moviment interclassista que va culminar en la Solidaritat Catalana, gran guanyadora, a Catalunya, de les eleccions que es van celebrar l'abril del 1907. Aquesta coalició va néixer davant la certesa, demostrada pels fets, que els militars havien posat el poder civil de genolls i que no hi podia haver cap més concepte de pàtria que el seu.
El 1905, ara fa un segle, doncs, una societat dinàmica com la catalana ja es va adonar que no es podia refiar gens del poder central. Però el 1905 no només va ser l'any de l'enlairament del catalanisme, sinó també, en processos que s'alimentaven mútuament, el de la militarització de la vida política espanyola, que va culminar, una trentena d'anys després, en un conflicte civil.
Un episodi notable en la consolidació del moviment catalanista, perquè va obrir els ulls a molts, va ser l'assalt que desenes d'oficials de la guarnició de Barcelona van protagonitzar, la nit del 25 de novembre del 1905, a les redaccions del setmanari satíric Cu-cut! i del diari La Veu de Catalunya -publicacions de la Lliga Regionalista- i a la impremta Galve.
Els antecedents, el desenvolupament i les conseqüències polítiques d'aquest episodi s'expliquen en el llibre de l'historiador Francesc Santolaria Torres El Banquet de la Victòria i els fets de Cu-cut!, acabat de publicar per l'editorial Meteora. No és tracta només d'una explicació molt detallada de tots aquests fets, sinó que la narració s'emmarca en tot el moment històric de la Catalunya i l'Espanya de principis del segle XX.
VICTÒRIA SIMBÒLICA I MORAL
Al tombant del segle, els partits dinàstics i el caciquisme havien fet fallida a Catalunya. Les eleccions eren molt menys manipulables que a Espanya. Un nou signe del canvi es va produir a les municipals celebrades al novembre: va guanyar la lerrouxista Unión Republicana, però no va poder col·locar tots els seus candidats, com esperava; en canvi, la segona força, la Lliga Regionalista, sí que va aconseguir actes per a tots els que s'hi havien presentat. Es tractava, doncs, d'una victòria simbòlica i moral, però victòria al capdavall, perquè marcava un canvi de tendència.
Per donar-li la solemnitat que tal fita exigia, la Lliga va convocar un sopar (el Banquet de la Victòria) que es va celebrar al Frontó Comtal (llavors al número 299 del carrer Rosselló de Barcelona), amb un menú preparat pel propietari de Can Culleretes. Hi va haver alguns incidents al final de la festa, quan un grup de regionalistes van passar per davant de la Fraternidad Republicana. Els fets greus, però, s'esdevindrien uns dies després.
El setmanari Cu-cut! del 23 de novembre estava dedicat gairebé en exclusiva al banquet. En aquest número va sortir un acudit del gran Junceda que donava a entendre clarament que si algú celebrava una victòria per força havia de ser un civil, ja que els militars feia molts anys que no en podien celebrar cap. Aquest va ser l'acudit que va motivar l'assalt.
SOLDATS I CAPELLANS
Pot semblar una reacció desproporcionada, però és que la crítica constant als militars era un signe distintiu del setmanari, igual que l'anticlericalisme ho era de les publicacions satíriques més vinculades als republicans. El Cu-cut! portava ja molts números publicant acudits i articles crítics amb la ineptitud manifesta dels militars, més atents a les formes que a les essències. I per si amb això no n'hi hagués prou, era una publicació catalanista, ideologia que els militars identificaven amb l'enemic interior.
Que la raó de l'atac era el catalanisme creixent -separatismo, per als militars- i no l'acudit de Junceda ho prova l'assalt a La Veu de Catalunya. L'atac, que va quedar impune, va fer veure als catalanistes de tot l'espectre polític (és a dir, des de republicans fins a carlins) que el poder central els considerava com una colònia i que la intervenció militar en la vida pública ja era preocupant.
Era un fet extraordinari? El pitjor de tot és que no. És a dir, davant l'evolució d'una realitat política que no s'entenia, es va optar per posar-la fora de la llei. És una actitud vigent encara avui dia. A més, els militars ja comptaven amb una certa tradició d'assaltar i destruir totes les publicacions que posaven en qüestió el seu sempre irritable honor. Amb l'afegit que equiparaven el seu honor, el personal, amb el de la pàtria.
Els militars assaltaven qualsevol publicació que els criticava. Però en el cas de Catalunya, la cosa va anar més enllà: com a reacció de Madrid, es van suspendre les garanties constitucionals i es va impulsar la Llei de Jurisdiccions perquè tot el que els oficials consideressin que atemptava contra la sacrosanta unitat pàtria -i contra ells, com a màxims representants- pogués ser portat davant els tribunals.
En aquells mesos es van organitzar diversos actes, inclòs un homenatge als diputats catalans que van plantar cara a aquesta llei entreguista, actes que "tenen la vàlua d'esdevenir una escola de catalanisme al carrer", explica l'autor del llibre. La festa d'homenatge, afegeix l'historiador, "tingué a més, la força de ser un moviment interclassista a través de l'espectacular energia de l'associacionisme català, de manera que serví de desautorització als que s'entestaven [com Lerroux] a equiparar catalanisme amb burgesia".
L'ALTRA CARA DE LA MONEDA
Aquesta efervescència interclassista va permetre, l'abril del 1907, el triomf de Solidaritat Catalana: la coalició va treure 41 diputats, dels quals 21 eren republicans que havien trencat amb Lerroux, un fet que el líder radical no va saber valorar en tota la seva dimensió. Els fets del Cu-cut!, doncs, van precipitar l'aparició d'una consciència nacional i un canvi en el panorama polític de Catalunya.
L'altra cara de la moneda, però, de la qual no es parla gaire en les històries que repassen aquest període -aquest llibre n'és una excepció-, és que al costat de la consolidació del catalanisme polític, el poder civil central va haver de cedir quotes de poder a l'exèrcit. "Els militars van trobar en l'element patriòtic antiseparatista la clau perquè el poder civil de l'Estat concedís l'accés al domini de facto del país". Aquesta actitud va ser un preludi de la creixent pressió militar en la vida civil, que va acabar governant amb governs dictatorials.
Un libro aborda los cien años del asalto a ¡Cu-Cut!
Jordi Manzanares
Diari de Terrassa, 25 de novembre de 2005
La noche del 25 de noviembre de 1905, decenas de oficiales del Ejército asaltaron y saquearon la redacción de ¡Cu-Cut!, como reacción a un chiste publicado en este semanario satírico ideológicamente vinculado a la Lliga Regionalista. El Gobierno, en lugar de castigar a los asaltantes, suspendió las garantías constitucionales en Barcelona y promulgó una ley por la que los delitos contra “la esencia patriótica del Estado” serían juzgados por la vía militar. Como respuesta a esa ‘Ley de Jurisdicciones’, las diferentes tendencias del catalanismo constituyeron la coalición Solidaritat Catalana, que obtendría varias victorias electorales. Francesc Santolaria Torres (Barcelona, 1963), profesor del IES Duc de Montblanc de Rubí, analiza aquellos hechos en el libro “El Banquet de la Victòria i els Fets de ¡Cu-Cut!”. El autor participó también en el auditorio del Museu d’Història de Catalunya en la mesa redonda “Els Fets de ¡Cu-Cut!, cent anys després”, organizada por el Centre d’Història Contemporània de Catalunya y en la que también intervinieron Jordi Casassas Ymbert, catedrático de Historia Contemporánea de la Universitat de Barcelona (UB); Agustí Colomines Companys, profesor de Historia Contemporánea de la UB y director del Centre Unesco a Catalunya, y Eduardo González Calleja, profesor de Historia Contemporánea de la Universidad Carlos III de Madrid. “Aquellos hechos no causaron ni un muerto ni colapsaron ninguna instancia política, pero supusieron una renuncia del poder civil ante los militares”, señala el autor. El chiste, ilustrado por Junceda y publicado en el número 204 de ¡Cu-Cut!, con fecha del 23 de noviembre de 1905, aparecía en un clima de crispación y pesimismo tras la derrota colonial de 1898. TESTIMONIOS
Santolaria dedicó un año de trabajo a la preparación de esta obra, en la que resultó especialmente útil la consulta de memorias y biografías de personas que vivieron aquellos hechos, en algunos casos poco conocidas. Entre esos testimonios figura el del pintor y dibujante terrassense Pere Prat i Ubach (1892-1969), que con el seudónimo de Pere de la Fassina publicó un artículo al respecto en 1951 en La Nostra Revista, editada en México. Otro terrassense mencionado en el libro de Santolaria es Josep Roca i Roca (1848-1924), que comentó la situación desde el semanario L’Esquella de la Torratxa y acabó integrándose en la Solidaritat Catalana.
Cien años de una ignominia
Josep M. Huertas Claveria
La Vanguardia, 06 de desembre de 2005
El azar ha querido que coincidan en el mercado dos libros con un punto en común: recordar la barbaridad que se cometió hace un siglo al quemar la redacción de dos publicaciones - ¡Cu-cut! y La Veu de Catalunya-y destruir los talleres donde se imprimía la primera.
Formalmente la causa directa fue un chiste de Junceda, en el que se veían un paisano y un militar hablando delante del Frontón Condal, donde iba a celebrarse un triunfo electoral de la Lliga, partido afín al semanario satírico ¡Cucut!
El militar preguntaba al paisano: "¿Qué se celebra aquí que hay tanta gente?". Y el otro le respondía: "El banquet de la Victòria". Yel militar comentaba: "¿De la Victoria? Ah, vaya, serán paisanos". El chiste apareció en el número del 23 de noviembre de 1905. Hacía pocos años del desastre colonial y la sensibilidad del ejército estaba aún a flor de piel. Dos días después, un grupo de oficiales asaltaba y destruía la redacción del semanario, la imprenta Galve, y la redacción de La Veu de Catalunya,diario que también era de la Lliga.
Esta historia ha sido recordada en un brillante estudio del profesor de instituto Francesc Santolaria, que ha editado Meteora con el título "El banquet de la Victòria i els fets de ¡Cucut!".Yal mismo tiempo la editorial Viena y el Ayuntamiento de Barcelona han editado un libro singular, Cops de gent,que recoge una selección de manifestaciones acaecidas en la ciudad entre 1890 y 2003. Los autores son en este caso tres: Roger Adam, Andrés Antebi y Pablo González. Incluyen la manifestación del domingo 20 de mayo de 1906, cuando alrededor de 200.000 personas rindieron homenaje a los diputados catalanes que habían intentado, inútilmente, impedir la aprobación de la ley de Jurisdicciones, consecuencia básica de los llamados fets de ´¡Cu-cut!´.Entre los manifestantes había un niño de 12 años, que recibió un fuerte golpe por parte de un lerrouxista. El niño era el futuro poeta Joan Salvat-Papasseit.
Cualquiera puede imaginar que los asaltantes de los periódicos fueron castigados de alguna manera, pero se equivocaría de medio a medio. Al revés, el incidente fue jaleado en buena parte de España como la gota que había hecho desbordar el vaso de la paciencia militar y surgió la idea de que una legislación especial evitaría tales excesos.Y así se fraguó la Ley de Jurisdicciones, que permitiría a los militares ser juez y parte, es decir, denunciar y juzgar a quienes se extralimitasen en sus críticas hacia el ejército. La ley se aprobó el 23 de marzo de 1906 y duró, con intermitencias, hasta 1979, con el caso de Els Joglars y La torna como traca final.
Como único e importante consuelo quedó la constitución del movimiento de Solidaritat Catalana, que unió gentes tan diversas como gente de la Lliga, republicanos y carlistas. Protestaron en el Congreso de Diputados, pero estaba escrito que la ley de Jurisdicciones había de salir adelante para contentar al ejército.
La manifestación fue un éxito, como muestran las fotos y los textos de Cops de gent.Uno de ellos es de Claudi Ametlla, que en sus memorias evoca que "fou sens dubte en aquesta ocasió que els catalans s´apassionaren per la bellesa de les grans mobilitzacions".
L'harúspex
L'essència dels mites grecs
Jordi Jorba
Illa Ítaca, 30 de desembre de 2004
Despullar qualsevol obra literària, destriar-ne els seus personatges i deixar-los nus, només en la seva essència, és una tasca difícil i complicada que cal fer amb molta cura. Especialment si els objectes de la quirúrgica operació literària són una bona colla dels mites clàssics grecs, protagonistes de la guerra de Troia. La dificultat augmenta quan un percentatge molt elevat dels possibles lectors coneix la història i el seu final. Quin panorama més dur, per l’escriptor que vol reelaborar la història, sabedor dels mals que l’acompanyaran al llarg de la confecció de la “seva” construcció de la història!
Carles Zafon, a L’harúspex (Ed. Meteora, Barcelona:2004) afronta la tasca de destil·lar l’essència dels herois grecs participants a la guerra de Troia – documenteu-vos amb la Il·liada i l’Odissea – deslliurant-los de l’escenografia pròpia de l’època per a reinventar-los i fer-los més propers al lector actual. La bastida argumental es manté, és la genuïna. Els nous protagonistes la viuran, amb totes les llicències i divertiments introduïts per un Zafon preocupat cercant la complicitat del lector. Hi tornaré, més endavant, sobre aquest punt.
No és el primer cop que s’afronten en el món de les arts reelaboracions semblants. Per exemple, la pel·lícula de Richard Loncraine Ricard III (1995), basada en l’obra homònima de W. Shakesperare i ambientada a l’any 1930. La visió del Lorenzaccio, Lorenzaccio representada al Teatre Lliure, el 1987, amb personatges abillats amb robes ben actuals o els muntatges provocadors i trencadors de Calixto Bietio, capaç de situar els seus muntatges en la més rabiosa actualitat. Baixant el registre i situant-nos en el món dels dibuixos animats, qui no recorda la sèrie franco-japonesa Ulises XXI, en la qual el fabulós viatge s’esdevenia en el futur?
Els personatges
Carles Zafon focalitza la seva història des de l’harúspex, en Testòrides Calcant. Es tracta de Calcant o Calcas, anomenat a l’obra Testòrides Calcant, una llicència de l’autor. És un personatge gris, un “freak” que recorda l’Ignatius Reilly de La conxorxa dels enzes, el millor Wilt, o el Garp de John Irving. L’autor és capaç de generar un interès còmplice en el lector per fer-lo de “voyeur” de la vida de Testòrides. Una vida que faria les delícies de Valle-Inclán i els seus esperpentos. A poc a poc coneixerem el món d’en Testòrides, limitat a una fotocopiadora que ell manega (la Paca) i una cadernera (l’Apol·lo). Els seus amics, també endevinadors (tot i que no ho sabran, inclòs en Testòrides, fins que no els ho digui l’Apol·lo) són Mopsos, Helen i Cassandra. Personatges vulgars, cridats a grans fites quan avanci la història.
Els futurs endevinadors són cridats per Apol·lo per participar en un curs de formació en aquesta tasca que es fa a Delfos. El rapte d’Hèlena per Paris i la seva anada a Troia i una consulta a l’oracle del rei Agamèmnon sobre el que s’esdevindria a partir d’aquest fet – la guerra de Troia - fan conscient Testòrides de la seva condició d’endevinador, d’harúspex. I a fe que la seva participació, com és ben sabut, tindrà un paper ben especial en aquesta fascinant història!.
Picades d’ull al lector
Ho deia abans: l’autor fa més accessibles, més propers al lector actual els personatges i els fets que protagonitzen. Tot i que la reelaborada història no té una situació temporal concreta, és perfectament intel·ligible pel públic modern. El bon quefer de l’autor presenta retrats d’alguns personatges, com els monarques en guerra tot sols en el moment de declarar la guerra, prou destacables. Junt a aquests estudis trobem altres eines més properes a les planes de societat de la premsa rosa per a descriure els amors d’Hèlena amb Paris. Tot plegat, quasi un conte de color rosa perfumat per l’Afrodita ...
El lector català trobarà en aquest llibre picades d’ull específiques, quatribarrades. Referències a la sardana, a la condició d’habitant de Troia, qui viu i treballa en aquesta ciutat?, o bé referències a allò que hagués passat si el resultat de la guerra hagués estat el contrari?.
Són aquests alguns dels valors del llibre, recomanable pel lector modern. A més, si us perdeu mentre llegiu amb tan nom grec, hi trobareu al final del volum un “elenc mitològic” que us ajudarà a l’hora de treure’n l’entrellat del qui és qui en aquest fascinant i poblat! món de la mitologia grega.
El otro Zafon es novel
Rosa M. Piñol
La Vanguardia, 01 de desembre de 2004
Ni es un escritor best seller, ni ha sido traducido, ni vive en Los Ángeles, ni escribe en castellano. La coincidencia de Carles Zafon con el celebrado autor de La sombra del viento es sólo de nombre y ciudad de nacimiento, Barcelona. Él es un autor novel -médico endocrino de profesión- que ayer presentó su primer fruto literario, la novela L´harúspex (editada por Meteora). Y aspira a lograr "por lo menos una pequeña parte" del éxito alcanzado por su famoso homónimo.
L´harúspex -adivino de la antigua Roma que hacía sus vaticinios tras observar las vísceras de animales sacrificados- es un atractivo relato que propone un juego irónico con los personajes de la mitología clásica y, en concreto con La Ilíada,y que está estructurado, como el texto homérico, en 24 cantos. Carles Zafon ha vertido en esta novela su gran afición por la mitología griega. "Leo desde hace veinte años textos relacionados con los mitos griegos, pero como simple aficionado. Para mí es un hobby desestresante, pero que ha ido creando un poso. También escribo desde hace mucho tiempo, aunque hasta ahora no he publicado nada. Y esta novela me ha permitido unir mis dos grandes aficiones", ha explicado el autor a este diario. Además de La Ilíada,que toma como hilo conductor, Zafon ha recurrido a obras como Los mitos griegos de Robert Graves y otras para "recrear fielmente los personajes mitológicos, sin tergiversar sus características". El autor ha imaginado una historia con estos personajes y la ha situado en un tiempo inconcreto del siglo XXI, aunque mezclando deliberadamente ciertos anacronismos.
Así, en la guerra de Troya intervienen aviones bombarderos y luchadores con espadas.
La novela tiene como protagonista a Testòrides Calcant, un oficinista mediocre que, al igual que sus amigos Cassandra, Mopsos y Helen, descubre que tiene facultades adivinatorias. "Quise cambiar la importancia de los personajes, dando protagonismo a los que en la obra clásica son secundarios, como los médicos o adivinadores. En La Ilíada, Calcante es el gran adivino de los griegos en la guerra de Troya y, pese a que sus vaticinios marcan el curso de la historia, allí sólo aparece en dos o tres fragmentos. Por otra parte, en mi relato los dioses no son tales, sino que los he humanizado".
El humor es un elemento importante en el relato, que Zafon acentúa en las partes inicial y final, incrementando en cambio el tono épico en las escenas de guerra. Aunque no es una novela en clave, se deslizan en el texto referencias a guerras actuales, como una que alude a las armas de destrucción masiva.
L'harúspex
Anna Tomàs
Avui, 23 de desembre de 2004
Carles Zafon (Barcelona, 1965) és llicenciat en medicina i cirurgia per la Universitat de Barcelona i especialista en endocrinologia i nutrició. Autor de diversos treballs científics publicats en revistes nacionals i internacionals, la seva afició pel món de les lletres i, en especial, per la mitologia grega l'han dut a escriure L'harúspex, una novel·la d'esperit didàctic que ens apropa de manera original a inoblidables clàssics com La Ilíada i L'Odissea.
Testòrides Calcant deixa la seva feina d'oficinista, perquè la seva fotocopiadora i companya inseparable, la Paca, anomenada així en honor a la coneguda empresa de productes informàtics, mor. Negat en una profunda depressió, acudeixen a casa seva per animar-lo en Mopsos, que treballa d'herbolari, el Helen, que posseeix quatre carreres i es passa el dia llegint, i la Cassandra, que els anuncia que tots ells posseeixen el do de l'endevinació. Poc després, tornaran a reunir-se en una trobada per a vaticinadors en la qual se'ls apareix Apol·lo, que els convida a Delfos per a formar-se com a veritables harúspexs, aquells sacerdots que, a la Grècia clàssica, llegien les entranyes dels animals per formular previsions sobre el futur. A través de les visions dels iniciats i de la veïna d'en Testòrides, una dona que recorda Tetis, la mare del famós Aquil·les, assistirem a les disputes entorn de la concessió de la poma de la discòrdia, origen de la guerra de Troia, a les lluites aferrissades que tenyiren el mar Egeu de vermell i al retorn d'Ulisses a casa. Situada en un temps inconcret, Zafon estableix un joc irònic entre els personatges de la mitologia clàssica i situacions i tòpics ben actuals. Tot i que en alguns moments pequi d'histriònica i repetitiva, és una bona obra per despertar el gust pels mites ancestrals de la nostra civilització.
Els Vila. Una nissaga d'artistes del seu temps
Jackson-Vila
Revista "Leer", 03 de febrer de 2005
Gabriel Jackson no necesita presentación. Tampoco la lista interminable de sus preferencias temáticas a la hora de abordar un nuevo libro, que no se quedan en su labor de historiador -aunque ésta siempre esté presente-, sino que abarcan campos tan diversos como la propia Historia (son reconocidos sus trabajos de hispanista sobre la España medieval y la Guerra Civil), la música, la filosofía, la literatura y la pintura. La editorial Meteora nos ofrece, en una atractiva edición de original formato, una prueba manifiesta de su pasión por esta última disciplina. Los Vila, título que da nombre a una saga de artistas con origen en Sabadell, propone un recorrido por 125 años de producción pictórica. Con sus particualidades y sus inquietudes personales, estas cuatro generaciones de artistas, desde el fundador de la saga y también fundador de la Academia de Bellas Artes de Sabadell, Joan Vila Cinca, hasta los últimos por el momento, Antoni, Eusebi y Jordi Vila Delclòs (orientados al diseño gráfico y la ilustración de libros), todos han iluminado el panorama artístico catalán durante más de un siglo.
Los Vila de Sabadell
Violant Porcel
La Vanguardia, 08 de juny de 2005
Los Vila. Una saga de artistas de su tiempo del historiador e hispanista Gabriel Jackson ilustra la trayectoria de una familia de artesanos y creadores procedentes de Sabadell, desde la segunda mitad del siglo XIX hasta hoy. La historia empieza con Joan Vila Cinca en Sabadell hacia 1850 cuando, al compás de un fuerte desarrollo económico centrado en el textil, comenzaron a proliferar las actividades culturales, dirigidas a todas las clases sociales y con una sensibilidad popular que constituiría una característica catalana. Joan Vila Cinca consiguió que el arte tuviera un papel relevante en la ciudad, por ejemplo con la fundación de su Academia de Bellas Artes. Él había sido compañero de Santiago Rusiñol y Ramon Casas, pero su talante clasicista le apartó del Modernismo, así que su pintura permaneció fiel al realismo convencional, dedicándose sobre todo al paisaje. Y justamente durante una excursión al campo, en 1908, Vila Cinca halla unas piezas de alfarería romana que llevaron al descubrimiento de Arraona, la que fue ciudad romana de Sabadell, y él mismo asumirá las tareas arqueológicas que rescataron sus ruinas.
La fractura de la Guerra Civil
El siguiente miembro destacado fue su hijo, Antoni Vila Arrufat, que formó parte de la Colla de Sabadell con Joan Oliver (el futuro Pere Quart), los hermanos Trabal, Lluís Parcerisa, Armand Obiols o Rafael Durancamps.Un grupo que desde comienzos del siglo XX hasta la Guerra Civil se proyectó en toda Catalunya, sin que existiera aún el prepotente centralismo de Barcelona. Allí Vila Arrufat plasmó una pintura delicada, próxima a los ideales novecentistas de D´Ors. Pero la dictadura franquista lo dispersó todo. Aunque Vila Arrufat consiguió gozar de la consideración artística del régimen, sus ingresos fueron escasos y subsistió principalmente a través de encargos religiosos, destacando como muralista, además de verse obligado a pintar uno de los retratos de Franco que presidieron el Ayuntamiento de Sabadell. En 1942 enviaron dos de sus cuadros a una exposición en Berlín, y Goebbels, el siniestro ministro de propaganda de Hitler, quedó prendado de uno de ellos, La modista, de bello intimismo. El Gobierno español quiso regalárselo, pero Vila Arrufat ahí ya no cedió objetando que el lienzo tenía propietario.
Joan Vila-Grau, hijo de Vila Arrufat, ha trabajado con intensidad la escultura abstracta con maderas manipuladas y ha sobresalido en el vitral, realizando encargos de importacia como los de la Sagrada Família y potenciando esta modalidad artística. La última generación, con Antoni, Eusebi y Jordi Vila Delclòs, ha seguido los pasos artísticos de sus antecesores. Estamos ante una familia con cuyas virtudes y encuadre Jackson traza también el retrato de un estrato social y cultural fundamental en el país.
Butte, gener a París
De la barreja d'un periodista-poeta i un pintor n'ha sortit un llibre de poemes
Revista Prysma, 01 de desembre de 2004
El llibre es diu "Butte, gener a París". Jordi Cervera és qui posa la lletra, Josep Maria Rosselló els dibuixos.
Es tracta d'un viatge iniciàtic, és a dir, un trajecte ple d'experiències, en aquest cas, ambientat a París.
Segons l'autor, l'obra es pot llegir quasi com una novel·la d'amor però a través de la força de la poesia.
Cervera ha publicat altres llibres abans. "El Pintallavis", "Atzavara", "Como la vida misma" o el relat eròtic "Fluix fluït" són algunes de creacions d'aquest periodista de Reus que viu ara a Badalona.
Un hivern a França
D. Sam Abrams
Avui, 03 de febrer de 2005
Jordi Cervera (Reus, 1959) pertany a la feliç casta d'escriptors com ara Sebastià Alzamora, David Castillo, Ricard Creus, Maria Mercè Marçal, Miquel de Palol, Valentí Puig i Antoni Vidal Ferrando, que dominen simultàniament la poesia i la narrativa. La veritat és que és extremadament difícil arribar a conrear els dos gèneres amb el mateix grau de mestratge i no caure en el perill de fer novel·les de poeta o ser un novel·lista que fa versos.
En el cas concret de Jordi Cervera, qualsevol que hagi seguit la seva trajectòria literària de prop sabrà que el camí no ha estat gens fàcil. En principi, pesava excessivament el seu vessant de narrador i la seva poesia patia les conseqüències d'estar massa supeditada a la narrativa. Cervera no va voler conformar-se sent únicament narrador i renunciar a ser poeta perquè, en definitiva, la seva personalitat artística necessita les dues maneres d'expressió literària. Al poemari Atzavara (Arola, 2003), Cervera demostrava que ha guanyat la batalla amb la musa. I ara, per reblar el clau, ens presenta un nou treball poètic, Butte, gener a París, que provocadorament es passeja pels límits fronterers entre la poesia i la prosa, tant de tema com formalment. En l'àmbit temàtic, el poemari és una curiosa barreja entre un llibre de viatge, una història d'amor i un dietari personal, mentre que formalment els poemes dibuixen un arc que va des de l'haiku fins al poema en prosa, passant pel vers lliure. En definitiva, a Butte, gener a París, Cervera ha sabut explotar hàbilment aquest punt de tensió entre la poesia i la prosa, justament per acabar potenciant el lirisme del conjunt.
Algú podria pensar que la gràcia del llibre acaba aquí, en una proposta originalíssima de tipus temàtic i formal, però no. La proposta de canalitzar una crònica de viatge, una història d'amor i un dietari personal a través del vers i, de passada, experimentar amb els límits formals de la lírica, és només un punt de partida, una base o un pretext per llançar-se a explorar una sèrie de temes que vertebren el llibre.
Cervera sap perfectament que el viatge és, al capdavall, una dislocació en l'espai que ens proporciona una ocasió única per al coneixement, el coneixement extern del nou i estrany entorn, i el coneixement de nosaltres mateixos en veure les nostres reaccions davant aquest nou i estrany entorn. A més, aquest circuit del coneixement es complica a Butte, gener a París perquè el poeta es troba davant una doble realitat exterior per conèixer: la ciutat i la seva companya.
L'EMOCIÓ DAVANT LA DESCOBERTA
I no cal dir que Cervera explota al màxim l'oportunitat pel coneixement que ell ha provocat amb l'estada a França durant unes vacances d'hivern. Dit d'una altra manera, no hem de deixar que la inquieta emoció i il·lusió davant la descoberta de la ciutat i el desplegament de la relació amorosa ens privi de veure la substància intel·lectual del llibre. En aquest sentit, Butte, gener a París conté una sèrie de reflexions en profunditat sobre geografia humana, el significat del viatge, la funció de l'art, les relacions humanes i el pas del temps.
En el fons, però, el llibre sencer gira a l'entorn d'un sol tema, el temps, perquè la humanitat viu obsessionada pel pas del temps. Cervera ens fa sentir que el temps s'ho emporta tot i nosaltres estem atrapats en una lluita contradictòria entre viure el present intensament i mirar de superar el present a la recerca d'un sentit de permanència. El poeta i la seva companya representen l'ara i aquí, l'individualitat, el que és efímer, el present ple de vida i sensacions que voldria perpetuar, mentre la ciutat, amb la seva història i els seus monuments arquitectònics, escultòrics i pictòrics, representa la novetat i l'atracció, per una banda, i la col·lectivitat, la permanència i la immutabilitat, per l'altra. Al final, ens adonem que a Butte, gener a París Cervera utilitza el viatge a la capital francesa com una metàfora heroica de la vida.
I com la mateixa vida Butte, gener a París és agredolç perquè presenta dues cares al lector. D'entrada, trobem la primera impressió de plaer, emoció, frescor, agitació, diversitat i sorpresa, però després trobem els pensaments, els dubtes, les incerteses, el dolor, la melangia, les aspiracions incomplertes i la realitat pura i dura.
Butte, gener a París és una proposta poètica molt original i d'un gran interès humà i artístic. Què esperen els lectors?
Llengua catalana i neologia
El novell Observatori
Màrius Serra
Avui, 09 de desembre de 2004
És sabut que la llengua és un organisme viu i, per tant, viu sotmesa a totes les contingències que fan de la vida un estat transitori. Els diccionaris, com els llibres d'història, tendeixen a fixar els moments estel·lars d'aquesta existència tan voluble. Quan la utopia enciclopedista pretén abastar tot el saber aposta per l'obra provisionalment definitiva i definitivament provisional, per dir-ho amb paraules de l'Oulipo. L'obra oberta, si ens fem ressò d'Eco. Un diccionari és una obra oberta per antonomàsia. L'ordre alfabètic, de fet, és una alternativa retòrica que permet la inserció constant de nous termes sense que aquesta creixença provoqui cap daltabaix estructural. Com qui munta una catedral de mecano o qui rellegeix Rayuela. Tot i això, el ritme d'incorporació de nous termes als diccionaris ha estat històricament molt lent, la qual cosa els allunyava de la parla, sempre tan àgil a l'hora d'adoptar noves aberracions formals. Això havia estat així des del segle de les llums fins a finals del dels bits. Però l'era digital ha arribat i de sobte els límits de velocitat han augmentat d'una manera notable. Per això, des de l'Institut Universitari de Lingüística Aplicada de la Pompeu Fabra han promogut una espècie de torre de guaita dels mots que circulen pels mitjans de comunicació, i l'han anomenat Observatori de Neologia.
Per a aquests atents vigilants, un neologisme és una paraula usada amb una certa freqüència que (encara) no figura als diccionaris. Els lingüistes que treballen a l'Observatori dediquen el seu valuós temps a espiar un munt de mitjans de comunicació, entre ells l'AVUI, de manera que és possible que algun dia un d'aquests professionals espiï aquest article verbívor (salutacions cordials), trobi que el mot verbívor no figura a cap diccionari (au, enxampa'l, que no oposarà resistència) i decideixi que ja forma part del corpus (res a veure amb el fet que l'enigmística es publiqui els dijous). Però això serà en un futur. El present ja ens ofereix una llista d'un miler de neologismes pescats d'aquesta manera pel grup de recerca OBNEO del IULA. Aquesta collita raonada, precedida d'una introducció de Maria Teresa Cabré i un ampli estudi sobre el fenomen, forma el volum Llengua catalana i neologia (Editorial Meteora, 2004) que acaba de sortir, coordinat per Judit Freixa i Elisabet Solé. Òbviament, la llista és variadíssima. Hi ha manlleus que són calcs directes d'altres llengües com ara a tope (espanyol), zulo (euskera), femme fatale (francès) i fast food (anglès), però també hi ha adaptacions més o menys reeixides a la nostra grafia, com ara el joc del pàdel, els xats i els xaperos. Altres famílies de neologismes són els epònims (hi surten els borrellistes i el vangaalisme, però no pujolejar ni maragallada), els sintagmes més o menys eufemístics (cordó sanitari, sense sostre, passadís humanitari i paradís fiscal) i les innovacions tècniques (mots tan inquietants com turbodièsel, deconstrucció, queratopròtesi i polinucleació). Hi ha pocs exemples de neologismes que cridin l'atenció del lector constant per la seva força poètica. Potser l'ús de la marca bollycao per referir-se a gent jove, el de clericalla per designar els antics usuaris de la sotana i, sobretot, el de cleptòcrata, que defineix a la perfecció els polítics corruptes.
El més important de Llengua catalana i neologia és la seva vocació de pont. La saviesa filològica no pot perviure aïllada de l'ús tumultuós que el llenguatge té al carrer, i en aquest trajecte els mitjans són uns bons mitjancers.
Llengua i neologia
Xavier Rull / Agnès Toda i Bonet
Llengua nacional, 01 d'abril de 2005
L’Observatori de neologia (OBNEO) de l’Institut Universitari de Lingüística Aplicada (IULA) ha publicat el llibre Llengua catalana i neologia. Aquesta obra és una aportació doble. En primer lloc, pretén recopilar i analitzar les paraules noves que sorgeixen en l’ús de les llengües; això pot ser una forma de participar activament en la seva normalització més àmplia. I, en segon lloc, ens introdueix en el món del neologisme amb rellevants aportacions teòriques de solvència contrastada, ja que parteix d’una important retrospecció bibliogràfica de les obres de referència (per bé que, pel que fa als articles acadèmics, pràcticament només han tingut en compte la producció mateixa de l’Iula, sense tenir en compte altres articles acadèmics publicats amb anterioritat sobre temes com la derivació).
L’Observatori treballa en l’estudi de la neologia –una disciplina força nova, encara- i, per tal d’arribar als usos neològics reals que en fan els usuaris de la llengua, parteix d’una fotografia dinamica.
D’aquesta manera, ens ofereix una clara visió de la vitalitat de la nostra llengua i ens permet de ser consciens de la grandesa del llenguatge.
El llibre conté una excel·lent introducció, a càrrec de M. Teresa Cabré, sobre la llengua catalana i la innovació lèxica en el panorama internacional. En aquesta introducció hi trobem reflexions sobre planificació lingüística d’allò més interesants, com ara la capacitat de supervivència d’una llengua si manté producció neològica independent i no lligada a una altra llengua.
Després de la introducció hi ha un estudi dels mecanismes de què disposa actualment la llengua catalana per a formar noves paraules. Aquest estudi, que constitueix l’apartat central del llibre, s’estructura en vuit capítols, en què diferents membres de l´Observatori descriuen els diversos recursos de què disposa la llengua per a crear paraules. Finalment, hi recull els neologismes més freqüents i innovadors del període 1999-2001, documentats en textos escrits i orals, procedents del banc de dades neològiques de l’Observatori. En aquesta llista desafortunadament els neologismes no van acompanyats de cap definició, perquè s’ha cregut que el contex d’aparició ja n’il·lustra amb prou transparència el significat. Amb tot, algunes unitats presenten sinònims i variants documentades en el mateix recull.
Com a criteri de treball s’estableix que neologisme és qualsevol paraula o significat d’una paraula que no constava en els dos diccionaris de referencia: DIEC i GDLC. Tot i tractar-se d’un criteri discutible (els mateixos autors ho reconeixen), s’ha adoptat, ateses les seves possibilitats d’aplicació sistemàtica.
L’estudi dels neologismes es fa en diverses fases: observació, recopilació sistemàtica, anàlisi i explotació de les dades. L’explotació implica, en part, la vehiculació i difusió de les conclusions. Aquest llibre cobreix sobretot la darrera d’aquestes fases, amb la difusió de les dades estudiades; unes dades adreçades tant a col·lectius professionals com a qualsevol parlant interessat en la descripció del seu sistema lingüístic, ja que als primers els forneix una eina professional i als segons una eina d’ús per a conèixer millor la seva llengua.
Amb aquest llibre se’ns deixa clar que la neologia resulta interesant per a la teoria i la descripció lingüístiques, però també per a la planificació lingüística, l’estandardització terminològica i la lexicografia. I és que si una llengua vol estar al dia i no és capaç de difondre la innovació tecnològica i científica en la llengua pròpia, corre el risc de perdre de mica en mica registres de comunicació i, a partir d’aquí, anar perdent pes sociolingüístic; cosa que, evidenment, s’agreuja en el cas del català.
On s'amaga la por
Sota l’ombra de Lola Anglada
Andreu Sotorra
Avui, 14 d'octubre de 2004
D’una manera gairebé esporàdica, s’han alternat durant uns anys dos premis literaris de contes per a infants que homenatgen amb el seu nom l’escriptora i il·lustradora Lola Anglada (Barcelona, 1892-1984). Per una banda, el premi Lola Anglada, convocat per l’Ajuntament i la Caixa de Terrassa –que ha deixat de convocar-se aquest any, després del seu vintè aniversari– i, per l’altra, el també premi Lola Anglada Vila de Tiana, que per ara continua convocant, un any per a text i un altre per a il·lustracions, l’Ajuntament de Tiana, població on Lola Anglada va viure una bona part de la seva vida, sobretot després de la Guerra Civil, i on va deixar la seva casa pairal.
Des d’ara, és aquest últim premi l’únic que portarà el nom de l’autora. Es tracta d’un premi que permet la participació d’autors de reculls de contes amb la possibilitat que l’any següent són els il·lustradors del recull guanyador els que hi participen. La guanyadora de l’edició del 2002, pel que fa al recull escrit, publicat ara, va ser Maria del Carme Roca (Barcelona, 1955), autora tenaç i gairebé prolífica, força independent i que manté una línia decidida que tant es mou amb solidesa en contes curts de gènere fantàstic com en novel·la breu de signe realista.
A “On s’amaga la por”, que ha il·lustrat l’olotina Laura Baldrich amb unes làmines descriptives que volen resumir en una imatge cadascun dels contes, l’autora dels set contes del recull reprodueix set històries que porta amagades dins des que les hi va explicar el seu avi. Són històries que tenen implícit un misteri que l’autora fa créixer amb un estil del relat clàssic, amb l’encert que crida el lector a entrar en cada conte amb una introducció atractiva. Hi trobem, doncs, un jove enterramorts, Johnnie Walker, al final del segle XIX a Irlanda; un paleta de la postguerra a Catalunya que a causa d’un fet inesperat va morir en plena malaltia mental després de narrar llargament la seva història; un jove bolivià que per la seva temeritat sap com les gasta l’home del barret blau, una mena d’home del sac; una noia neozelandesa obsessionada amb el paisatge d’un quadre; la llegenda d’una casa de color groc de la rodalia de Chicago; la història d’un gat de color taronja al segle XVII de l’etapa manxú de la Xina, i la història d’un escultor sud-africà que posseeix una màscara vermella. L’àlbum, en cartoné i edició en paper cuixé, editat per Meteora, té la rara virtut en els àlbums de contenir un text de recomanable lectura.
Set històries de por
Pep Molist
Presència, 12 de desembre de 2004
Maria Carme Roca fa servir el fil conductor d’un avi que narra històries al nét, per fer-nos arribar set contes d’aquells que et fan posar pell de gallina, segons diu el nét en el pròleg. Si bé no són totes narracions d’aquelles que fan esgarrifar, sí que tenen els elements i l’atmosfera dels contes de misteri i intriga i recorden aquelles llegendes urbanes que tots hem sentit narrar alguna vegada, a les portes d’un cementiri, o en una nit de lluna plena, i que en el seu moment tanta angoixa ens van crear, com ara els sorrolls d’una persona que fa anys havia pogut ser emparedada en una casa vella, o l’arribada de l’home del barret blau, que en la nostra cultura seria l’equivalent a l’home del sac, o les supersticions que comporta un objecte antic que ens regalen. És un encert el fet que l’autora les situï a diverses contrades del món, ja que fa créixer la intensitat d’un recull que, pel seu genère i la seva homogeneïtat, pot ser molt ben rebut. Les il·lustracions ajuden a fer-ne un exemplar atractiu, però no aportan res de nou a les històries. Amb aquest recull, Maria Carme Roca va guanyar el concurs de contes Lola Anglada-Vila de Tiana 2002. Les il·lustracions de Laura Baldrich van aconseguir el premi corresponent a l’any 2003.
On s'amaguen la sorpresa i la tradició
Josep Antoni Fluixà
Revista "Caràcters", 01 de febrer de 2005
Els crítics, els divulgadors o els simples observadors atents del panorama literari i editorial, sovint, basteixen les seues apreciacions i opinions tenint en compte, majoritàriament, la producció de les editorials més consolidades i amb una major presència mediàtica en el mercat. Es tracta d'un fenomen, probablement, no intencionat, però sí del tot comprensible, ja que analitzen i comenten allò que veuen. I el que veuen és el que és més visible: és a dir, els llibres amb una presència més continuada a les llibreries i, sobretot, els que compten amb el suport d'unes editorials que dissenyen campanyes de promoció de manera reiterada i que faciliten, alhora, còmodament l'accés a l'obra als mateixos crítics que se n'encarregaran de la divulgació. En conseqüència, no ens ha d'estranyar que la visió de tots aquests espectadors, més o menys interessats, esdevinga, amb assiduïtat, parcial i incompleta en el millor dels casos: un risc, si més no, bastant probable. Ningú no ens pot assegurar que, destacant només allò que es veu més, no deixem fora alguna obra digna de ressenyar i que, fins i tot, canvie la valoració final i col·lectiva d'un període, gènere literari o generació d'autors.
En el camp de la literatura per a infants i joves, per exemple, hi ha una aclaparadora abundància d'obres i d'autors que fan del tot impossible un seguiment acurat de tota la producció. Aquest fet evident obliga els crítics a fer judicis, de partida ja, provisionals i sempre relatius, que, no obstant això, s'exposen, en més d'una ocasió, amb una alarmant tendència a la generalització de les característiques que apareixen de manera habitual a les obres literàries que es publiquen en les editorials de més renom. Característiques que, potser, podrien variar si es tingueren en compte altres obres que es produeixen i es difonen al marge dels circuits comercials dominants. De fet, si bé es mira, seria realment obligació i contribució dels crítics la recerca d'aquest tipus d'obres que, per qualitat i per innovació, renoven el panorama literari i signifiquen un avanç notable respecte de les obres predecessores. Per desgràcia, no sempre és fàcil fer-ho, ja que els lectors que s'hi dediquen professionalment no es troben cada dia amb una obra d'aquestes qualitats i, més encara, si només busquen en unes determinades prestatgeries molt concretes.
Per això mateix, és tot un plaer el fet de trobar-se amb obres com la titulada On s'amaga la por, que ha publicat recentment l'editorial Meteora, una petita empresa nascuda a Barcelona l'any 2000 i que ha eixit al mercat amb diverses col·leccions de novel·la, biografia il·lustrada, monografies, poesia i assaig, tant en català com en castellà. L'obra esmentada, que no forma part de cap col·lecció, conté els contes, de M. Carme Roca, i els dibuixos, de Laura Baldrich, que van guanyar respectivament el tercer concurs de contes Lola Anglada de Vila Tiana, l'any 2002, i el tercer concurs d'il·lustració Lola Anglada de la mateixa ciutat, l'any 2003. Es tracta d'un volum de textos, set en total, que narren històries plenament inserides en la més estricta tradició de la literatura juvenil universal. En totes les narracions, el lector se sent identificat amb els personatges i viu, alhora, el misteri i la intriga pels fets que els ocorren i els sentiments que hi expressen.
Llegint aquest llibre, en definitiva, el lector es trasllada a un món on s'entrellacen fantasia i realitat. De vegades més fantasia que realitat, com al conte titulat «La làpida d'alabastre violeta», i, d'altres, a l'inrevés, més realitat que fantasia, com es comprova a la narració titulada «L'home del barret blau». A més, l'espai físic dels relats és, al mateix temps, remot i familiar, aspecte aquest que afegeix un punt més d'ambigüitat a una obra que es presenta amb una acurada edició, amb tapa dura i il·lustracions a color, que, no obstant això, no s'identifica plenament amb el que sol ser freqüent en les obres per a infants i que s'adiu perfectament amb l'ambivalència del mateix text, que pot funcionar tant per als lectors infantils com per als adults. Un tret, aquest últim, també molt present a la gran literatura d'aventura, misteri, por i intriga del segle XIX, que ens fa exclamar que, sovint, on menys s'espera s'amaga la sorpresa i la tradició més enriquidora.
Antoni Vila Arrufat. Una vida dedicada a l'art
Vila Arrufat, del retrato al muralismo
Juan Pedro Yániz
ABC, 13 de març de 2004
De la pléyade de pintores catalanes del siglo XX, se puede destacar por su rigor y versatilidad a Vila Arrufat, un excelente muralista religioso, cotizado retratista de una sociedad que lo mimó como uno de sus más destacados puntos de referencia. Una biografía profusamente decorada viene a recordar su ingente obra.
Antoni Vila Arrufat (1894-1989) fue un pintor que se enmarca completamente en la tradición pictórica novecentista y que en los estudios de la época aparece acompañado por nombres como Domingo, Galí, Hugué, Nogués, Torres García y otros. Pertenecía a una dinastía que ha dado varias generaciones de artistas. A la última de ellas pertenece Eusebi Vila, pintor como su abuelo, del que se ha convertido en biógrafo.
El abanico profesional de Vila Arrufat fue realmente llamativo: pintura de caballete, mural, grabador de diversos procedimientos y probaturas, el dibujo (concebido como el arte puro) y el diseño aplicado; según nos explica su nieto en “Antoni Vila Arrufat. Una vida dedicada a l’art” (Meteora).
Viajero incansable
Otra de las características que compartió Vila Arrufat con muchos miembros de su generación fue la inquietud viajera. En el viaje que realizó a Italia, en 1922, visitó diversas ciudades y centros de arte y la gran impresión recibida fue el empujón final para su vocación como pintor y empezó a cultivar el muralismo. A su regreso a Barcelona se integró en el grupo “Amigos del Arte Litúrgico”. La intensa formación artística la había recibido en el taller de su padre Juan Vila Cinca, sitio en Sabadell, donde vio la luz un 20 de octubre.
Su primera exposición la realizó en el salón de la Academia de Bellas Artes de Sabadell, en agosto de 1915. Recibió una beca del Ayuntamiento sabadellense para ampliar estudios en Madrid y se matriculó en la Escuela Superior de Bellas Artes de San Fernando y al poco de llegar participó en la III Exhibición general del Círculo de Bellas Artes. En el año 1919 expuso en las Galerías Layetanas, residió una larga temporada en París y dejó unos delicados retratos urbanos de la Ciudad Luz como casi todo pintor que haya pasado por la misma.
Vila Arrufat tuvo siempre una gran querecia por Barcelona con exposiciones como la de 1922 (El Camarín) y 1932 (Syra). Los plafones de la farmacia “Benessat” de Sabadell, dedicados a San Cosme y San Damián, significaron el inicio de la época dorada del artista como muralista religioso; entre sus encargos de aquel periodo figuran los frescos de la capilla de Nuestra Señora del Remedio, que tuvo que restaurarse a raiz de los destrozos ocurridos en lugares de culto, al sur de la provincia de Barcelona, tras el 6 de Octubre de 1934. La parroquia egarense del Espíritu Santo también hizo un encargo a Vila, que tuvo que culminar después de los desastres de 1936-39. Muchos fueron los encargos de este tipo y fue invitado a la Exposición de Arte Sacro de Vitoria y a las bienales de Venecia. Prosiguió con las pinturas del Santuario de la Salud, la iglesia de Cardedeu, los murales del Ayuntamiento de Barcelona; su participación en exposiciones extranjeras y su dedicación a la docencia. Mirando un pasado tan laborioso, parece como si los días de Vila Arrufat hubieran tenido más de 24 horas.
Sus galardones cívicos y académicos fueron muy numerosos. Entre sus obras más conocidas destacan los murales que recogen diversos momentos de la historia de Barcelona, en la Casa de la Ciudad: desde la Barcelona romana hasta el imaginado recibimiento de los Reyes Católicos a Colón, al regreso del Primer Viaje a América. También cumplimentó numerosos encargos de murales para particulares. Compuso numerosos retablos para iglesias o particulares e instituciones diversas.
Su actividad como retratista fue otra de las facetas en las que el éxito social y el artístico fueron de la mano; esbozos y dibujos. Uno de sus retratos más conocidos, el del Abad Marcet (1944), se encuentra expuesto en el museo de Montserrat, pero su obra fue mucho más amplia de lo expuesto.
Vila Arrufat, según su nieto
Olga Spiegel
La Vanguardia, 25 de març de 2004
E1 pintor Eusebi Vila Delclòs (Barcelona, 1962) —cuarta generación de una estirpe de artistas— ofrece un documentado estudio de la trayectoria de su abuelo en Antoni Vila Arrufat. Una vida dedicada a l'art (Meteora), libro hecho “no como un historiador ni como nieto sino como un pintor que mira a otro pintor”, según explicó en la presentación. La obra parte de la tesis doctoral que presentó en la facultad de Bellas Artes de la Universitat de Barcelona y, asegura, es fruto de una larga elaboración, relectura y reescritura de la tesis, pues se trataba de “ofrecer un libro profundo y serio, evitando las descripciones muy detallistas propias de una tesis, ir sacando lo más arduo y hacer surgir más al personaje y aspectos biográficos que en la tesis no aparecían”.
En la primera parte, el libro estudia la vida, el entorno, la formación y desarrollo de la actividad de Antoni Vila Arrufat (Sabadell, 1894-Barcelona, 1989), no sólo pictórica sino también docente, sus exposiciones y su papel como impulsor y fundador de diversas instituciones. A continuación analiza la obra a lo largo de varios apartados —pintura mural, pintura de caballete (paisajes y retratos, sobre todo femeninos), dibujos, grabados y artes aplicadas, concretamente vidrieras y grafismo.
“En todo su trabajo nunca prescindió de la belleza, aunque pintara un cartel de guerra. Cuando hacía retratos sentía un afán por buscar una belleza trascendente, no anecdótica”, subraya Eusebi Vila, hijo de Joan Vila Grau.
Una parte importante del libro son las imágenes, pues se ha hecho un esfuerzo por mostrar obras que no han aparecido en otros tratados sobre el artista. “Hay muchas inéditas, entre ellas un dibujo automático, y cuando se trata de obras conocidas hemos preferido seleccionar los trabajos preparatorios o esbozos.” El autor ha tenido también mucho interés por corregir “pequeños errores sobre exposiciones u obras que se han ido manteniendo en diversos libros” y por diferenciar los murales de los retablos, que siempre se presentaban juntos. Otra de las aportaciones es el capítulo referente a la crítica, “un tema que no se había tratado en profundidad”. Lo divide en tres etapas, analizando los distintos enfoques a la hora de comentar las obras. A lo largo del libro subraya también el carácter investigador de Vila Arrufat en todas las técnicas que abordó e incluso describe algunos artilugios que se inventó para lograr los resultados apetecidos o facilitar el trabajo.
El pintor ha explicado que su abuelo era un hombre abierto y afable con el que conversaba a menudo y que incluso ya muy mayor estaba al corriente de lo que pasaba.
Un nét d’Antoni Vila Arrufat publica una monografia sobre el pintor sabadellenc
Redacció
Avui, 26 de març de 2004
L’editorial Meteora acaba de publicar la monografia Antoni Vila Arrufat. Una vida dedicada a l’art, escrita per un nét del pintor, també artista, Eusebi Vila Delclòs. El llibre, part de la tesi doctoral de Vila Delclòs sobre Vila Arrufat, repassa amb detall l’obra i la vida del pintor sabadellenc, que va viure entre els anys 1894 i 1989 i va cultivar un art inscrit en el Noucentisme. Vila Arrufat va ser pintor, gravador i dibuixant, però va destacar especialment en la tècnica de la pintura mural, amb obres per a diverses esglésies de Sabadell, Vilafranca del Penedès, Terrassa o Cardedeu, i per a institucions com l’Ajuntament de Barcelona, com ara els plafons històrics que va realizar per a la Sala de la Ciutat. El volum recull les crítiques que es van escriure de Vila Arrufat i una àmplia cronologia comparada de l’artista. L’autor del llibre, nascut el 1962, pertany ja a una quarta generació d’artistes i ha realitzat pintures murals per a esglésies de Palau-solità i Terrassa.
El artista integral
Pilar Vélez
La Vanguardia, 12 de maig de 2004
En un libro de arte, y especialmente de pintura, contenido y continente deberían siempre gozar del mismo trato, es decir, su texto, histórico, analítico, crítico o todo a la vez, tendría que contar con una maqueta, unas imágenes, una tipografía y un formato que permitieran su mejor uso y disfrute, puesto que son complementarios. “Antoni Vila Arrufat, una vida dedicada a l’art” es más que una biografía convencional o incluso notable de un artista, ya que, y ello no es frecuente, nos ofrece la visión de un pintor a través de otro pintor, dos generaciones más joven, alejado en la forma, pero próximo en la reflexión. Eusebi Vila Delclòs, quien, de una manera fluida y amena, nos brinda la posibilidad de reseguir la obra de Vila Arrufat, nos descubre o quizá redescubre a un hombre de una sensibilidad extraordinaria, capaz de emocionarse no sólo ante las manifestaciones artísticas, tanto plásticas como musicales, sino de ser él mismo su protagonista.
A. Vila Arrufat (1894-1989) tuvo la fortuna de vivir una larga y fecunda vida a lo largo de la cual se nos revela como un artista/hombre o un hombre/artista independiente, sereno, pero a un tiempo apasionado, sobre todo con la naturaleza que descubre en Sant Sebastià de Montmajor y que acaba convirtiéndose en su marco familiar más querido. En estudios anteriores dedicados al artista, se había valorado su obra desde muchos ángulos, sin embargo, y ello es una de las particularidades de este libro, nunca se había tenido en cuenta desde la propia visión plástica, reforzada además por la relación que existió entre el pintor-autor y el pintor-objeto de estudio. Porque el nexo entre nieto y abuelo, en una familia de artistas (bisabuelo, Vila Cinca y padre, Vila-Grau), permite un conocimiento desde la intimidad y la estima, que enriquece el análisis –a pesar de la distancia que se impone el autor– y que en ningún modo hay que reprobar.
Vila Delclòs refuerza la imagen de artista autónomo que la crítica ha venido otorgando a Vila Arrufat, a pesar de estar inmerso en la órbita noucentista y de que su talante corresponda a su atmósfera cívica, clasicista y mediterránea (simplificando tópicamente). Además, el autor hace una aportación notable al centrar su interés en un aspecto fundamental de su obra: la pintura mural. La pintura mural, hoy bastante desprestigiada, sobre todo la religiosa, era para Vila Arrufat la más completa de las manifestaciones pictóricas. Sólo con mencionar el conjunto de la pequeña iglesia románica de Sant Sebastià de Montmajor –y tener la posibilidad de contemplarlo tranquilamente– puede entenderse cuál es el valor y la fuerza profunda del trabajo del artista, que allí se expresó con entera libertad. Para realizar sus frescos prepara la pared tiñéndola, en lugar de respetar el blanco original, obteniendo así una calidad cromática especial, muy distinta de las transparencias propias de esta técnica. Ello, y su dominio del dibujo y del color, dan como resultado un conjunto excepcional de figuras, volúmenes y tonos dignos de toda atención ya que crean una atmósfera de una singular intensidad.
Ahora bien, Vila Arrufat fue también grabador. En este terreno rompió asimismo con la estricta ortodoxia, y se apoderó del “medio” para plasmar sus inquietudes, sucumbiendo a la atracción del valor de los negros y el misterio que comporta el descubrimiento de lo estampado sobre el papel, previamente grabado sobre la plancha, y negándose siempre a realizar ediciones limitadas, puesto que su interés era otro.
Finalmente, debemos recordar la que seguramente es su obra más conocida, las composiciones que suelen contar con su familia como modelo: su esposa, la gran protagonista, a quien rendía un cotidiano homenaje, sus hijos, su entorno. Sus personajes serenos, corpóreos, reales, de una majestuosidad contenida, son inconfundibles. Sin duda, no comportan una ruptura con la tradición figurativa, aunque sí son producto de la fidelidad del pintor a sí mismo. Además, como sucede con sus figuras murales, nos sugieren un Vila Arrufat escultor, como si en sus telas o muros hubiera quedado cautiva la mano del escultor, que Miguel Ángel sí pudo trasladar al mármol.
Vila Arrufat fue un hombre abierto, respetuoso, flexible, curioso, poco amante de exhibirse en público, que vivió con plenitud disfrutando de lo más próximo. Hay que agradecer, pues, la posibilidad que nos ofrece Vila Delclòs de acercarnos también por esta vía a un artista, aún tan próximo, pero que tuvo la oportunidad de seguir con interés e inteligencia desde su opción personal los caminos del arte del siglo XX. Y nos congratulamos también por la aventura emprendida por la editorial Meteora, de quien esperamos otros libros semejantes, que destilen tan positiva sintonía con el autor, para seguir disfrutando con su lectura y contemplación.
D’una vida dedicada a l’art
Joan Ripoll
Diari de Sabadell, 01 de maig de 2004
Els qui el coneguérem en la seva noble senectud guardem del pintor Vila Arrufat aquella imatge de “personatge afable, de tracte tranquil, atent, distingit amb un cert aire de timidesa o pudor. Madur, serè, mestre d’artistes”.
Aquest és el retrat que en fa, com a resum dels comentaris de l’època, el seu nét Eusebi Vila Delclòs en tancar el llibre que li ha dedicat —resum de la seva tesi doctoral—, que porta per títol Antoni Vila Arrufat. Una vida dedicada a l’art, i que fa pocs dies es presentava a l’Acadèmia de Belles Arts, amb la qual Vila Arrufat i el seu pare, Vila Cinca, estigueren tan identificats.
Ja sabeu que estem parlant d’una nissaga d’artistes, que de pares a fills s’ha tramès la sagrada flama: Joan Vila Cinca, Antoni Vila Arrufat, Joan Vila Grau, Eusebi Vila Delclòs... I ara és aquest el qui, amb rigor no exempt d’afecció familiar, fa una anàlisi de pintor a pintor de l’obra de l’avi i del mestre, tan vasta com variada i sòlida, que ell ha pogut documentar i estudiar a fons, de primera mà.
Nascut el 1894, Vila Arrufat pertanyeria cronològicament a la segona generació noucentista —la neonoucentista, com en diria Joan Fuster—, en la qual figurarien, entre altres, artistes com Josep Obiols, Francesc Domingo, Josep de Togores o Rafael Duracamps. És a dir, una generació a cavall de la tradició i de l’avantguarda, que es mantindria fidel a la primera sense perdre de vista les aportacions de la segona. Així, en la seva etapa de formació, Vila Arrufat viatjaria a Madrid, on coneixeria Velázquez; a París, on rebria la lliçó de Renoir, però també la de Corot; a Itàlia, on se li oferiria l’esplendor de la pintura renaixentista.
L’any 1919, en celebrar la seva primera exposició individual —a les històriques Galeries Laietanes—, es dóna un context cultural europeu de gran interès: acabada la guerra europea i mort Renoir, es funda l’escola de la Bauhaus i triomfen els ballets russos a París i, doncs, la nova música europea, mentre s’obre pas el cubisme. Pocs anys després, el pintor assumirà alguna influència d’aquests nous aires que sotmetrà, però, a la seva visió de l’art: “Fou un artista receptiu, obert i molt independent que optà per aprofundir en el seu propi camí personal, sota les directrius de la pintura figurativa”, en dirà Vila Delclòs, tot resumint el capítol de les possibles influències.
Consolidat ja en un estil propi, el pintor afronta, des del 1921, la difícil pràctica de la pintura mural, que l’autor del llibre analitza en profunditat, a través de les diferents tècniques, temàtiques i estils: a la Salut, la Puríssima, Sant Sebastià de Montmajor —el racó privilegat de l’artista—, al Sant Esperit de Terrassa, a l’Ajuntament de Barcelona... De semblant manera, estudia en capítol a part, diferenciant-la, la pintura en retaule, segons la tècnica tradicional del tremp d’ou sobre la fusta i el full d’or, que l’artista inicià el 1949 en rebre l’encàrrec de la Caixa Sabadell de representar la Sagrada Família, i que es prodiga després en obres principalment de temàtica religiosa.
Successivament s’estudia també la pintura de cavallet, inspirada habitualment en escenes i models familiars, i on el pintor excel·leix en els retrats; el dibuix, bàsic en la seva obra i que es manté com una constant, com un baix continu musical —diu Vila Delclòs—; el gravat, del qual l’artista fou catedràtic a l’Escola de Belles Arts, i en què pràctica sovint la tècnica de la “manera negra”; el vitrall, aplicat sobretot a la Salut; el grafisme, pràctica en què han esdevingut populars els emblemes, encara vigents, del Club Natació Sabadell (de 1918) o de l’Acadèmia de Belles Arts (de 1928), com ho fou al seu temps l’emblema per a la revista “Destino”...
Vila Arrufat es mostra com un artista complet, sensible i inconformista a la vegada. En aquest aspecte són aclaridores les paraules de Joan Llonch al catàleg de l’exposició que l’Acadèmia de Belles Arts li dedicà l’any 1974: ”Un sentiment d’insatisfacció de l’obra realitzada l’ha portat a sentir-se un etern estudiant cap a la perfecció i d’aquest incessant anhel d’aprendre n’ha sortit un mestre incomparable”; com també ho són sens dubte, les del mateix Vila Arrufat en la carta que adreçava a aquest cronista arran d’un article —en aquesta mateixa secció d’avui— glossant la gran exposició antològica de 1984: “Potser no s’hi transllueixi... el dolor que embolcalla l’obra, que mai no em deixa satisfet i se n’espera, però, una altra per a provar el desitjat encert. Les seves paraules han sigut una mena de calmant que m’ha suavitzat al llegir-les una certa esperança i una fe per al futur”. Paraules aclaridores i emocionants, si pensem que aleshores l’artista ja tenia noranta anys!
Obra oportuna, reveladora i rigorosa la d’Eusebi Vila, que és presentada, a més, per l’editorial Meteora en un llibre de format original (23 x 23 cm), ben manejable i curosament imprès, amb tipografia llegible tant en text com en les notes al marge, i enriquit amb il·lustracions escollides i no massa prodigades; així mateix, amb l’aparell crític necessàriament estricte, no embafador: una oportuna cronologia comparada, relació d’exposicions, bibliografia i índex onomàstic.
Un regal, en fi, al lector sensible, i un homenatge a qui visqué una vida dedicada a l’art.
Vida i obra de Vila Arrufat
Bartomeu Badia
Serra d’Or, núm. 539, 24 de novembre de 2004
Eusebi Vila, nét del pintor Antoni Vila Arrufat, li va dedicar una tesi doctoral i ara ens ofereix aquesta extraordinària síntesi de la vida i l'obra d’un «artista integral», que, com assenyala al pròleg Francesc Orenes, se'ns presenta amb perfil d'un humanista del Renaixement, tant pel que fa a l'entesa del propi concepte d'art com a la visió integradora de totes les arts que aquest corrent engloba. Nascut a Sabadell el 1894 i mort a Barcelona al cap de noranta-cinc anys, el 1989, Vila Arrufat fou un fill del noucentisme i n'encarnà a la perfecció els ideals que van marcar les pautes d'un projecte de civilitat que resulta tan important per a Catalunya. D'una família d'artistes, el seu nét ha pogut documentar minuciosament la seva biografia gràcies a l'arxiu personal i amb l'estudi detallat de la bibliografia existent. Pel que fa a la seva obra, incideix sobretot en la seva pintura mural –a la qual va dedicar tantes hores–, però no n'oblida altres aspectes: els retaules, la pintura de cavallet, els dibuixos, els gravats i les arts aplicades (vitralls, grafisme). Ens ofereix també una suggestiva visió global del que la crítica d'art va dir sobre Vila Arrufat a partir del juliol de 1911 i, a part d'una cronologia comparada de l'artista, d'una relació de les seves exposicions, una relació cronològica d'obres murals i una altra de retaules, una extensa bibliografia i un índex de noms citats. El volum, d'una delicada presentació, conté una abundosíssima il·lustració a tot color, que permet d'entendre millor les explicacions d'Eusebi Vila i de fruir amb l'art de Vila Arrufat.
Mínimo equipaje
Martín Taffarel inicia un viaje poético por el recuerdo
Matías Néspolo
El Mundo, 06 de gener de 2004
Fuera de la literatura infantil son inusuales los libros ilustrados. Y más aún en cuanto a poesía se refiere. El encuentro entre expresión plástica y poética en un mismo volumen es casi una rareza. Sin embargo, esta es la apuesta de la pequeña editorial barcelonesa Meteora, que lanza el segundo título de su colección de poesía ilustrada Mitilene, Mínimo equipaje de la escritora argentina, afincada en Cataluña, Teresa Martín Taffarel.
Las ilustraciones del poemario son de María de los Ángeles Diemand-Hartz y Carlos Hartz. Una veintena de sutiles carbonillas entre oníricas y naïf que, dadas las características poéticas de Martín Taffarel, comulgan con el espíritu de la obra. Verso e imagen dialogan en estas páginas logrando un grado de complementariedad meritoria.
Teresa Martín Taffarel es licenciada en Filología Hispánica y se dedica fundamentalmente a la enseñanza. Es profesora en la Escola d’Escriptura i Humanitats de l’Ateneu Barcelonès y en la Escuela de Escritores Alfonso Quijano de Alcázar de San Juan. Ha dictado además numerosos talleres y conferencias de escritura narrativa. Entre su obra ensayística destaca Jorge Luis Borges. La escritura del mundo (Fundación La Caixa, 1997), El tejido del cuento (Octaedro, 2001) y Caminos de escritura (Octaedro, 2003). Como narradora practica el cuento mínimo con ribetes fantásticos y como poetisa revela ahora con Mínimo equipaje una voz madura y dueña de las herramientas del oficio.
Mínimo equipaje reúne 47 poemas breves de variada factura que oscilan entre la métrica irregular, el verso libre y la prosa poética. El denominador común de las 47 piezas no es otro que el título de la obra. “Acomodar los recuerdos en mínimo equipaje” es la consigna al emprender el largo viaje que plantea el poemario. Un viaje a las lejanas tierras de la memoria a través de las profundas aguas del tiempo. Martín Taffarel lleva veinte años de residencia en Cataluña, patria de adopción, pero su viaje poético va mucho más allá de esa frontera temporal hasta la temprana infancia.
Nacida en Buenos Aires, Martín Taffarel creció entre dos pequeñas ciudades ribereñas de la cuenca del Río de La Plata: Zárate y Paraná. El “mínimo equipaje” del recuerdo le permite tender un puente poético en el tiempo y el espacio que une esas dos “orillas”. Y dicho puente está tejido con los hilos de la memoria y los trazos de un lenguaje simple y sobrecargado de ternura.
La distancia justa
R. F. Bermejo
El País, Babelia, 20 de març de 2004
“Soy la que desde el umbral de una puerta entornada contempla la luna de enero que aconteció al principio de la memoria. Y soy la que mira la luna de agosto desde lo alto de una montaña, con la memoria cargada de recuerdos”. En Mínimo equipaje, la argentina Teresa Martín Taffarel esparce, con un lenguaje sencillo, penas, huellas, inviernos, primaveras y recuerdos, muchos recuerdos, en un libro que muere y renace en cada página, con cada palabra, y que deja ver la desazón que produce el paso del tiempo. María de los Ángeles Diemand y Carlos Hartz se han encargado de ilustrar estas páginas que sitúan los recuerdos no tan cerca como para que hagan daño ni tan lejos como para que se pierdan.
Josep M. Jujol. L'arquitectura amagada
El tiempo recobrado de Jujol
Sergi Doria
ABC, 30 de setembre de 2003
La historiadora Montserrat Duran rastrea la obra del arquitecto tarraconense
La figura gigantesca de Antoni Gaudí y el turbulento periodo histórico que hubo de atravesar en su trayectoria vital atribuyeron a Josep Maria Jujol (1879-1949) un papel secundario en la historia de la arquitectura catalana.
Ahora, la profesora Montserrat Duran (Sant Joan Despí, 1957) recorre la cronología jujoliana en una biografía que verá la luz en octubre, publicada por la editorial Meteora. El título, Josep M. Jujol. L’arquitectura amagada, anticipa la vocación vindicativa de esta nueva mirada sobre los trabajos y los días del arquitecto tarraconense, una aproximación que pone atención a su excelente labor como dibujante, ornamentista y su obra pública, civil o religiosa. A partir de la recuperación de Gaudí se abre la puerta para el conocimiento de Jujol pero, como apunta la autora, «los edificios de Jujol estaban tan maltrechos que no había manera de encontrar uno que sirviera de punto de partida a un proyecto común para la defensa y el conocimiento de la obra del arquitecto, dispersa geográficamente». Con la rehabilitación y restauración de algunos de sus edificios se amplió el conocimiento de Jujol, pero todavía se echa en falta una catalogación seria. Su biógrafa no alberga dudas de que «los arquitectos han jugado un papel esencial en la fortuna crítica de Jujol, pero los historiadores, de momento, han tenido un papel poco destacado». El seguimiento de «la arquitectura escondida» de Jujol tiene fechas clave como cuando en 1903 entra a trabajar en el taller Josep Font i Gumà. El 18 de mayo de 1906 obtiene el título de arquitecto. Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch y Gallissà son sus maestros; comienza a colaborar con Antoni Gaudí. Además de su participación en la Casa Milà, al año siguiente da a luz su primer edificio, una casa de vecinos en el barrio del Poble Sec de Barcelona. Desde 1908, el Jujol ornamentista diseña una veintena de escudos para la Sagrada Familia. Montserrat Duran estudia y valora sus habilidades como dibujante de planos, esgrafiados, «nadales», gozos y como calígrafo. De su arquitectura civil cabe destacar el teatro Metropol de Tarragona, la Tienda Mañach, la Casa Planells y la fuente de la Plaza España en Barcelona, la Torre de la Creu y Can Negre en Sant Joan Despí y la Casa Bofarull de Els Pallaresos, entre otras realizaciones. También proyecta construcciones religiosas:Vistabella, Vallmoll, Renau, Montferri... Profesor en la Escola del Treball y en la de Arquitectura, Correa, Bohigas o Barba Corsini son algunos de sus alumnos más destacados.
La guerra civil de 1936 provocó su separación de la Escola del Treball y en 1938 deja de ser profesor de Arquitectura. Recobrados ambos cargos en 1939, sus últimos años suponen la adaptación al régimen franquista como arquitecto municipal en Sant Joan Despí.
Jujol i l'arquitectura amagada
Anna Tomàs
Avui, 04 de desembre de 2003
Josep M. Jujol, l’arquitectura amagada és un acurat estudi biogràfic i artístic d’aquesta figura clau del modernisme català que sovint ha quedat eclipsada per la fama de Gaudí amb qui va col·laborar en obres tan importants com ara el banc ondulat de l’esplanada del Parc Güell i les baranes de la Pedrera. Jujol tenia una extraordinària imaginació formal i una gran capacitat per al detall i el dibuix ornamental. Amb l’ajut de fotografies i reproduccions de projectes i plànols, el llibre apropa el lector a aquest magnífic arquitecte que va construir tot tipus de tipologies arquitectòniques i que sentia una gran fascinació pels elements secundaris, uns elements que sovint passen desapercebuts, com el mateix arquitecte, tot i que són fonamentals per entendre i apreciar els projectes creatius i agosarats que es van desenvolupar al nostre país durant el modernisme. Montserrat Duran Albareda, licenciada en Geografia i Història, denota sensibilitat en aquesta obra cronològica que passa revista a la producció de l’arquitecte des de la seva època de formació fins als primers anys de la postguerra.
L'arquitectura amagada de Jujol
Redacció
Avui, 25 de desembre de 2003
Una monografia sobre l’arquitecte Josep Maria Jujol (1879-1949), escrita per Montserrat Duran i Albareda, descobreix els aspectes “amagats” del qui va ser el col·laborador més conegut de Gaudí. Josep M. Jujol. L’arquitectura amagada, publicat per Editorial Meteora, repassa la biografia i trajectòria d’un dels creadors més singulars de l’arquitectura catalana del segle XX. Després d’haver patit un oblit important per part de la crítica i la historiografia, l’obra jujoliana ha viscut en els últims anys una destacada revalorització i ha deixat d’estar a l’ombra de Gaudí. Diverses aportacions bibliogràfiques i exposicions com la que el Museu Nacional d’Art de Catalunya li va dedicar l’any passat han contribuït a aquest canvi. El llibre que acaba de sortir és un pas més en la recuperació de l’arquitecte tarragoní.
L’autora del llibre, Montserrat Duran, coneix de primera mà l’obra de Jujol, ja que és cap de l’Arxiu Municipal de Sant Joan Despí, localitat on l’arquitecte va treballar des de 1913 fins a la seva mort. Aquest arxiu, en el qual es guarda un fons documental amb els expedients de permisos d’obres de Sant Joan Despí, està situat precisament en un dels edificis cabdals de l’arquitecte en aquesta ciutat: Can Negre.
Amb aquesta monografia, Duran ha pretès mostrar tots els aspectes de la trajectòria de Jujol, que no només es va centrar en la projecció general d’edificis sinó que també es cuidava dels petits detalls com els objectes, els esgrafiats de les façanes de les cases i de les tanques de fusta i les reixes de les finestres. Així, es dedica tot un capítol a la passió que Jujol tenia pel dibuix, que, segons Duran, és la base de tota la seva obra.
El llibre també parla d’aspectes concrets en la vida i l’obra de Jujol com l’arquitectura religiosa i la seva tasca com a professor, tant a l’Escola d’Arquitectura com a l’Escola del Treball. S’analitza també la seva fortuna entre crítics i historiadors, que ha fet que fins fa pocs anys l’obra de Jujol no hagi tingut el reconeixenient que es mereix.
El volum inclou una extensa cronologia, un pròleg de la historiadora de l’art Mireia Freixa i un text del fill de l’arquitecte, Josep M. Jujol.
Un libro aporta nuevos datos sobre la arquitectura “oculta” de Jujol
Olga Spiegel
La Vanguardia, 16 de novembre de 2003
La estudiosa Montserrat Duran analiza desde una perspectiva actual la producción del arquitecto modernista, que en sus inicios colaboró con Gaudí y que en muchas obras ha quedado eclipsado por él.
BARCELONA.-A lo largo de las últimas décadas, la figura de Josep Maria Jujol (Tarragona, 1879-Barcelona, 1949) ha sido reivindicada y objeto de diversas exposiciones, pero ni el arquitecto modemista ni el alcance de su obra son todavía suficientemente conocidos. Discípulo y colaborador de Gaudí, su trayectoria a menudo se ha contemplado a la sombra de su genial maestro, olvidando que, al margen de su participación en proyectos gaudinianos, realizó una obra independiente, en calidad de arquitecto y como diseñador. El libro “Josep M. Jujol. L'arquitectura amagada”, de Montserrat Duran i Albareda (Sant Joan Despí, 1957), un estudio biográfico y artístico, que publica Editorial Meteora, aporta nueva información, fruto de la investigación de la autora en archivos y diversas fuentes bibliográficas.
Licenciada en Historia del Arte y jefe del Arxiu Municipal de Sant Joan Despí, cuya sede se halla en Can Negre, obra emblemática de Jujol,. que trabajó en esa localidad desde 1913 hasta su muerte, Duran hace años que rastrea su obra y le ha dedicado estudios como “Josep M. Jujol a Sant Joan Despí. Projectes i obra” o uno sobre su faceta de diseñador, incluido en el catálogo de la exposición “jujol dissenyador”, que presentó el MNAC el año pasado.
“He tratado de ver a Jujol desde una perspectiva actual, he recogido testimonios escritos de la época, pero también he querido incluir la experiencia que tenemos de su obra a través de las exposiciones y de las experiencias de los arquitectos que han tenido que rehabilitar sus edificios.” El reportaje fotográfico que ilustra el libro es de Albert Fortuny.
Duran subraya asimismo el capítulo que refleja la fortuna crítica de Jujol. “Ha sido importante ver qué pensaban de él sus contemporáneos, lo que se opinaba cuando murió y lo que piensan ahora historiadores, periodistas y arquitectos”, sin contar las largas épocas de silencio en tomo a su obra, tan creativa como prolífica, una arquitectura oculta, por ignorada, como ignorados son muchísimos de sus trabajos, esgrafiados en fachadas de casas, rejas e infinidad de objetos diseñados por él y cuya autoría se desconoce.
“A veces se atribuyen a Gaudí cosas que son de Jujol. Los colores del banco del Park Güell son de Jujol. Hay detalles muy emblemáticos de edificios de Gaudí que se le atribuyen a él y son de Jujol. Gaudí le dejaba una libertad total y nunca hubo problemas entre los dos. El esfuerzo de descubrir a Jujol en Gaudí se lo debemos a Carlos Flores.”
El libro aborda su primera infancia en Tarragona, los vínculos de su familia con el mundo rural y los círculos religiosos, y dedica un interesante capítulo a su afición y maestría en el dibujo. Contempla, asimismo, su etapa en la Escola d’Arquitectura, donde cuenta entre sus maestros a Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch, Antoni M. Gallissà y Josep Font i Gumà Jujol, siendo aún estudiante, trabajará en los talleres de estos dos últimos arquitectos, antes de iniciar su colaboración con Gaudí: la casa Batlló, la casa Milà, la reforma de la catedral de Mallorca, el Park Güell o la Sagrada Familia.
La obra arquitectónica propia de Jujol es examinada detenidamente, desde su primer edificio, una casa de vecinos en Poble Sec, el polémico e imaginativo Teatre Metropol de Tarragona, la torre Salvador o la tienda Mañac en la calle Ferran, hoy desaparecida, sin olvidar la casa Planells en la esquina de Diagonal y Sicília, todas ellas en Barcelona. Se destacan asimismo diversas construcciones en Sant Joan Despí,entre ellas la torre Gibert, la torre de la Creu y Can Negre, además de la casa Bofarull en Els Pallaresos. Entre sus edificios religiosos figuran la original iglesia de Vistabella (Tarragonés) y el Santuari de Montferri (Alt Camp), cuya estructura recuerda la montaña de Montserrat. Esta obra, que dejó interrumpida, ha sido acabada según un proyecto de Joan Bassegoda.
Su etapa de profesor en la Escola d’Arquitectura, donde tuvo como alumnos a Correa, Bohigas y Barba Corsini, y en la Escola del Treball; sus obras religiosas y encargos menores tras la Guerra Civil culminan esa mirada a Jujol y sus brillantes aportaciones, sin obviar momentos menos afortunados de su trayectoria, y las oscilaciones de su valoración por parte de la crítica.
Catalunya a pinyó fix
El ciclismo
Anton Maria Espadaler
La Vanguardia, 21 de juny de 2003
Siempre he creído que existe una relación directa entre la naturaleza auténtica de un deporte y la conducta de sus más ardientes aficionados. Por ese motivo mi relación con el ciclismo cada vez es más dificultosa. Me cuesta mucho, en efecto, entender un deporte en el que los más aguerridos fans se dedican a incordiar hasta el riesgo físico a sus ídolos, jaleándoles con improperios, corriendo enfurecidamente a su lado, lanzándoles toneladas de agua, obstaculizándoles el paso, aporreándoles en los riñones, sobre todo en medio de una penosa ascensión, contribuyendo, en fin, a su desgaste, para de este modo tan peculiar lanzarlos a la victoria. Tal como está el asunto hay que prepararse para lo peor, porque el día menos pensado vamos a ver al rey de la montaña bajar el Tourmalet por donde ni las cabras gracias a la pasión de un “supporter”.
Por si todo eso no bastara, el ciclismo tiene otra vertiente, la recreativa, que tampoco acierto a comprender muy bien. Según tengo observado, parece que se trata de un juego con los automovilistas que consiste en ocupar la calzada charlando alegremente para obligar a los conductores a moderar la velocidad por las lindes del cero, a efectuar adelantamientos con mayor cuidado que en los manuales, y a dominar los nervios hasta alcanzar el nirvana al volante. Sólo en el País Vasco, donde ese deporte es casi desconocido, se conduce fluidamente entre ciclistas, por la sencilla razón de que además de ir sistemáticamente en fila, labran la cuneta que es un primor. Mientras aquí más de uno se pregunta cómo es posible que quien no paga ni un céntimo por circular se apodere impunemente de la carretera. Servidor, como precaución, y considerando que el cuerpo humano es mucho más valioso que la más lujosa de las carrocerías, les pondría, para redondear el juego, un seguro muy superior al de los automóviles de gama alta. Dirán algunos que así disminuiría la práctica del ciclismo. Nada más falso. Todo buen aficionado sueña con un velódromo.
Al lado de estos misterios, sin embargo, conviene reconocer que desde el punto de vista literario el ciclismo ha tenido muy buenos relatores, en el periodismo y en la semiótica moderna, que tanto debe a la serpiente multicolor. A estos grandes nombres hay que añadir el de Gabriel Pernau, que hace unos días presentó de la mano de Antoni Bassas su último libro, Catalunya a pinyó fix (Meteora). Decir Pernau y decir bicicleta es todo uno, pues a este texto le habían precedido las narraciones de sus viajes por China y por Cuba dándole a los pedales. La nueva aventura, más doméstica, se origina cuando se propone recorrer la misma ruta que siguió la primera Volta a Catalunya en 1911 con una bicicleta de aquel tiempo, que por cierto tenía llantas de madera y, como el título indica, carecía de cambio. La Volta es la tercera prueba por etapas más antigua que aún se disputa, después del Giro y del Tour, y Pernau creyó que bien merecía un homenaje en su noventa aniversario. Pernau cuenta cómo logró hacerse con una bici verdaderamente de museo, las vicisitudes del viaje desde un punto de vista técnico, y al tiempo, no en vano se trata de una competición deportiva, compara sus registros con los de los corredores de aquel entonces, respecto a los que obtiene una posición más que aceptable, alcanzando promedios cercanos a los 20 km/h. Una velocidad que los que circulan en coche entre ciclistas, según queda dicho, considerarán de vértigo.
La primera Volta, 90 anys després
Andrés Luengo
Diari d'Andorra, 10 d'agost de 2003
És estrany que al país de Poblet, Bahamontes, Ocaña, Delgado, Indurain, Freire o Beloki la bibliografia sobre el naixement del ciclisme de competició sigui gairebé inexistent. El periodista Gabriel Pernau (Barcelona, 1964) es va quedar d’una peça quan, en acostar-se el 90é aniversari de la Volta a Catalunya --la primera edició va tenir lloc els dies 6, 7 i 8 de gener del 1911--, es va decidir a indagar en la història de la ronda, la tercera més antiga del calendari ciclista --tan sols per darrere del Tour (1903) i el Giro (1909), i molt per davant de la Vuelta (1935)-- i va comprovar que no hi havia cap estudi disponible. 1 seguint la máxima de Vicens Vives --“A Catalunya, si vols llegir una monografia sobre un tema d’història contemporània, te l’has d’escriure tu mateix”-- va posar fil a l’agulla. El resultat és Catalunya a pinyó fix (Meteora), un volum a mig camí entre l’assaig històric i el llibre de viatge que repassa els orígens no tan sols del ciclisme de competició a Catalunya i a Espanya, sinó també de la bicicleta i dels artilugis que la van precedir, així com el procés d’implantació en la societat, des de les classes benestants que la van adoptar com un signe de distinció fins a la popularització com a mitjà de transport obrer i la proliferació dels clubs velocipedistes, a principi del segle XX.
L’apartat històric es tanca amb la primera edició de la Volta a Catalunya, que és precisament el punt de partida de la segona part de Catalunya a pinyó fix. Pernau hi deixà constància d’un somni fet realitat: refer l’itinerari de la primera edició de la ronda (363 quilòmetres dividits en tres etapes: Barcelona-Tarragona, Tarragona-Lleida i Lleida-Barcelona) amb una bicicleta de gairebé un segle de vida que va anar a pescar... al fons particular de la col·lecció Riberaygua: “Sorprenentment van entendre el projecte i fins i tot crec que va fer il·lusió que una peça de la col·lecció tornés a complir la funció per a la qual va ser fabricada. Hi havia un risc, i la prova és que en la segona etapa el quadre es va partir i vam haver de practicar una soldadura d’urgència, pero el van assumir amb generositat.” Però la Masdeu --com Pernau la va batejar en honor del primer vencedor de la Volta-- només comparteix el nom amb les bicicletas actuals: era una màquina sense canvi de marxes i amb pinyó fix, llantes de fusta i fre rudimentari. Les condicions que es van trobar els primers esforçats de la ruta. “Vaig seguir l’itinerari original en un 90 per cent, però és clar, no es pot comparar l’estat de les carreteres. I tot i que m’he hagut de barallar amb el trànsit, m’he estalviat la desconfiança dels pagesos de principi de segle, que sovint acabaven apedregant els ciclistas.” Pernau va invertir-hi més de 18 hores, un registre que l’hauria situat en la l6a posició de la primera Volta. Una marca potser discreta però que l’ha encoratjat a una nova aventura: el projecte Algesires-lstanbul, que emprendrà a la tardor i que s’afegeix a Tot Cuba en bicicleta i a A la Xina en bicicleta, que poden convertir l’autor en l’Espinàs de les dues rodes.
Contes d'anar i tornar
Viatge d'imaginació a la recerca dels ideals
Josué Garcia
El Punt, 06 d'octubre de 2002
L�editorial Meteora ha fet la seva primera incursió en la literatura infantil a través del Concurs de Contes i Il·lustració Lola Anglada de Tiana. La biblioteca de Can Baratau va ser l�escenari escollit per presentar la segona publicació del concurs, amb la presència dels guanyadors del certamen: l�autora Montserrat Mas i l�il·lustrador Ricardo Blanco, Riki. L�obra de tots dos queda plasmada a "Contes d�anar i tornar", set històries quotidianes en què l�autora trasllada valors com la tolerància i la interculturalitat, sense deixar de banda l�humor. Riki complementa els contes amb unes il·lustracions personals i plenes de color. [�].
Estímuls paral.lels
Andreu Sotorra
Avui, 17 d'octubre de 2002
"Contes d’anar i tornar", recull que obre una línia a Meteora, serveix per posar sobre el paper cuixé les primeres il·lustracions per a infants que fa Riki (Barcelona, 1978), un autor que ha tingut fins ara una activitat centrada en diferents suports audiovisuals més que no pas en el llibre il·lustrat. Les làmines de Riki donen vida amb imatges als contes de Montserrat Mas (Granollers), guanyadora del Premi Lola Anglada Vila de Tiana. Set contes que pouen en els valors de la societat amb un estil gairebé d’història oral i amb invocacions tradicionals de cantarella inicial com "Hi havia una vegada…" o final com "Catacric, catacrac, aquest conte s’ha acabat". Les il·lustracions de Riki són de tons càlids i pastosos que obliguen el lector a fer una bona ullada a les làmines abans d’encetar la lectura, cosa que demostra també que compleixen una de les seves funcions: animar a la lectura primerenca amb estímuls paral·lels, que no són mai sobrers.
Quiromasaje. Técnica y sensibilidad
La Estética Profesional
Núm. 219
La Estética Professional, 30 de setembre de 2003
La Editorial Meteora presenta esta segunda edición de la obra "Quiromasaje. Técnica y sensibilidad", que se ha convertido en todo un referente tanto para estudiantes como para profesionales del masaje en todas sus vertientes: estética, deportiva y terapéutica. En el completo manual, su autor, el prestigioso Dr. J. Sagrera Ferrándiz, ve plasmada la larga experiencia cosechada a lo largo de sus 25 años de trabajo.
Quiromasaje, técnica y sensibilidad
Anna Sanés
Natura Medicatrix, 01 de juny de 2003
Quiromasaje quiere decir masaje con la mano, y en el caso de este texto se refiere a la técnica de masaje creada y desarrollada por el Dr. V. L. Ferrándiz durante los años 1940. Alumno directo, seguidor de sus enseñanzas como médico naturista y más tarde hijo adoptivo del Dr. Ferrándiz, el autor nos lleva literalmente de la mano a través de un libro diseñado como un curso de Quiromasaje, donde nos presenta: los efectos sobre el organismo y las condiciones en que debe desarrollarse una sesión de masaje, la manera como el masajista debe preparar sus manos y sus dedos, también su cuerpo y su mente, antes de empezar su trabajo. Sigue una amplia descripción de las manipulaciones y maniobras, así como las indicaciones y contraindicaciones de cada una de ellas.
Merecen especial mención las ilustraciones de Amando Juan, cuya claridad resulta el complemento perfecto al texto.
También encontramos un apartado con preguntas de autoevaluación especialmente útiles para asegurar la comprensión correcta de las propuestas encontradas.
“Durante el curso de Quiromasaje existen tres fases que todo alumno debe pasar. En la primera fase el alumno debe preparar sus dedos y manos, ganar elasticidad y coordinación, perder rigidez articular, saber cada maniobra como se efectúa para qué sirve y cuándo se hace. En una segunda fase, el alumno debe aprender las distintas direcciones de las maniobras aplicadas a las diferentes partes del cuerpo, y finalmente, hay una tercera fase en la que el alumno debe ya crear, puesto que un masaje no ha de ser nunca igual que otro, sino que se debe personalizar. Otro factor indispensable es poner ganas en el trabajo, amor por la profesión e interés en aprender, pasos de gigante no sólo en la práctica profesional del masajista, sino en la vida, para triunfar y hacer el bien.” (J. Sagrera)
Dues veles blanques
Tria personal
Lluïsa Julià
Serra d'Or, 01 d'octubre de 2002
Dues veles blanques. Josefina Vidal Morera. Pròleg de David Castillo. Il·lustracions d’Isabel Fors. Col. «Mitilene», 1, poesia. Ed. Meteora, Barcelona, 2002.
Rellegia aquests dies una de les antologies amb què vaig començar a entendre quina poesia m’interessava: l’antologia que Gerardo Diego publicava a l’editorial Signo el 1931 sobre la seva generació de poetes (després "Generación del 27") o l’anterior, que acaba de ser reeditada en facsímil. Potser Diego va imposar la fórmula, repetida amb èxit fins avui mateix, de demanar als poetes antologats un resum de la seva biografia i una breu poètica. Sigui com sigui, m’ha sobtat la insistència amb què García Lorca, Pedro Salinas o Vicente Alexandre eludien tant les preguntes personals com l’autoanàlisi de la seva escriptura, En resum, si fa no fa diuen que hi ha poesia o no i s’explica per ella mateixa. Cadascuna respon a un moment vital i és única, com a resultat ineludible de la propia existencia, com a única sortida vital... El poeta és aquell que s’ha sentit impel·lit a escriure-la de manera imperiosa, irrenunciable.
I això és el que sentim en llegir Dues veles blanques de Josefina Vidal Morera (1932). Trenta poemes sobre la mort, del company i de la filla, que responen a aquell intent de fer perviure els éssers estimats més enllà de la mort. Tan poca cosa en resta!... La memòria és l’arma més poderosa, al capdavall potser l’única, per a fer-los presents: «No puc deixar de pensar-te. / Si et penso, vius encara, / i encara tinc tendresa dins el cor», escriu Josefina Vidal. La mort recent de la filla fa que els poemes que li dedica siguin molt més punyents, fins a l’extrem que el títol del llibre, «dues veles blanques [creuen les tenebres dels meus ulls», transcriu els darrers mots de la filla, que ara parla per boca de la mare. Diàleg en absència, despullat, nu, essencial, proper a l’actitud d’Ausiàs March i de Joan Vinyoli, alguns dels poetes estimats per Vidal, que demostren que la mort no fa més que iniciar una nova forma de relació. Les cendres, la buidor, el destí…, són les distintes emocions que Vidal revisita personalment per arribar a la pròpia soledat en el «Fluir lent del temps», un tema que, segons apunta David Castillo al pròleg, «no la fa cedir a la feblesa ni a buscar l’autocommiseració». La poesia de Josefina Vidal esdevé així una manera d’avançar en el propi coneixement amb uns versos despullats, en què cada mot troba el seu propi pes.
D'un lent fluir del temps
Roger Costa-Pau
Avui, 25 de juliol de 2002
A començaments d'any apareixia a Barcelona una nova col·lecció de poesia sota el segell d'Editorial Meteora i conduïda per Dolors Sàrries. Una agradosa notícia, sens dubte, per al conjunt de la comunitat lectora, habitual o potencial, en el seu --sempre necessari-- eixamplament de vies i de pluralitats. Mitilene, que és la denominació nova que a l'Edat Mitjana algú va atorgar a l'illa grega de Lesbos, resulta un nom prou suggerent per a una col·lecció dedicada a la poesia; encara que en tal cas --i ho apunto a tall d'observació estètica-- no acaba de casar amb un disseny de coberta suprageomètric i carregat de plastificats per als ulls i per al tacte.
Però centrem-nos en el volum que justament inaugura la serie: Dues veles blanques. Que compta amb la participació d'Isabel Fors com a il·lustradora i que n'és l'autora Josefina Vidal (Tàrrega, 1932). Una poeta que s'ha fet poc visible quant a llibres publicats (té un primer llibre escrit en castellà, Fuera de mí, publicat l'any 1964, i un altre, En el silenci del temps, publicat l'any 2001) però que d'altra banda, com ha manifestat en alguna ocasió, compta, avui, amb una obra inèdita extensíssima, fruit d'un treball ininterromput al llarg dels anys.
El títol del llibre, Dues veles blanques, es refereix a dues pèrdues profundes: la del marit --l'escriptor Felip Lorda-- i la d'una filla pintora: Dúnia Lorda. La severitat de la mort, per tant, s'hi projecta com a tema central i per partida doble... Els poemes descriuen, en efecte, situacions crues i abruptes: isolaments, penúries, dolors, llanguiments i desesperances. Però en algun indret volgut de l'emoció --intensament volgut-- sempre acaba sobrevivint l'espurna humana que combat el fum negrós i regressiu per renéixer després en una actitud nova d'afront i acarament. "Quan torno en el record / sento que les pedres / m'espien en silenci. / Jo no goso tocar-les. / Tinc els dits endurits / de tanta llunyania. / [...] Somnio els interiors / sàviament il·luminats / per prodigar carícies / a les coses. / Tornar, però, és difícil / i restar lluny, morir"... En el fluir del temps i en la represa, aquest és un reviure que cal atribuir a l'esplendor que Josefina Vidal atribueix a l'art i a la paraula en tota la seva dimensió. "La paraula --escriu David Castillo en el pròleg que signa-- s'obre pas enmig de la destrucció i de la soledat i ens fa pensar en la transcendència de l'art que s�allibera de la limitació de la vida".
La última cosecha poética
Rosa Maria Piñol
La Vanguardia, 21 de maig de 2002
El dolor de la pérdida. Josefina Vidal (Tàrrega, 1932) es viuda del político socialista Felip Lorda, con el que pasó 23 años de exilio. Tras la muerte de su marido, en 1992, y, siete años después, de su hija Dúnia, Josefina Vidal escribió el poemario "Dues veles blanques", que ahora ha editado Meteora. "Es una forma de lucha contra el olvido. Aunque uno de los versos dice "quan el temps empra el meu ésser per llaurar-hi l’oblit", se trata de no aceptar la muerte como un hecho inevitable, porque siempre queda el recuerdo, la pervivencia de los seres queridos". Vidal --que fue secretaria del entonces ministro Ernest Lluch-- componía en sus inicios poesía de combate; la de ahora es más intimista. En esta obra refleja " el dolor de la pérdida, la soledad, la necesidad de sobrevivir".
Josefina Vidal publica el poemari "Dues veles blanques"
Neus Buil Manzanares
Avui, 25 de febrer de 2002
"El llibre retrata desolació, però al mateix temps és un cant a la vida", explica David Castillo en el pròleg al volum Dues veles blanques, de Josefina Vidal que acaba de publicar l’editorial Meteora. Es tracta d’un recull de poemes amb què Josefina Vidal expressa sentiments de "buidor", de "dolor corrosiu" i de "ràbia", arran de la mort del seu company, el polític Felip Lorda Alaiz, i de la seva filla Dúnia, il·lustradora del diari AVUI. Les diferents etapes del procés de dol que travessa l’autora el fan evidents al llarg dels trenta poemes que componen el llibre.
"Dues veles blanques creuen la tenebra dels meus ulls" van ser les paraules de Dúnia Lorda Vidal poc abans d’entrar en coma i donen títol al nou poemari de Josefina Vidal, que, segons l’escriptor David Castillo, "ens ensenya la passió d’una persona que no s’ha rendit ni quan la vida l’ha torturat amb més severitat". "Estenc el meu dolor i l’alliso", expressa la poeta en paraules sinceres sortides directament del cor, en un intent de "saber fins on puc arribar amb aquesta angoixa arrapada a les entranyes i que fa un monstre de la meva soledat".
Josefina Vidal ha col·laborat en revistes i diaris i ha fet traduccions de l’anglès. Fuera de mí va ser el seu primer recull de poemes, escrit en castellà i editat el 1964. Fa poc més d’un any, S.C. Edicions va publicar En el silenci del temps, un poemari auster i intimista de finals dels vuitanta. Josefina Vidal va néixer a Tàrrega, L’Urgell, el 1932 i és diplomada en llengua i literatura anglesa per la Universitat de Barcelona.
La tianenca Isabel Fors il·lustra el primer volum d’una nova col·lecció de poesia de l’editorial Meteora
Laura Garcia
El Punt, 26 de febrer de 2002
Ha fet divuit dibuixos a llapis per acompanyar els poemes de Josefina Vidal.
Divuit dibuixos a llapis en blanc i negre fets per la tianenca Isabel Fors il·lustren el primer volum de la col·lecció de poesia "Mitilene" que acaba de presentar l’editorial Meteora. Es tracta del llibre Dues veles blanques, de Josefina Vidal Morera (Tàrrega, 1932) amb una trentena de poemes o "un llarg poema sobre la mort de dues persones estimades" com especifica David Castillo en el pròleg. El llibre ja s’ha presentat a Barcelona i properament es donarà a conèixer també a Tiana.
Isabel Fors explica que abans de l’autora va conèixer els seus poemes: «Em van advertir de la duresa del contingut i quan vaig començar a llegir-lo de seguida em vaig emocionar», afirma. La mort és el fil conductor de l’obra de Josefina Vidal en aquest llibre Dues veles blanques i no la mort en abstracte, sinó la del seu company, l’escriptor Felip Lorda, i la seva filla, la pintora Dúnia Lorda. «Un cop vaig entrar a l’òrbita de l’escriptora, de la seva forma d’expressar-se austera i rica, --diu Fors-- va ser fàcil.» «Des del principi vaig voler acompanyar la seva obra sense fer res espectacular.» «El que ha fet és un viatge a l’interior dels sentiments, dels patiments i aconsegueix que hi entris, que se t’enganxi amb els teus propis sentiments», afegeix la il·lustradora per explicar-se sobre la connexió amb l’obra. «Segueixo plorant quan me’ls llegeixo i ja ho dec haver fet quaranta vegades.
>Els elements de la natura, els arbres, les flors, el mar, la pluja, les fulles caigudes predominen en el conjunt de les il·lustracions, en què també apareixen alguns rostres, mans anònimes i uns pocs objectes quotidians que parlen de la soledat, la pèrdua, l’enyor i el pas del temps. Tres lletres entrellaçades, les inicials dels tres noms que han fet possible els poemes --Felip, Dúnia i Josefina-- encapçalen la dedicatòria de l’autora i donen entrada al conjunt: «Un llarg poemari dividit en tres estrofes aparentment independents», explica el també poeta David Castillo en el pròleg del llibre, que acaba definint com un llarg poema. La mateixa il·lustració tanca el llibre. Dues veus blanques obre "Mitilene", la quarta col·lecció de l’editorial Meteora, gestionada per un equip de tianencs des de Barcelona. Ara per ara, ja existeix "Papers de Fortuna", una col·lecció de narrativa per a adults en català; "Vides i llegats", amb biografies il·lustrades i "La roda de Faistos", amb monografies sobre belles arts.
Isabel Fors, nascuda a Barcelona el 1946 i establerta a Tiana ja fa trenta anys, va estudiar a l’Escola Massana i va ampliar els seus estudis a Suïssa a través d’una beca. Va treballar durant un grapat d’anys a Can Boter, dissenyant, modelant i pintant gegants i capgrossos. Ara continua pintant i fent, classes en un estudi a la Baixada de les Escales. "La meva concepció de l’art és holística. Per mi és comunicació, fas el que realment saps fer per explicar el que sents."
Josefina Vidal, nascuda a Tàrrega el 1932, és diplomada en Llengua i Literatura Anglesa per la Universitat de Barcelona. Ha viscut i treballat a Anglaterra, a Holanda i actualment viu a Barcelona. Ha col·laborat amb la BBC a Londres i va treballar amb els sindicats holandesos a favor de la immigració espanyola i xilena. Va ser cap de la secretaria de despatx del ministre de Sanitat, quan el càrrec l’ocupava el desaparegut Ernest Lluch.
Un cant a la vida
Quirze Grifell
Regió 7, 23 de març de 2002
El 21 de febrer passat es va presentar a Barcelona el llibre Dues veles blanques, de l’escriptora Josefina Vidal Morera, natural de Tàrrega. El lloc triat per a la presentació va ser la Llibreria del Raval del carrer Elisabets, a un pas de la Rambla. El local, del tot sorprenent, és una església convertida ara en una gran llibreria.
La jove editorial Meteora, amb aquest llibre enceta una nova col·lecció dedicada a la poesia, Mitilene, que té la característica de portar il·lustracions. En aquesta ocasió els dibuixos són originals d’Isabel Fors.
Abans dels parlaments per anar preparant el camí cap a la poesia, Peter John Bacchus va interpretar unes peces a la flauta travessera. L’escriptor David Castillo, responsable de cultura del diari Avui, professor universitari i flamant guanyador de l’últim premi de novel·la Sant Jordi, va introduir els presents en l’obra de Josefina Vidal. Com diu en el pròleg, Dues veles blanques és un llarg poemari dividit en estrofes aparentment independents, un llarg poema sobre la mort de dues persones estimades: el seu company, el també escriptor Felip Lorda, i la seva filla, la pintora Dúnia Lorda".
Castillo, com a bon coneixedor de la lírica, ens fa notar les relacions entre la poesia de Vidal i la d’alguns grans noms de la literatura universal: Joan Vinyoli, Emily Dickynson, Dant, Ausiàs March, Rilke, Hölderlin, Miguel Hernández i Allen Ginsberg. Especialment aquest darrer escriptor nord-americà de la generació beat en la seva oració funerària a la seva mare Kaddish, del 1960.
Josefina Vidal havia publicat anteriorment dos llibres de poemes, un en castellà i un altre de caire intimista, El silenci del temps, editat per Solsona Comunicacions.
L’autora, que es confessa "incrèdula de tot menys de l’oblit», va llegir magistralment alguns dels seus poemes, «els menys dolorosos». A partir de la dura experiència de la mort, el llibre és tot ell un cant a la vida. Allò que Eugeni d’Ors va definir amb motiu del traspàs del poeta Joan Maragall: «el triomf de la paraula sobre la mort». I és també un exemple del poder alliberador de l’art, més enllà de la vida: «sentir que mors i que estàs viva encara, / que l’amor adquireix formes en l’esperit / quan recorda la passió / Que Ofèlia, feta garlanda, / també baixa lentament pel nostre riu / i canta...».
Las Meninas a la vista de Picasso: el homenaje y su reinterpretación
Jua Pedro Yáñiz
ABC Catalunya, 22 de desembre de 2002
Velázquez y Picasso se «conocieron» cuando Pablo Ruiz Picasso, casi quinceañero y entusiasta, visitó por primera vez el Museo del Prado, en 1895, y quedó prendado de cuatro telas velazqueñas, de forma primordial, «quedó fijado en mis retinas, de una manera obsesionante, el cuadro de Velázquez Las Meninas, creo que ya me hice, aunque fuese en el subconsciente, el propósito de realizar mi versión de Las Meninas». Tardaría 62 años en poder hacerlo el pintor malagueño que a raíz del desastre del 21 y el expediente de su familiar, el general Picasso, suprimió el Ruiz del apellido, con aquel talento suyo para la propaganda de la obra propia.
Arte total y aire interpuesto
Claustre Rafart, responsable de Comunicación del Museo Picasso barcelonés, ha publicado numerosos trabajos de asunto picassiano y ahora acaba de aparecer, en Editorial Meteora Las Meninas de Picasso, que recoge todo el proceso creador del pintor malagueño, a partir de la inspiración del original velazqueño, «si alguien se pusiera a copiar "Las Meninas", quizás de buena fe, llegaría un momento, si el copista fuera yo, que diría ¿Y si pusiera este detalle un poco más a la izquierda o a la derecha? Acabaría por intentar hacerlo de mi manera, olvidándome de Velázquez. Las probaturas me llevarían, seguramente a modificar la luz o a cambiarla por completo, por el hecho de haber movido de sitio un personaje. Así de forma imperceptible, iría pintando unas "Meninas" que le parecerían detestables al copista profesional, no serían las que a él le habría parecido ver en el cuadro de Velázquez, pero serían "mis Meninas"», explicó Piccasso a Sabartés, en 1951, en el transcurso de una discusión sobre arte.
La autora define este cuadro velazqueño como «el arte absoluto» y va reconstruyendo el lento proceso de aproximación, comprensión y asimilación de los genios a través de la obra coral que representa a una infanta, sus meninas, el rey y la reina, enanos, perros y criados, y el propio autor que contempla la imagen reflejada en un espejo y consigue plasmar, sobre el lienzo la «sensación de aire, interpuesto», que se ha convertido ya en un lugar común de la critica velazqueña. las Meninas picassianas forman una serie de 58 óleos dividida en 44 interpretaciones directas del lienzo de Velázquez, nueve escenas de su palomar, tres paisajes y dos interpretaciones libres.
Leer
Leer, 01 de desembre de 2001
En 1950 Picasso y Sabartés discuten sobre arte. En la conversación, Picasso señala: "Si uno se pusiera a copiar Las Meninas, de toda buena fe, pongamos por caso, al llegar a cierto punto y si el que copiase fuese yo, me diría: ¿Qué tal sería poner a ésa un poquitín más a la derecha o a la izquierda? Y probaría a hacerlo a mi manera, olvidando a Velázquez. (...) Así, poquito a poco, iría pintando unas Meninas que parecerían detestables al copista de oficio; no serían las que él creería haber visto en la tela de Velázquez, pero serían mis Meninas".
De esta manera nacieron, años después, Las Meninas de Picasso, una libre interpretación que transforma radicalmente el lenguaje estético de la obra velazqueña. Una obra pictórica que ahora es analizada en un trabajo editorial, Las Meninas de Picasso, firmado por Claustre Rafart i Planas y que inaugura la nueva colección de arte "La roda de Faistos", de la editorial Meteora.
La autora del volumen (que incluye 75 ilustraciones a color y un desplegable) es, desde 1996, responsable del Departamento de Comunicación y Acción Cultural del Museo Picasso de Barcelona; ha actuado como coordinadora en los seminarios "Picasso en el arte español. Antecedentes y consecuencias" (1990) y "Las vanguardias cumplen cien años" (1994) en el Museo Picasso, y ha publicado diversos artículos sobre aspectos concretos de la vida y la obra de Pablo Picasso en catálogos de exposiciones temporales y en revistas especializadas.
Art. Conviure amb "Las Meninas"
Arnau Puig
Avui, 04 de desembre de 2002
Son situacions molt diferents dir, com ho féu Luca Giordano al veure el cèlebre quadre de Velázquez Las Meninas, que és la "teologia de la pintura", pensar aquest mateix quadre respecte de les relacions entre imatge, la representació que ofereix la imatge i les seves relacions amb qui la contempla, com ho intentà Foucault, cercar quines van ser les motivacions d’una ànima secreta per retrobar-se, com ho ha intentat Josep Palau i Fabre, o bé conviure amb la versió que Picasso va fer del quadre, que és el que quotidianament realitza Claustre Rafart.
Les seves Meninas, doncs --les de Claustre Rafart--, no poden ser cap de les esmentades i sí, en tot cas, la impressió d’unes relacions de convivencia, que se li ofereixen, en una mena d’escena que es converteix en realitat cada vegada que Rafart passa per davant d’aquelles imatges creades per Picasso i relacionades, sembla, amb una angoixa de vés a saber quins problemes estètics, ètics, històrics o estrictament pictòrics.
Sense teoritzar
Això és el que va decidir fer Rafart: explicar la seva relacions amb Las Meninas. És el que trobem al llarg de tot el text, amb un aclariment: que els afectes de Rafart es mostren presentant i comentant el que hi ha, sense inventar res, sense intentar teoritzar, perquè l’afecte real és la pràctica de la realitat i la realitat són els quadres de Picasso que hi ha penjats al Museu de Barcelona que porta el seu nom, i que són allà, els quadres, per voluntat expressa del pintor.
Primer s’expliquen les identitats entre els mateixos quadres i les referències amb el referent: els que reprodueixen la totalitat --a la manera picassiana, ben entès-- del quadre de Velázquez, el que n’ofereixen fragments i, d’entre aquests, els que tracten només un personatge o un grup de personatges del quadre i, després, els quadres del balcó-finestra, amb el colomar que Picasso hi féu instal·lar expressament mentre va treballar el conjunt de Las Meninas. Acaba amb els quadres que des d’aquest taller, i amb independència del que creava a l’interior, quan aixecava la vista i prescindia de l’entorn vela, fora, a prop seu, el jardí, el paisatge, lliure, obert, només encant visual sense la càrrega històrica, passional i estètica al qual l’obligava el compromís que voluntàriament havia adquirit amb el seu col·lega; gairebé 300 anys més gran. (Claustre Rafart recorda alguns amics de Picasso, que es trobaren a La Californie, convidats a passar-hi uns dies, entre el 17 d’agost i el 30 de desembre del 1957, com estava de content el pintor del que havia emprès, com es neguitejava quan havia d’atendre els convidats i com, cada matí, quan pujava cap al segon pis, on hi havia al taller, semblava que anés al patíbul.)
Algunes preguntes
Del llibre de Rafart es desprenen algunes preguntes sobre per què Picasso s’interessà per Las Meninas. Va ser la qüestió del problema pictòric i estètic que planteja? Va ser perquè necessitava recuperar, per retractar-lo, el record de la seva infantesa, recuperar les seves arrels ibèriques? O va ser perquè Picasso, sense oblidar en cap moment les qüestions de la creativitat,
tenia la necessitat, una vegada més, d’enfrontar-se amb el problema no resolt de les seves relacions amb la dona? La dona, a part de les qüestions estètiques, és gairebé la constant a l’obra de Picasso. Se la troba per tot, la tracta constantment, la manipula de totes les maneres i des de totes les possibilitats. Aleshores, el que ens preguntaríem, arran de les pistes que ens facilita Rafart --sense que això vulgui dir que ella ho manifesti així--, és si el que va preocupar Picasso de Las Meninas va ser el plantejament estrictament esteticofilosòfic o bé el que li interessà van ser les dones i les relacions humanes que impliquen.
L'autora de l’estudi ens recorda que, respecte dels seus contactes, connexions o enfrontaments amb els clàssics de la pintura, Picasso se les hagué, el 1917-18, amb el Retorn del bateig, de Le Nain, tema on la dona hi és essencial; reprengué aquesta tasca, 1944, amb La Bacanal, de Poussin. El 1954 ho va fer amb Les dones d’Alger, de Delacroix; el 1959 amb El dinar campestre, de Manet; el 1963, amb El Rapte de les Sabines, David i el de Poussin. A més, a partir d'aquest mateix any 1963 es dedica intensament al tema del pintor i el seu model, que generalment és una dona. Això només ho assenyalo perquè de vegades no hi ha tanta metafísica com es pensa en les coses. Són més planeres.
Però el que sí que vull afegir és que a partir del tema de Velázquez, Claustre Rafart ens recorda que Picasso havia comentat que no volia fer una còpia de l’original, ni una interpretació, sinó intentar canviar les qüestions de llum al quadre del mestre clàssic, obrint els finestrals de l’estudi del pintor, per exemple; canviant els personatges de situació els uns respecte dels altres, amb els canvis conseqüents de cromaticitat que això implica. Perquè Picasso, també se’ns recorda en aquest estudi, té una necessitat constant de moviment --ho sabem des de les Senyoretes d’Avinyó-- atès que del que ell va més al darrere és de l’agilitat del pensament que no pas de la seva pensada. El tret essencial de Picasso és el del dinamisme actiu. I Las Meninas en són un exemple extrem, que potser és el que el pintor va copsar quan va veure el quadre: que era una instantània d’una situació dinàmica. Aleshores, potser, va pensar, en lloc de la fotografia que va fer Velázquez jo podria fer-ne el joc, l’agitació escènica, amb tots els moviments i canvis de cromaticitat que això implica. El fet que la posició de les mans de Nicolasito l’inspiri la posició del pianista i que el representi expressament tocant el piano, podria lligar amb una sentida necessitat d’acció.
I què més acció que la que li han provocat les dones a partir de l’instant en què realment se sentí pintor i necessitat d’expressar tots els seus afectes? Las Meninas ens invitan a reflexionar-ho.
"Tal com raja": Les Meninas
Lluís Sort
Avui, 18 d'abril de 2002
El genial pintor malagueny Pablo Picasso es va sentir atret pels grans pintors del segle XVII espanyol (Velázquez, Goya, El Greco, Murillo... ) des de la seva primera visita al museu del Prado de Madrid, la primavera del 1895, amb només 14 anys i acompanyat del seu pare. Aquesta atracció, que es va mantenir al llarg de tota la vida, posteriorment es va centrar en la figura del sevillà Velázquez i en quatre de les seves pintures: Las hilanderas, dos retrats de Felip IV i, molt especialment, Las Meninas.
Sobre aquesta fixació del mestre per una de les obres d’un altre mestre 282 anys anterior a ell ja en parla Josep Palau i Fabre, amic de Picasso i incansable biògraf i divulgador de la seva obra, a Dancing notes on 'Las Meninas' (Art of This Century). D’aquest llibre ja en va parlar extensament Sam Abrams en aquest suplement l’1 de novembre passat, per això avui us en parlaré, d’una nova obra sobre el mateix tema, tot i que amb un enfocament més tècnic. Es tracta de Les 'Meninas' de Picasso, publicat per Meteora i escrit per Claustre Rafart, historiadora, tècnica en art i especialista en Picasso.
És un llibre pràctic i de qualitat en què Rafart fa una descripció, un estudi crític de la sèrie de 58 quadres que Picasso va fer inspirat en Las Meninas de Velázquez. Un recorregut molt gràfic, molt visual, on podem seguir de manera didàctica i no per això menys erudita els passos analítics del pintor malagueny (i moltes altres obres per situar-nos i comparar) fins a arribar a la seva versió de l’obra de Velázquez. Una sèrie d’olis, pintada entre el 17 d’agost i el 30 de desembre del 1957, que es conserva en el Museu Picasso de Barcelona, on l’autor la va donar el maig del 1968 en memòria del seu amic i secretari Jaume Sabartés, mort aquell mateix any i que també havia escrit una obra relacionada amb aquest tema, 'Las Meninas' y la vida (1959).
Rafart reprodueix una discussió del 1950 sobre art entre Picasso i Sabartés en què el pintor es planteja que, si copiés l’obra de Velázquez, voldria modificar petits detalls fins a fer el quadre a la seva manera oblidant-se de Velázquez. "Així, a poc a poquet, aniria pintant unes Meninas que semblarien detestables al copista d’ofici; no serien les que a ell li hauria semblat veure a la tela de Velázquez, però serien les meves Meninas". I així ho va fer.
Aproximació a Picasso
Guadalupe Ortiz
Serra d'Or, 01 d'abril de 2002
El llibre, en què predomina la reproducció pictòrica sobre el text escrit, és una obra breu, molt entenedora, d’un marcat caràcter de divulgació tot i que tracta d’un tema ben específic de l’obra de Picasso. Els no especialistes segurament ens hem preguntat moltes vegades per què va fer tantes obres referides a «Las Meninas» de Velázquez. Una breu consideració biogràfica en què l’autora ens mostra la visita del Picasso adolescent al Museu del Prado amb el seu pare ens en dóna una pista important; com la influència de la pintura espanyola en el background mental del pintor, especialment Goya i El Greco, a més de l’autor de «Las Meninas». De la mateixa manera, ens parla d’altres influències estrangeres més contemporànies o de la tradició pictòrica occidental del «tema» del taller de l’artista. D’aquesta manera coneixem allò que segurament va suposar per a Picasso com a repte pictòric i intel·lectual l’ambigüitat dels personatges que són observats pel pintor i miren l’espectador d’una manera provocadora. Del taller, l’artista passa al teatre i converteix el seu «tema» en una representació demiúrgica amb variants insospitades, com la del nan que toca el piano mentre dóna un cop al gos del quadre. Les seves «Menines» són una sèrie formada per cinquanta-vuit olis dividits en quaranta-quatre interpretacions d’al·lusió directa al quadre de Velázquez, nou escenes de colomar, tres paisatges i dues representacions lliures: tot això, Picasso ho va pintar entre l’agost i el desembre de 1957, al seu taller de La Californie, amb l’angoixa de voler pintar i el neguit de no estar creant. Totes aquestes variacions són un reflex del seu procés intel·lectual, que transforma totalment el llenguatge estètic de Velázquez i investiga una nova línia de renovació del llenguatge figuratiu.
Picasso i "Las Meninas". De Velázquez a Picasso
Quirze Grifell
Regió 7, 09 de gener de 2002
Editorial Meteora ha iniciat la col·lecció "La Roda de Faistos", dedicada a obres d’art, amb el llibre Les Meninas de Picasso, de l’estudiosa solsonina Claustre Rafart i Planas. El volum, de 142 pàgines, profusament il·lustrat amb fotografies en color i un desplegable, ha vist la llum en tres edicions: en català, espanyol i anglès. Després del pròleg de Valeriano Bozal, se succeeixen set capítols que es complementen amb dues detallades cronologies picassianes, una de tota la seva vida i una altra específica dels mesos de realització de Las Meninas.
Claustre Rafart és llicenciada en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona, tècnica superior en Art i Història de l’Ajuntament de Barcelona i responsable del departament de Comunicació i Acció Cultural del Museu Picasso de la capital catalana. El seu interès per aquesta sèrie de quadres, cedida a Barcelona per decisió del mateix artista, va començar fa uns anys, quan va escriure la guia divulgativa de l’esmentat museu (1998). Aleshores es va adonar que el que realment li agradava era fer divulgació. Per a ella, "es una forma de ensenyar l’art, de fer que la gent aprengui a mirar i, al mateix temps, també d’estudiar-lo tu". Per altra banda, Rafart sempre ha estat molt interessada en el Picasso intèrpret, és a dir, quan s’acosta a l’obra d’un altre pintor. Aquest camp constitueix una font inesgotable d’estudi.
Picasso, a partir de 1917, comença a fer paràfrasis dels grans mestres de la pintura occidental, amb més o menys intensitat. S’acosta a Rembrandt, Goya, Ingres, Cranac, David, El Greco, Coubet i Le Nain, entre d’altres. Però la gran època de les paràfrasis va ser a partir dels anys 50 fins els anys 60. És en aquest període quan pinta les tres grans sèries interpretades: Les femmes d’Alger, de Delacroix (un conjunt de 86 pintures i dibuixos); Las Meninas, de Velazquez (58 olis); i Le déjeuner sur l’herbe, de Manet (182 obres, entre pintura, dibuix i escultura).
La sèrie de Las Meninas és l’única de totes tres que es troba excepcionalment sencera en un museu, en aquest cas al carrer Montcada de Barcelona, gràcies a la donació de Picasso (1968), en memòria de Jaume Sabartés, amic i secretari particular del pintor. Les altres dues estan repartides per diferents col·leccions.
Las Meninas, anomenant també La família de Felip IV, va ser creat pel pintor barroc Diego Rodríguez de Silva y Velázquez, l’any 1656, i és exposat al Museu del Prado de Madrid. L’escena, situada en el taller de Velázquez, és presidida per la infanta Margarida Maria. A l’esquerra, mirant el quadre, hi ha la serventa María Agustina Sarmiento i el mateix Velázquez. A la dreta hi ha Isabel Velasco, la nana María Bárbola, el nen Nicolasito Pertusato i el gos. Al fons, reflectits en un mirall, es poden veure Felip IV i la seva esposa. Tres personatges més, en segon terme, completen el conjunt.
Picasso arrossegà durant molt temps la seva passió per Velázquez. Segons Jaume Sabartés, el pintor guardava una fotografia en blanc i negre de Las Meninas. Tot hi que havia vist algunes vegades el quadre, Picasso tenia una prodigiosa memòria visual. L’any 1950, en una conversa amb Sabartés, havia dit "si jo em posés a pintar Las Meninas, no faria les que el copista pensa veure, sinó que faria les meves Meninas". Aquestes paraules són reveladores del que set anys més tard es convertiria en una obsessió. El dia 17 d’agost del 1957 Picasso es tanca en una sala de la segona planta de la mansió La Californie, on hi ha un balcó que presideix la badia de Canes, a la Costa Blava, amarada de la llum mediterrània de Provença. En aquell balcó instal·la un colomar amb una parella de coloms que es reprodueixen molt de pressa i que li faran companyia en aquesta insòlita aventura. La soledat de l’artista es troba cara a cara amb la seva obsessió. Allà començarà un tour de force amb Velázquez que durarà fins el 30 de desembre. En tot aquest temps pintarà 58 olis, la majoria retrats dels personatges de Velázquez, alguns de tot el conjunt i altres amb un, dos o tres personatges. L’artista farà també, durant aquells mesos, dues escapades, una al paisatge i una altra a escenes del colomar. Com a detall especial pinta un retrat de la seva companya Jacqueline, que pot ser interpretat com a quadre o com a reflex en un mirall. En total Picasso fa 44 interpretacions, 9 escenes de colomar, 3 paisatges i 2 interpretacions lliures.
Claustre Rafart ens fa notar en el seu treball que la sèrie conté paisatge interior (el taller), paisatge interior-exterior (el taller que es projecta a l’exterior) i paisatge exterior. El conjunt es pot considerar una apoteosi del paisatge picassià. Cal destacar la importància del taller de Picasso com a lloc de trobada entre l’art i la vida.
El llibre té, a més, la particularitat de reproduir en color, un per un, els 58 olis de Las Meninas i en fa un estudi exhaustiu i detallat. Ens acosta els diversos llenguatges utilitzats per Picasso: "des de la formació acadèmica fins al cubisme en les seves diferents variants: l’analític, el sintètic, l’ornamental; l’expressionisme, les distorsions acusades dels anys surrealistes..., fins a arribar a la seva cal·ligrafia, que defineix el que es coneix com el darrer Picasso".
El tercer capítol del llibre és dedicat al lloc on es produeix l’acte creatiu, el taller de l’artista, del pintor, en aquest cas. Aquí se’ns expliquen, amb les reproduccions dels quadres esmentats, les moltes vegades que Picasso havia reflexionat sobre l’acte de pintar.
L’any 1906, ens uns esbossos preparatoris i també en el quadre Autoretrat amb paleta, es pinta amb el pinzell a la seva mà dreta alçada, a punt de pintar, i la paleta a la mà esquerra, mostrant els colors a l’espectador. Aquesta mateixa posició la repetirà l’any 1950 en el Retrat d’un pintor, segons El Greco i també en els quadres de les seves Meninas on apareix Velázquez. És la posició, exacta, en què aquest pintor s’autoretrata el 1656. Aquí tenim una pista més de la fascinació que l’artista malagueny va sentir pel sevillà al llarg de la seva vida. Però més enllà de l’admiració que sent per Velázquez, és el tema de Las Meninas el que interessa a Picasso. Rafart escriu "és el taller per excel·lència, i el lloc de creació és un asumpte recurrent en l’obra de Picasso". En un dels seus quadres més coneguts Les demoiselles d’Avignon, ens presenta el bordell-taller i multitud de vegades va treballar el tema El pintor i la model, el 1914 ho fa retornant al classicisme i el 1926 hi tornarà amb el cubisme curvilini. Entre 1927 1 1928 pinta L’estudi a base de línies que formen plans i figures geomètriques. Als anys 30 crea la Suite Vollard, on ens trasllada al taller de l’escultor. Durant la dècada dels 50 tornarà a treballar a abastament les relacions entre el pintor i la model, les escenes de taller i els objectes de treball.
Amb paraules de Rafart, "el taller, per a Picasso, es pot considerar com una al·legoria de les relacions de l’artista amb la realitat, com ho va fer Velázquez a "Las Meninas".
La sala de La Californie, durant aquells cinc mesos de treball intens, és "el racó en què emergeix la creativitat de l’artista, la seva raó de ser, la seva vida. Més endavant deixa entrar la model, Jacqueline gronxant-se en un balancí." Claustre Rafart ens fa notar que la sèrie funciona talment com si es tractés d’una obra de teatre, amb una dramatúrgia lliure: "el director Picasso ens presenta el que serà l’obra, la presenta tal qual, i ja ens diu les innovacions que hi farà. A partir d’aquí, va centrant-se en diferents personatges els deixa expressar el que ells volen en aquell moment". Al final, és la menina Isabel de Velasco la que s’acomiada del públic, fent una reverència, i dóna per acabada l’obra. Dins el conjunt trobem un component lúdic i alhora un altre de dramàtic. Hi ha, per exemple, des del retrat de la infanta tendra, tota coquetona, fins el de la nana macroencefàlica, María Bárbola, que mira l’espectador amb una agressivitat terrible, fins que al punt que la menina del costat l’observa amb una mirada de malfiança. Hi apareix també un Nicolasito Pertusato, el nen de la cort, tocant el piano, a l’estil d’un músic de jazz de l’època. En el quadre de Velázquez, aquest personatge té les mans en una posició que suggereixen que toca un piano. Al mateix temps, té un peu recolzat sobre l’esquena del gos, cosa que fa pensar en els pedals de l’instrument.
Parlant de músics, Rafart veu també Las Meninas con una suite, com un conjunt de temes amb els seus moments culminants: "els constants vaivens rítmics de la sèrie picassiana li donen musicalitat. Aquest ritme harmoniós que adquireix la sèrie, té alguns crescendi bellíssims que no tenen equivalent en la seva obra, ni tan solos en les altres interpretacions que elabora, en les quals això també s’evidencia però d’una manera més matisada i menys intensa".
L’escena que ens presenta el quadre de Velázquez és ambiental. És un moment determinat en què el pintor estava pintant en el seu taller de l’Alcázar de Madrid i van entrar la infanta i la seva comparsa. L’autora del llibre ens defineix l’escena d’aquesta manera: "entren en pla divertit, com voletejant dins el taller del pintor i com si, de cop, es congelessin les imatges. Això és el que capta el pintor sevillà". Picasso intentarà reflectir aquesta mateixa escena, amb personatges a qui dóna un aire a voltes grotesc, a voltes divertit. L’atmosfera etèria, d’aire congelat, que es respira en el quadre barroc serà traslladada als quadres de Picasso.
Lope de Vega, coetani de Velázquez, havia descrit l’ambient del palau de l’Alcázar madrileny de total avorriment, "on fins i tot les figures dels tapissos badallaven". Una de les coses que fa Picasso en el primer quadre de la sèrie, on apareix el conjunt dels personatges, és precisament obrir totes les finestres de la part dreta de la sala, perquè la llum de la Mediterrània il·lumini l’escena. "Si tu et mires el quadre de Velázquez --assegura Rafart-- estàs pendent que, si acluques els ulls un moment, hi hagi un moviment. És una obra mestra de totes les èpoques".
Claustre Rafart confessa que aquest llibre era una assignatura pendent, des del punt de vista de la divulgació, un dels aspectes que més li agraden a l’hora d’escriure sobre art. Assegura que cada vegada que passa per les sales on hi ha Las Meninas hi veu alguna cosa nova: "és al·lucinant la riquesa que hi ha!". La seva intenció és que aquest llibre s’adreci al gran públic interessant mínimament per l’art.
Pel que fa a nous interessos d’estudi, l’autora n’enumera especialment tres: tot el que va representar l’estada de Picasso a Gósol, els dibuixos d’Horta de Sant Joan, també dipositats al museu de Barcelona, i els gravats picassians. EL fet de treballar al museu li facilita molt l’estudi. "Estudiar el que tens aquí crec que és molt millor que anar-te’n a estudiar a fora". Afegeix, encara, una afirmació: "Picasso, per altra banda, està molt estudiant, moltíssim."
Una lleidatana ‘descobreix’ Picasso
F. Lechón
Segre, 08 de desembre de 2002
La historiadora de Solsona Claustre Rafart explica com i per què el malagueny va fer la seua particular versió de 'Las Meninas' de Velázquez.
Picasso va mamar l’obra de Velázquez des de la infantesa. El seu pare, professor de Belles Arts, volia dotar-lo d’una sòlida formació acadèmica. Dècades després, el 1957, l’interès de Picasso per un dels genis del segle XVII va explotar en la seua particular visió de Las Meninas, una "obra mestra" del pintor malagueny. Ho explica la historiadora de Solsona Claustre Rafart a Las Meninas de Picasso (Editorial Meteora). Llicenciada en història, Rafart és, a més, responsable de comunicació del Museu Picasso de Barcelona i ha publicat diversos articles sobre l’artista.
En el llibre, de voluntat divulgativa, Rafart documenta la relació de Pablo Picasso amb l’obra de Diego Velázquez. "De Las Meninas li interessava tot, per exemple la composició i l’atmosfera d’aire congelat del quadre", explica la historiadora lleidatana.
Però Picasso no es va limitar a copiar el genial autor sevillà. Per començar, va pintar un total de 58 olis. En aquests, l’iniciador del cubisme retrata l’obra original, algunes seqüències, alguns personatges i, fins i tot, escenes de la vida de Picasso, alienes al quadre original de Las Meninas.
"Una pintura porta a l’altra. Cobren sentit només dins del conjunt, que és una obra mestra", explica Rafart. Ho és perquè el malagueny "aboca al quadre el seu propi estil, des de la seua formació academicista al cubisme i a la relació que va tindre amb el surrealisme". A més, a Las Meninas comença l’evolució del pintor Pablo Picasso cap a la seua última època, cap a una pintura "molt primària, directa, que va a l’arrel i que utilitza fins i tot signes gràfics, com asteriscs, per representar una cara".
El conjunt de Las Meninas de Picasso forma part del museu que porta el nom del pintor a Barcelona, i del qual Claustre Rafart és directora de comunicació.
"L’artista va obrir a Gósol el camí cap al cubisme"
L’estada de Pablo Picasso a Gósol, població del Berguedà dependent de la província de Lleida, és "decisiva" en la seua obra, segons Claustre Rafart. Allà obre el seu camí cap al cubisme. Picasso ve d’una estada de dos anys a París, del 1904 al 1906, en què ha conegut, entre altres referents, la pintura d’Ingres i les obres arqueològiques ibèriques de Cerro de los Santos, recentment descobertes. El bagatge de París, la tranquil·litat de la vida de camp i els paisatges agrests, i els tons ocres de Gósol gesten un nou estil, esquemàtic, volumètric i estilitzat. És el cubisme, que es desencadenarà més tard, l’any 1907, i ja a París, amb Les senyoretes d’Avinyó.
La historiadora Claustre Rafart analitza la important influència de Velázquez en l’obra de Picasso
David Blanco
El Punt, 02 de desembre de 2001
L’escriptora i historiadora Claustre Rafart va presentar la setmana passada a Barcelona la seva obra Las Meninas de Picasso, publicada dins la col·lecció "La roda de Faistos", de l’editorial Meteora. El llibre tracta de la influència de Velázquez en l’obra de Picasso, i especialment en el desenvolupament creatiu de la sèrie d’aquest dedicada a les Meninas. «Picasso és, sens dubte, l’artista que millor ha parafrasejat un mestre clàssic, perquè cap altre s’hi ha involucrat tant com ell en l’obra original», va dir l’autora del llibre. Las Meninas de Picasso és una sèrie que comprèn cinquanta olis diferents. La gènesi d’aquesta singular col·lecció va néixer arran d’una discussió de Picasso i Sabartés sobre l’art. A partir d’aquest moment, Picasso va decidir fer les seves Meninas; una interpretació lliure que transforma radicalment el llenguatge estètic de l’obra velazquiana. Amb aquest llibre, Rafart ha volgut «ajudar un públic no especialitzat a mirar Las Meninas i a demostrar que aquesta obra de Picasso no és cap caprici ni espontaneïtat, sinó que es pot rastrejar l’empremta de Velázquez des de la seva adolescència».
Per a Rafart l’obra es com «una gran simfonia de ritmes, colors, jocs, composicions i llum, on les deformacions aconsegueixen una gran bellesa plàstica».
Claustre Rafart és llicenciada en geografia i història en l’especialitat contemporània per la Universitat de Barcelona. D'altra banda ha publicat diversos articles sobre aspectes concrets de la vida i l’obra de Pablo Picasso en catàlegs d’exposicions temporals i en revistes especialitzades.
Meninas Musings
Valerie Collins
The Broadsheet, 01 d'octubre de 2001
There’s seldom space to swing a cat at the Museu Picasso de Barcelona. Picasso was the great innovative genius of 20th century art and the crowds reflect that particularly round Las Meninas, Picasso's opening 'interpretation' of Velázquez's celebrated 1656 painting in the Prado which depicts the artist himself painting the royal family watched by the infanta Margarita María and her entourage.
But the crowds linger less past the 58 paintings that form the series. Why the countless variations on the infanta in all Picasso's different styles? What have the dazzling Mediterranean-blue pigeon paintings got to do with it? Or the graceful Portrait of Jacqueline? We recognise the funny squashy dog in The Piano, but what does it all mean? Why, at the age of 75, did Picasso shut himself away for a genius-to-genius tussle with the greatest of Spanish painters?
The answers are the subject of a fascinating book, Las Meninas de Picasso, by Claustre Rafart, curator of the Museu Picasso, published this month in Spanish, Catalan and English by Editorial Meteora.
Barcelona’s Las Meninas (the word is of Portuguese origin and means servants of royalty) is a unique treasure, the only one of Picasso's series to have stayed together in one place, thanks to the express wish of the artist who donated ¡t to the museum in 1968. The book answers a demand for a detailed yet easy-to-read explanation of the Meninas, Claustre Rafart tells me away from the crowds.
Picasso first set eyes on Las Meninas as a 14-year-old in 1895 when he and his father popped into the Prado on a brief stopover in Madrid on the way to Málaga. In his own words the canvas burned itself onto his retina. Claustre believes the painter’s phenomenal visual memory helped him with his later exploration of the painting.
The young Picasso received the purest academic training of the time as can be seen in his juvenilia and orthodox early work at the museu. That would have included copying the great masters of which Diego Velázquez was the star. In 1897, Picasso went to Madrid to study at the Escuela de Bellas Artes de San Femando, the most prestigious art school of the time. He swiftly rejected academia in favour of wandering the streets of Madrid painting the city and its people. But he continued to pay frequent visits to the Prado, where among others, he copied Goya, El Greco and Velázquez. In a 1898 drawing done in Horta de Sant Joan, also in the Museu, he scribbled: "¡Greco, Velázquez, INSPIRADME!"
The last time Picasso saw the canvas was in autumn 1938 during the civil war, when as honorary director of the Prado under the Spanish republican government he went to inspect the works evacuated to Geneva for safekeeping. According to his close friend and private secretary Jaume Sabartés, Picasso had a black and white photo of Las Meninas although he almost certainly carried every detail in his head.
Both painters were concerned with the studio-model-painter trinity and the nature of pictorial reality and illusion. In 1954 Jacqueline, who shared the last 20 years of Picasso’s life, appeared in his work. In 1955 and 1956 he painted numerous scenes of his studio at la Californie, the Cannes villa he moved into with Jacqueline. From his early years, too, he had made his own versions of the works of his predecessors. Then, between 1954 and 1963, as well as Las Meninas, he interpreted Delacroix's Les femmes d'Alger (86 paintings and drawings) and Manet's Le déjeuner su l’herbe (182 works).
In the summer of 1957, for reasons still unclear, Las Meninas became an obsession for Picasso. In publisher Jordi Fernando’s words: "He was seized by a kind of fever which he needed to sweat out of his system. This 'sweat-out' materialised in the 58 works." Jacqueline is quoted in the book: "Pablo never worked so hard in his life!" And a guest at La Califomie recalls: "As soon as Picasso left his pigeon loft-studio, he started fretting to get back there. But the next day, when ¡t was time to start work, he went upstairs as if he were going to the gallows."
Claustre, whose book is the first 'popular' work on the subject, says: "My aim is to bring the Meninas closer to the lay person to make it more comprehensible." At the same time it is a pain-stakingly researched study that will be welcomed by art lovers. In Picasso’s words: "If I search for truth in my canvas, I can make a hundred canvases with this truth."
Las Meninas de Picasso by Claustre Rafart, with an introduction by Valeriano Bozal. On sale at bookshops and from www.editorialmeteora.com.
Lola Anglada o la creació del paradís propi
El món fantàstic de Lola Anglada
Ignasi Aragay
Avui, 28 de novembre de 2000
La trajectòria professional de Lola Anglada queda reflectida en un llibre de caràcter biogràfic i estilístic, obra de Montserrat Castillo i publicat per la nova editorial Meteora.
Lola Anglada o la creació del paradís propi ressegueix la carrera artística de la primera dibuixant professional de Catalunya, 'un clàssic en el bon sentit de la paraula', com escriu Ignasi Riera al pròleg. Amb aquest volum, la historiadora de la il·lustració Montserrat Castillo fa realitat el seu homenatge .particular a una autora el llegat de la qual no ha tingut sort. Més enllà de l’educació sentimental dels avis, les joves . generacions desconeixen els personatges i l’estil d’una Lola Anglada que, si hagués nascut a Anglaterra, segurament no hauria deixat mai de ser editada. Aquí, el daltabaix de la Guerra Civil i l’oblit de la Transició no li han fet cap favor.
Montserrat Castillo, a partir de l’anàlisi detallada dels treballs més rellevants de Lola Anglada, ofereix en aquesta obra una visió completa i panoràmica de la creadora El més petit de tots, aquell nen antifeixista la imatge del qual il·lustra la portada del llibre publicat per la nova editorial Meteora com el número 1 de la col·lecció "Vides i Llegats". Tot i que el fil conductor de l’explicació remet a qüestions estilístiques, Castillo punteja el text amb fets biogràfics que ajuden a situar la dibuixant en l’ambient de la dinàmica artística i política de la Catalunya del primer terç de segle, anys de consolidació professional per a Anglada.
La família benestant i tradicional; la nena malaltissa, solitària i dibuixant precoç; la infantesa a Tiana envoltada de natura i mediterraneïtat; el mestratge primerenc de Joan Llaverias; els primers passos com a dibuixant d’En Patufet; les exposicions al Faianç Català de la jove promesa: l’opció per la professionalitat i la paral·lela renúncia als lligams del matrimoni i la maternitat; els inicials llibres de dibuixos (Magraneta, Les taronges d’or); el viatge iniciàtic a París: la creació de la revista La Nuri: la creixent implicació en la causa catalanista; les estrenes teatrals d'obres seves; el compromís antifeixista durant la guerra; la mort dels pares el 1940 i 1941; la feina callada en la llarga postguerra en una mena d'exili interior; i el reconeixement dels últims anys són algunes de les fites de la biografia de l’artista nascuda a Barcelona el 1882 i morta a Tiana el 1984.
Dibuixant i escriptora
Tot i que Lola Anglada va ser fonamentalment dibuixant --així es definia--, Montserrat Castillo s’encarrega de fer notar que des del principi. també va dedicar-se a l’escriptura, bàsicament a través tant de contes com de peces teatrals per a infants. En el terreny artístic, situa Anglada com un esperit despert i independent ben connectat amb els ambients de l’època. Amb Enric Cristòfol Ricard i Joan Miró, que ja havia conegut a Barcelona, s'hi va retrobar a París, on també va fer amistat amb Josep Clarà i en especial amb Juli González i la seva família. A la capital francesa també va conèixer Francesc Macià, que li va encomanar la seva passió patriòtica i amb el qual va mantenir l’amistat tota la vida. De l’etapa francesa, Castillo repassa igualment la seva col·laboració per a Hachette, Nathan i Roudanez, i anota que no s’hi va quedar per la pressió familiar. També a París va començar la seva col·lecció de nines antigues, que el 1924 ja era la més important de Catalunya.
La humanització dels animals, la creació d’un món de fantasia a la seva mesura, la influència estilística anglesa i la comoditat dins el Noucentisme --on, segons Cirici Pellicer, ella representava l’espontaneïtat davant el culturalisme de D’Ors-- són altres aspectes que ressegueix aquesta primera biografia a fons de Lola Anglada.
La naturalitat en una dona-artista
Guadalupe Ortiz
Serra d'Or, 01 de juliol de 2001
Aquest llibre, amb una edició molt acurada, és digne de ser destacat per tres factors principals: El primer i obvi per als qui coneixen l’obra de Lola A. --com signava als inicis-- és que omple un buit que era anormal en un país que vol ser normal; encara ara hi ha molta gent que no sap qui és aquesta dona o que simplificant molt la identifica amb la creadora d’El més petit de tots i prou. En segon lloc, perquè va ser la primera dona catalana dedicada a l’art de la il·lustració i ho va poder fer de ple i amb la categoria i la naturalitat --amb algunes reserves-- dels seus companys --Apel·les Mestres, Joan Junceda, Santiago Rusiñol, etc.--, i va anar a París, s’hi va estar una temporada i conegué l’art del moment com ho van fer d’altres artistes. El tercer factor ve de la qualitat del llibre: no solament qualitat material, amb reproduccions d’originals, paper de qualitat, relligat amb tapa dura i amb sobrecoberta, sinó sobretot per l’estudi detallat i aprofundit que li dedica Montserrat Castillo, crítica d’art i especialista en la il·lustració catalana d’inicis del segle XX. Aquest llibre és una delícia que agradarà a tothom, tant per les reproduccions com per l’estudi detallat que en fa l’autora resseguint la vida de l’artista, les influències, el que se’n deia a la premsa, l’evolució i els motius dels canvis, la mentalitat de l’artista, el seu posicionament durant la guerra civil, la defensa de les llibertats i la situació en què va quedar després de la gran desfeta. Un element que sorprèn amb la lectura d’aquest llibre és la posició de la dona-artista abans de la guerra i la involució que aquesta provoca. Hi ha aspectes de la vida de Lola Anglada que fins fa poc eren relativament impensables en una dona artista, com la franquesa i el nivell d'igualtat que mantenia amb altres artistes, la llibertat de moviments, etc. En definitiva, un llibre que ens obre una mica més els ulls a l’obra d’una artista i a una època, que la guerra estroncà, en què la dona havia assolit una llibertat força considerable.
Lola Anglada o la creació d’un paradís propi
Faristol, 01 de març de 2001
Montserrat Castillo és de ben segur la historiadora i crític d’art que més s’ha especialitzat en el món de la il·lustració al nostre país. A la publicació, fa uns anys, d’estudis sobre Junceda, Joan D’Ivori, o bé sobre Grans il·lustradors catalans del llibre per a infants (1900-1939), hi afegeix ara aquest profund, minuciós i exhaustiu sobre la vida i obra de Lola Anglada, la primera il·lustradora professional a Catalunya. L’obra està estructurada per capítols que aborden cronològicament els períodes més importants de la vida de l’artista; en cadascun d’ells s’analitzen les col·laboracions, l’obra, els llibres de Lola Anglada, sense deixar mai de banda el context històric i social d’aquest segle, en el qual l’artista es movia i es comprometia en alguns moments tan importants com la Guerra Civil. La narració de l’obra, tal com diu Ignasi Riera en la introducció, avança "sense carregar de judicis personals, el relat net, clar, endreçat sobre l’itinerari vital de Lola Anglada" i acaba amb un catàleg exhaustiu de les obres il·lustrades per l’autora. L’edició, a càrrec de la nova editorial Meteora, és molt acurada, amb una gran nitidesa i precisió en els detalls i en la reproducció de les il·lustracions. Una excel·lent i delicada manera de començar.
Llibres: Lola Anglada
Diari d'Andorra, 01 de març de 2001
Diverses generacions de catalanoparlants van aprendre a llegir gràcies als contes escrits i il·lustrats per la polifacètica Lola Anglada (Barcelona, 1892 – Tiana, 1984). La historiadora de l’art Montserrat Carrillo s’ha capbussat en la vida i en l’obra d’aquest pionera, i n’ofereix en aquest llibre, molt apropiadament subtitulat La creació del paradís propi, una biografia exhaustiva i apassionant, exquisidament editada per Meteora, amb fotografies d’època i il·lustracions que evoquen la Catalunya pròspera i optimista dels bojos anys vint. Si voleu conèixer la gènesi el com i el perquè de clàssics de la literatura infantil en català --El més petits de tots, En Peret, La Nuri, La meva casa i el meu jardí, Margarida-- i les claus d’una personalitat artística i literària extraordinària, Lola Anglada és el vostre llibre. Per a petits, i també per a grans.
Lola Anglada o la creació del paradís propi
El Foradot, 01 d'abril de 2001
La historiadora i crítica d’art Montserrat Castillo, especialista en la il·lustració catalana i autora d’articles i llibres, entre els quals destaquen els dedicats a Joan Junceda, és l’encarregada d’obrir la col·lecció "Vides i llegats" de la nova i flamant editorial barcelonina Meteora. Una editorial petita però que, amb aquesta biografia sobre la il·lustradora Lola Anglada, enceta una singladura empresarial amb el vent favorable que propicia la qualitat, com a premissa bàsica, del segell.
El llibre, de format rectangular, permet integrar, harmònicament, text i il·lustracions als marges per explicar la vida i el context social i polític de l’època en què va viure Lola Anglada, la primera dibuixant professional que hi hagué a Catalunya i que va desenvolupar una fecunda activitat durant els anys vint i trenta. Coneguda per les seves col·laboracions a la revista. En Patufet, per il·lustrar llibres com la traducció catalana de Josep Carner d’Alícia en terra de meravelles de Lewis Carroll i per donar vida al personatge «El més petit de tots» --que apareix a la portada del llibre--, el petit milicià que duu la gorra frígia com a símbol de revolució. I és que Anglada també es va comprometre fermament amb el seu país, tant és així, que el seu activisme li atorgà una popularitat afegida a l’obtinguda en el seu treball creatiu. Aquesta garbellada de trets configuren la personalitat d’una dona moderna, exemple concret de l’entrada de la dona al món laboral als anys vint.
El son de la medusa
El son de la Medusa
Carles Miró
AVUI, 02 d'octubre de 2003
El son de la Medusa té per recurs principal el cop d’efecte. És una història situada l’any 1850 i plena de corredisses, saltejadors, guàrdies civils, espies, erudits, meuques; és també la història del veritable autor de l’apòcrif per excel·lència (el Quixot d’Avellaneda), autèntic MacGuffin, és a dir, aquell element (com els microfilms de les pel·lícules, que no sabem mai què contenen) al voltant del qual gira tota la història i que no se sap què és ni importa.
Àngel-O. Brunet resol misteris a la Tarragona del segle XIX
Ramon Palomeras
AVUI, 31 de juliol de 2003
El son de la Medusa (Meteora), d’Ángel-O. Brunet, investiga els interrogants que hi ha en el Quixot apòcrif del 1650 i en un sarcòfag desaparegut el 1850 a Tarragona. Nèstor Lefler en té la clau.
Una novel·la plena de secrets i interrogants començant pel mateix protagonista, Nèstor Lefler, un presumpte agent secret al servei d’Isabel II a la Tarragona del 1850. “És un personatge curiós. No sabem d’on ve, ni on va. Però sabem què fa. A través dels seus ulls veiem la història. És una espècie de MacGuffin hitchcokià”, aclareix Àngel-O (Tarragona, 1964).
Lefler, valencià però d’origen --sembla-- francès, home sagaç, irònic, punyeter i amb un munt d’històries al darrere, arriba a la Tarragona del 1850 amb una idea al cap: desxifrar quin horrible crim s’amaga rere el Quixot apòcrif d’Alonso Fernández de Avellaneda, imprès als obradors de Felip Robert a la Tarragona del 1614. De retruc, l’atzar li ofereix una altra peripècia: treure l’entrellat de l’aparició d’un sarcòfag egipci a les costes de Tarragona el mateix 1850.
Dos misteris reals del Camp de Tarragona que Nèstor Lefler desxifrarà --o si més no ho intentarà-- amb els seus peculiars mètodes d’investigació.
I no oblidem una munió de fets i personatges que encara enreden més la troca. En Ramiro Solé, àlies Momieta, un erudit ancià amb un tresor de valor incalculable dins d’un bagul, petit i de color rogenc; en Bonaventura Sanahuja, Xanques per als amics, un arqueòleg tarragoní massa bo en el fons, i de vegades massa bo en el fons vol dir ruc; lladregots, pagesos, guàrdies civils sense escrúpols que van de cul, màfies al port de Tarragona, mosaics, segrestos i batusses. En definitiva, “massa pudor a merda”.
I el mosaic de la Medusa. Tot esperant que no es desperti. I Lo Vermell, un famós i perillosíssim criminal que diuen que “és un monstre i un malparit”. De fet, parafrasejant Brunet, lo Vermell “és el símbol d’una societat, la del XIX, ignorant i supersticiosa, en què no hi ha res més encomanadís que l’hiperbòlic”. I hi ha qui diu que Lefler és lo Vermell. I si fos veritat?
Història novel·lada
Helena Encinas
Avui, 28 de març de 2004
El son de la Medusa, la nova novel·la d’Àngel-O. Brunet, està escrita en primera persona. L’escriptor tarragoní, que va presentar ahir el seu llibre publicat per Meteora, ha creat un text ple de referents històrics i de trama detectivesca. Nèstor Lefler és un investigador sense escrúpols disposat a fer fortuna que es veu immers en una trama relacionada amb sarcòfags egipcis, mosaics romans, segrestos i sobretot un misteri sense resposta que implica la darrera edició apòcrifa del Quixot, impresa l’any 1614. L’autor tarragoní no descarta utilitzar el personatge de Lefler en pròximes novel·les.
La història de Tarragona com a excusa literària
Joan Cavallé
El Punt, 09 de juliol de 2003
A les seves memòries, el cavaller Giaccomo Casanova explica com va passar per Tarragona. “Ella (Nina) va voler que jo sortís de València un dia abans que ella i que em deturés a Tarragona per esperar-la, cosa que vaig fer segons els seus desigs, i vaig passar en aquesta ciutat, plena de monuments antics, una jornada de les més agradables.” Poc, però suficient, tanmateix, per imaginar una novel·la.
Àngel-O. Brunet sap aprofitar petits detalls històrics com aquest. Els seus lectors el coneixen més com un autor de novel·la negra, d’ençà que, ja amb Taüt de naftalina, seda i cotó (1989), va inventar-se el Marc Macintosch. “el detectiu de les escrivanies velles”. Però paral·lelament a les aventures d’aquest personatge, Brunet ha anat buscant excuses en la història -en la de Tarragona, particularment- per seguir ordint les seves trames de misteri.
Ho va fer, primer, a Contramendacium: el misteri dels còdexs màgics (2000), novel·la amb què va guanyar el premi Pin i Soler de 1999. I ho ha repetit ara amb El son de la Medusa (2003). Entremig, un altre llibre que es capbussa en referents històrics és Terratarragona i l’univers (2001), un recull de relats juvenils que tenen Tarragona com a paisatge.
Les novel·les històriques de Brunet, però, no ho són en el sentit tradicional. No pretenen fer un retrat de com vivien els nostres avantpassats. Ni pretenen substituir la documentació inexistent i explicar-nos fets no aclarits. Com en l’exemple amb què encapçalava aquestes línies, Brunet busca excuses per construir històries del seu gust. A "Contramendacium", l’excusa és una notícia, desconeguda fins a 1997, referent a un concili celebrat a Tarragona poc abans de l’any 419, al qual assistiren set bisbes, convocats per Ticià. mentropolità de Tarragona. L’objecte principal del concili era dictaminar sobre uns manuscrits acusats de priscil·lianisme. A partir d’aquesta vaga, confusa, misteriosa tota ella, notícia, Brunet confereix una història en què inventa personatges i dota de personalitat noms que apareixen en el document. Sobretot, converteix el monjo Frontó, citat en el document original, en un antiheroi molt peculiar, condemnat primer a ser lapidat i convertit en el veritable protagonista de la història.
A El son de la Medusa, Brunet aprofita diferents esdeveniments esparsos i, en un exercici de malabarisme literari, els fa coincidir en un mateix relat. Hi ha, primer, el fet que a Tarragona s’havia editat, el 1614, l’anomenat Quixot d’Avellaneda. A part el misteri científic de saber quin autor real s’amaga darrere el nom, hi ha el misteri material de conèixer per què van deseparèixer gairebé tots els exemplars de l’edició. L’altre fet important per al relat va produir-se el 1850. Durant les activitats d’extracció de pedra a la pedrera del port, Bonaventura Hernández Sanahuja va descobrir un sarcòfag egipci que el va dur a escriure una peculiar interpretació de l’origen de Tarragona. L’escàndol que aquesta teoria va desencadenar va conduir, també, a la desaparició del sarcòfag i gairebé tota l’edició del llibre. Dos fets coincidents en un sol detall, suficient, tanmateix, perquè Brunet n’inventi una història única.
Tarragona és una ciutat amable per als que busquen arguments novel·lescos. Ho demostra Àngel-O Brunet com ho han demostrat molts altres autors, de Balzac a Olga Xirinacs, de Martí i Folguerola a Jordi Tiñena. I ho demostraran més en el futur. D’excuses no en falten.
Una màgia molt clara
An Obvious Enchantment
Kevin Patrick Mahoney
AuthorTrek, 23 de gener de 2004
This novel starts off in Egypt. Ingrid Holtz is on the trail of the Pharaoh Hatshepsut, one of the most intriguing kings in Egyptian history, mainly because she was in fact a woman. Ingrid seems to be prone to impulse and boredom - she had originally begun her research on Akhenaten, the Pharaoh who abolished all the Egyptian gods and introduced monotheism and worship of the sun, paving the way for Egypt’s acceptance of Christianity. Her mentor, Professor Nick Templeton, is working on similar lines, but has disappeared whilst researching on the Swahili coast. Rather improbably, Ingrid persuades her faculty to let her go to Pelat Island too. As the board notices, Ingrid’s quest seems to be for Templeton himself, rather than research into monotheism. Templeton believes that Islam was brought to the Swahili coast by an African King, three centuries before Persian traders supposedly did so. Ingrid is interested in drawing links between this African King and Akhenaten.
However, Templeton has a tendency to lose himself in his work, and no one can be sure of the validity of his claims for such an African King. His research methods, although often brilliant, are quite unconventional. Ingrid arrives on Pelat, but there is no sign of Templeton. Neither is Finn Bergmann visible, with whom she has already had a brief fumble. Finn is the son of the founder of the Salama Hotel, the main point of Western civilization on the island. It’s not long before Ingrid finds that the island has been divided into two communities by the arrival of the hotel. There’s the community that supports and works in the hotel, and the community that abhors it. Like many of the inhabitants, Finn spends his time emptying a perpetual glass. This is one place where Islam and alcohol mix uneasily. There are also other, less Western drugs, that are consumed upon the island - Miraa is a kind of amphetamine. There are hints that Ingrid may be in love with Templeton to some degree. She certainly finds out where he has been staying soon enough, but discovers only his papers. Her search is also hindered by the fact that Finn seems indifferent to her now. There’s also Danny, but he’s even more drunk than Finn. Ingrid stays in Abdul’s house, where she is intrigued by glimpses of Abdul’s new wife. She’s permanently attended to by Ali, whether she likes it or not.
On the far side of the island, Stanley Wicks is also building a hotel. Stanley has a troubled relationship with his wife, and suspects her of sleeping with her personal trainer, who’s called Adolpho. None of the English characters in the book are particularly savory. Stanley is likeable enough, but he seems to have been drawn from quite a stereotypical American view of the English - one of the stumbling blocks to his marriage, we are told, is that he and his wife come from different classes. By the end of the book, you cannot help but feel more than a little sorry for Stanley, even although a misdeed of his forms the catalyst of the book. Less sympathetic is Templeton, who’s only seen briefly throughout. Ingrid seems to represent a bumbling, naive America, fresh and new when compared to a decayed and crumbling Europe. The Anglo-Africans seem to have lost their sense of identity, unsure of whether they are European or African. Although colonialism also runs through Ingrid’s blood, she puts on a much brasher front, because she’s part of the majority in the US.
Ingrid treads carefully, which is just as well, because she is always limping for one reason or another. She picks up clues here and there, both concerning Templeton’s African King, and Templeton himself. Finn observes that like many academics, she seems to pull facts from the air. At the beginning of the novel, Louis asserts that the famous Egyptian pyramids were built in the pattern of the Belt of Orion. Yet one feels uneasy about this, because such ideas are still in the realm of Graham Hancock’s pseudo-science, and have not been accepted by serious academics, to my knowledge. But then Templeton questions the very foundation of truth and facts in the book, since his truth seems more dependent on faith. Extracts from the Koran abound in the book, and another mystery emerges: why is there such a schism between the faiths when many of them share the same tales? This is an intriguing book, often difficult to get to grips with, and far more rewarding on the second or third reading. It’s not perfect - perhaps some more of the book could have been excised, and it does lead to quite an unusual conclusion. Perhaps Tucker Malarkey’s writing is a bit too subtle at times, and a tad over-ambitious. I couldn’t help thinking of Patricia Highsmith’s ‘The Tremor of Forgery’ as a comparison, and Highsmith’s is the more compelling book and much more satisfying. The delights of An Obvious Enchantment are much harder to dig for, despite the title - but please do it read it again.
Authortrek rating: 7/10
Kevin Patrick Mahoney
“How cleverly Tucker Malarkey refashions the quest novel, and what a world of mirrors and mysteries she creates. I would happily have followed her heroine anywhere. An Obvious Enchantment is as seductive as its title promises.”
MARGOT LIVESEY
“An exciting, intelligently imagined story, well written and well paced, with a very skillful use of place and atmosphere.”
PETER MATTHIESSEN
“As the mystery unfolds, Malarkey raises intriguing questions about the actions that passions drive us to -- with profound or searing consequences.”
KIRKUS REVIEWS
“A mystery whose clues are found in the pages of the Koran, a love story, and a quest that is nearly Ingrid’s undoing. It’s a stunning accomplishment for a first time novelist.”
THE SEATTLE TIMES
“As the island air thickens, Ingrid’s academic universe collides with the reality of ancient feuds and modern compromises, making this novel, with its shades of Bowles, Maugham and Jacqueline Susann, an edifying -- and, yes, enchanting -- tale.”
LOS ANGELES TIMES
“Ingrid is smart, driven and attractive, an amateur sleuth on the trail of her own obsessions. She’s daring and determined, and a little na\a239ve. She reminds me of all the reasons I once loved the fearless and compulsive world of Nancy Drew.”
PORTLAND MERCURY
“An exotic tale of escape and adventure with a sexy, feminist twist\a133. it’s an addictive book.”
THE HARTFORD COURANT
“Other women dream of fleeing the country for a tropical island; anthropologist Ingrid Holtz does it -- with a grant to follow her revered professor, Nick Templeton, to an island off the Kenyan coast.... You’ll be rivited by this romantic adventure novel.”
GLAMOUR
“A gripping novel pulls you in, keeps you turning the pages long after you should have turned out the light. Such a book leaves you feeling satisfied, yet wanting more.... Tucker Malarkey is a writer to watch. She writes beautifully... and has a way with words.”
THE FREE LANCE-STAR
“Every once in a while, an author forces me to slow down and pay closer attention... That is what I call reading. It happened again this week, when I began Tucker Malarkey’s debut novel, An Obvious Enchantment... It put me in mind of a David Mamet play, wearing its intellect on its sleeve... readers will be caught up in the book’s overriding thematic concern: desire -- its many manifestations, the pursuit of the same and its consequences.”
TACOMA NEWS TRIBUNE
“The real pull of this tale is in the prose. Malarkey conjures a fine, ominous sentence... she deepens and enriches her tale with interesting characters, wonderfully odd stories, and a sense of impending mystery.”
THE PROVIDENCE JOURNAL
“Malarkey creates a captivating character who commands the reader’s attention... a solitary, vulnerable and complicated figure. It is hard not to get caught up in the hypnotic swirl of the mystery.”
CHICAGO NEW CITY
“Religious mysticism, cultural anthropology and contemporary women’s issues charge Malarkey’s affecting first novel, an uncommon romance charting the restless intellect of an obsessive academic. Ingrid is a complex and seductive character... her preoccupation with truth invests this multifaceted, ambitious debut with a contemporary relevance.”
PUBLISHERS WEEKLY (STARRED REVIEW)
Carrer Mogut, 25
La radiografia d’una societat
Germà Bustamante
Avui, 27 de desembre de 2001
Armand Matias Guiu és un personatge conegut per la generació de la postguerra. de molts espectacles que ompliren els teatres de la jeunesse del Paral·lel barceloní, el pas als mitjans, de comunicació va acabar de consolidar-lo com una de les ments més actives i lúcides d’un país més aviat emboirat i mediocre. A la ràdio, va escriure més de 18.000 guions argumentals. Per una de les seves aportacions més importants a l’imaginari popular han estat els coneguts Diálogos para besugos. En el món de la literatura, els divuit volums escrits avalen una trajectòria prolixa en tots els sentits. Què penses després de fer-ho?, El misteri de la porta tancada i On és ara? són alguns dels darrers títols.
Una de les novetats de tardor de la jove editorial Meteora és Carrer Mogut, 25, d’Armand Matias Guiu. El lector que hagi seguit la trajectòria d’aquest veritable home orquestra rememorarà l’època daurada del món de la ràdio. Els que siguin més joves tindran l’oportunitat d’acostar-se a una determinada visió de la realitat, si més no peculiar. Sigui com sigui, Carrer Mogut, 25 és una col·lecció de disset relats en forma de novel·la que versen sobre la vida i miracles d’un bloc d’habitatges d’una de les moltes grans ciutats que trobem al nostre país: Barcelona, Sabadell o L’Hospitalet, tant se val. Com si es tractés d’un gran retaule gòtic o, més modernament, com les vinyetes d’un còmic (13, rue del Percebe), Matias Guiu ens endinsa en el món de la quotidianitat, el món que patim i fruïm dia rere dia. La tècnica que utilitza és la de la dissecció de la realitat a través d’un edifici de vint-i-dos famílies.
RELACIONS DE PARELLA
Els termes en què es concreta aquesta quotidianitat ofereixen un ventall prou interessant i divers. Des dels abusos a menors fins a la visió absolutament descarnada del món de la fama, especialment de les revistes del cor. Aquest és precisament un món que Matias coneix de manera directa, gràcies als més de trenta anys de col·laboració al setmanari Lecturas. És interessant, en aquest sentit, el plantejament des del qual són tractades les relacions de parella. L’amor, com a sentiment humà, esdevé una càrrega feixuga, que anihila homes i dones i els fa ser cada dia més desgraciats. I sota la pàtina de l’amor només s’hi amaga l’instint sexual més primitiu. Aquesta desconfiança genera sentències categòriques que qualifiquen l’amor com a somni utòpic, i esdevé una de les visions recurrents de la narrativa actual. Una multitud de temes que constitueixen una dissecció d’una realitat complexa, com si estiguéssim al davant d’una seqüència fotogràfica. En aquest sentit, Matias es converteix en un fotògraf indiscret, com un dels protagonistes d’una història, que s’introdueix a les vides de la comunitat i en treu l’entrellat, les seves misèries humanes: les pors, les obsessions, les infelicitats...
Tot aquest entramat d’històries, però, es converteix en un aparador de la ironia de Matias. Pouant del món de la faràndula i del món de l’humor, la ironia que l’autor desplega és un dels atractius de Carrer Mogut, 25, així com una de les seves característiques més reeixides. Els personatges i la veu narrativa parlen des d’una perspectiva que pot semblar un xic surrealista, però que reprèn una de les facetes per les quals hom el coneix més àmpliament. Això serveix, de manera inequívoca, per qüestionar la societat: des de la trivial obsessió humana de fer cues fins als jocs de paraules absurdes, volgudament cercades per produir una rialla d’estupefacció en el lector. Tot i així, potser un abús d’aquest recurs provoca que perdí un xic el sentit primigeni d’aquest terme, és a dir, riure’s de la realitat. Matias, amb aquest excés, sembla que vulgui destranscendentalitzar temes que no haurien de patir aquest procés, i pot arribar a desconcertar el lector.
Carrer Mogut, 25 descabdella les misèries humanes des d’un realisme que sovint se’ns mostra cru. Però que no abandona mai una certa aurèola de protecció i de simpatia, que s’oposa diametralment a la crítica ferotge que havia fet, posem per cas, Josep Maria Benet i Jornet a Olors i que potser connecta més amb En construcció, la darrera pel·lícula del director barceloní José Luis Guerin, com si fos un documental.
Furtius, clandestins i lírics
Ponç Puigdevall
El Pais, 07 de febrer de 2002
Georges Perec ja va ensenyar que cada edifici es podia entendre com un remolí on convergien corrents oposats i moguts per impulsos heterogenis, com si la realitat del món s’assemblés a una festa de la multiplicitat. La densa estratificació de la novel·la-immoble de Perec, La vida, instruccions d’ús, pot anar desproveïda de les lleis lúdiques que distribueixen la trama i derivar cap a la negror absurda que mou L’escala de Richter, de Jordi Arbonès, però també pot alçar-se com un espai on col·locar bonhomiosament els tics estrafolaris que pretenen adjectivar la respiració artificial d’una societat embogida. És el cas de Carrer Mogut, 25, uns contes que configuren una novel·la i on Armand Matias Guiu sembla que enyori el ritme pausat i amable de la menestralia. Matias Guiu es conforma a reunir una bona quantitat d’acudits que persegueixen "L’humor crític" o "L’humor verd", com si actués davant d’un públic assegut a les butaques de qualsevol teatre en blanc i negre del Paral·lel, però hi sovinteja l’efecte que la comicitat s’ofereix prematurament desarticulada. Carrer Mogut, 25 vol fer el còmput d’unes vides que no poden esquivar els batecs del cor davant de les adversitats sobtades, sotmeses a uns vendavals plens de decisions arriscades a pesar de l’àmbit quotidià que acull als personatges. Potser per il·luminar amb un vigor menys resclosit el món furtiu dels habitants de l’edifici, Matias Guiu hauria d’haver desempolsegat amb més ànsia unes línies de forma malmeses per la desídia d’un estil que privilegia el caos i menysté la cohesió, com si el criteri verbal i el ritme de la prosa fossin unes eines tan inútils com el motxo de la senyora Maria, la portera, que només el fa servir per recolzar-s’hi mentre xafardeja amb les veïnes. L’empenta que fa avançar la lectura de Carrer Mogut, 25 és el plaer d’obtenir la cartografia completa dels mons privats que s’oculten a cada habitatge.
Totes aquelles guerres
Totes aquelles guerres
Silvia Oliveras
Lateral, 01 de juny de 2001
Rora es una niña que vive en un pequeño pueblo de algún lugar de Australia. Sus abuelos emigraron desde España; allí, el abuelo había visto "demasiados hombres toser y sofocarse hasta morir en el pozo de la mina como para quedarse allí y arriesgarse a terminar igual". Pero nadie está a salvo de la guerra cuando vive en el siglo xx. Así que Rora vive primero la guerra civil española al grito de No pasará, la partida del abuelo, su vuelta llena de derrota. Vive también la Segunda Guerra Mundial a través de sus mayores, la llegada de nuevos y exóticos habitantes al pueblo, la segregación de los vecinos, la llegada de las tropas aliadas para salvar al mundo (un tranquilo pueblo) de la guerra.
Gloria Montero (española, nacida en Queensland) ha salpicado su sexta novela de pinceladas autobiográficas para contar, a partir de una historia muy particular, los momentos de inflexión de la historia del siglo xx. Describe un momento tan efímero como la felicidad infantil en una sociedad tan efímero como la australiana. Es el momento de formación de ambos, persona y pueblo, en que todo parece tranquilo. Montero es capaz de captar el instante en que la persona, Rora, y el pueblo pierden la inocencia, aquel momento terrible en que se toma la conciencia de la propia pequeñez y la imprevisibilidad del futuro, porque es el momento a partir del cual un futuro previsible da paso a la intervención del azar. A pesar de todo ello, no se trata de una elegía por la inocencia de la infancia perdida, pues Gloria Montero sabe plasmar los pequeños temores y los secretos insondables que esconde una niña. Como ella, todos padecerán los estragos de la guerra.
Ecos de guerra
Joan Agut
Avui, 01 de març de 2001
Gloria Montero. Totes aquelles guerres. Traducció de Montserrat Abelló. Meteora. Barcelona, 2000.
De tant en tant el bigarrat món literari ens depara algunes sorpreses. De vegades petites editorials com Meteora ens posen a les mans obres d’autors desconeguts, com ara Gloria Montero, encara que hagin publicat mitja dotzena de llibres en indrets tan llunyans com el Canadà. La singularitat de l’autora és que viu a Barcelona malgrat haver nascut a Austràlia en el si d’una família espanyola immigrant. El 1955, després d’estudiar música i teatre, Gloria Montero es va traslladar al Canadà, on va treballar com a cantant, actriu, locutora i guionista cinematogràfica. Va ser a Toronto on va publicar els seus llibres. És també autora de la peça dramàtica Frida K (1995), representada al Canadà, Mèxic, Estats Units, Cuba i Espanya. Durant els darrers temps de la dictadura, Montero va prestar el seu suport actiu a la lluita antifranquista.
Totes aquelles guerres és un excel·lent llibre de narracions curtes que tenen com a denominador comú la figura central de totes elles, Rora o Aurora, una nena de pocs anys que evoca el seu passat, una àvia republicana, un pare desaparegut a la Guerra Civil, en contrast permanent amb una petita ciutat australiana Són un recull de narracions no gaire llargues on la ven de la narradora descriu el singular món familiar de Rora, la formació dels sentiments i del món mental de la nena. I en un darrer pla, sempre presents, la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial.
Tots els contes estan molt ben escrits, amb una contenció admirable, sense caure mai en el tòpic ni en la sensibleria. Hi ha tothora la confrontació entre els membres de la família de Rora, generalment personatges complexos, i el petit univers provincià, molt influenciat per la religió, que xoquen d’una manera subtil però sempre guardant les formes. La majoria de les narracions contenen elements impactants de primer ordre que deixen un regust amarg a la boca del lector. Amb relats culminants com ara Una dent d’or i Pedra de toc, que clou el llibre. En tot moment el lector s’adona que Gloria Montero administra els seus relats amb una gran economia de mitjans i ho fa amb un gran domini del tempo narratiu i amb un llenguatge precís i evocatiu, amb una considerable dosi de poesia. A Pedra de toc, la més llarga de les narracions, l’autora confegeix una nouvelle que tota sola posa de manifest la traça literària de Montero. És la més complexa de les narracions, amb un fons dramàtic, del qual la petita Rora/Aurora extraurà una lliçó de per vida.
En conjunt Totes aquelles guerres és un llibre molt remarcable, el primer que ens arriba de l’autora. És una obra madura, sense concessions melodramàtiques, on les vivències d’una nena ens mostren un doble panorama, el de l’interior de Rora i l’exterior, el de Queensland, al nord-est australià, amb la vida petita i provinciana d’una societat tancada. D’aquest contrast, intern i extern, entre psicologia i vida quotidiana, en sorgeix l’espuma que il·lumina unes històries que donen testimoni de fets i episodis de valor permanent. Gloria Montero és un nom a retenir, i, després de la bona mostra del seu treball, caldrà restar a l’espera de noves entregues d’una obra de la qual, si es manté a l’altura del llibre que comentem, podem esperar grans satisfaccions.
Totes aquelles guerres
Lluïsa Julià
Serra d'Or, 01 de maig de 2001
Totes aquelles guerres és un dels títols de presentació de la nova editorial Meteora, tot just estrenada el mes de desembre del 2000. D’aquest primer lliurament es desprèn que «Papers de Fortuna» vol ser una col·lecció de traducció de narrativa que aposta decididament per les veus més contemporànies --Gloria Montero és autora de diverses novel·les en llengua anglesa, la seva llengua literària-- que ofereixen perspectives vitals i temàtiques allunyades de les tradicions més properes i conegudes. S’inclina, doncs, cap a les literatures mal classificades d’exòtiques com l’australiana, en el seu cas, o de cultures asiàtiques o africanes, segons els títols anunciats; cultures que darrerament van tenint presencia a les nostres llibreries i que ja compten amb alguns noms prou reconeguts com els escriptors indis Arundhay Roy o Vikram Seth.
Totes aquelles guerres és de lectura amena tant per l’estil com per l’àgil traducció que ofereix la poeta Montserrat Abelló. Escrita des de la perspectiva de Rora, una nena d’uns deu anys, diversos esdeveniments revelen les conseqüències dels conflictes bèl·lics internacionals d’aquest segle, sobretot arran de la primera guerra mundial i la segona i de la guerra civil espanyola, i com aquests esdeveniments afecten el món infantil fins a l’extrem que la petita escletxa oberta entre el món familiar (immigrants espanyols esquerrans) i el món de les monges esdevindrà brutal situada al món adult, quan Rora és testimoni casual de l’assassinat del pare de la seva millor amiga. També ella desapareix, esdevé Aurora. Al llarg dels set episodis narrats, Rora coneix i descriu diferents personatges del poble que contradiuen el clima religiós i militar que dreça amb orgull la identitat nacional amb herois sacrificats en benefici de l’imperi britànic.
En aquest sentit, les parades militars i les commemoracions es barregen amb la guerra real de l’oceà Pacífic, un teló de fons que és àcidament criticat. Però la posició de Rora, plenament coincident amb l’autora, no és la de l’aborigen, sinó la d’una de les comunitats d’emigrants, l’espanyola; també per a ella els austràlides són uns primitius incomprensibles. El llibre és ple de figures que parlen de desarrelament, siguin víctimes de les guerres, malalts o simples aprofitats, pròpies d’un país com Austràlia, però, seguint un procés invers, la historia de Rora busca desaforadament l’arrelament, fins i tot inventant un pare desconegut que l’estimi.
La lectura de l’obra planteja el debat sobre la manera com ens arriben la vida, la mentalitat i els costums d’aquests països, sobre què ens ofereixen els seus escriptors. Certament l’espectre és ampli; es mou entre una visió occidental o occidentalista i una posició des del mateix interior del país. A Totes aquelles guerres el panorama desolador coincideix amb l’Europa dels anys trenta i quaranta, aspecte plenament justificable per la base dels seus habitants, immigrants occidentals a la recerca, trista ironia, d’un nou món.
Alizmur
Tensiones en la vida familiar marroquí
M.B.
El País , Babelia, 27 de gener de 2001
Todas las obras de Encarna Cabello (Madrid, 1956) giran en torno a ese planeta cercano, distorsionado y desconocido: lo árabe y, en especial, Marruecos. En este caso, como en La cazadora, es novela, pero ya resulta destacable su labor de antóloga (Trece escritoras árabes) y fue excelente su traducción de Tras la puerta del patio. La vida cotidiana de las mujeres rifeñas, de Ursula Kingsmill Hart. Alizmur, nombre de una imaginaria ciudad costeña magrebí, es el marco para un drama conyugal, en el que la autora no comete la pesadez de volver a hablarnos de aventuras de europeítos en marcos exóticos, sino que se faja con las tensiones y presiones de la vida familiar marroquí. El insistente erotismo y la violencia latente no son de guardarropía, sino que responden a un conocimiento profundo de esa cultura y sus desgarros actuales. Cabello sabe lo que vale el paño, y no se anda con eufemismos. Libro clarificador para todo el que pretenda asomarse, de verdad, al otro lado del Estrecho.
Alizmur: La vida en Marruecos según Encarna Cabello
Enrique Delgado
El Telegrama de Melilla, 25 de febrer de 2002
Encarna Cabello es una joven autora extremeña que vivió varios años en Melilla, ciudad a la que sigue vinculada en cierto modo. Es una escritora dotada de una fina sensibilidad para relatar la vida cotidiana ya que, a su curiosidad infinita, hay que añadir una especial capacidad de observación, que la hace fijarse en esos mínimos y casi imperceptibles detalles que constituyen el fino hilo de la vida.
En Alizmur, su segunda novela, editada por la editorial catalana Meteora, Encarna Cabello narra la vida diaria de una joven pareja marroquí, Turía y Abdelkader. Alizmur, contracción de Alhucemas e lzmuren, es pues la historia de la vida en Marruecos de unos personajes tratados desde una perspectiva poco habitual, netamente interna, y expone ante los ojos del lector sus dificultades, sus deseos sexuales, los problemas cotidianos, el cómo conseguir dinero para ese día, la difícil relación de la mujer con el marido... Donde, desde una perspectiva externa, presuponemos una vida asfixiante y monocorde, Encarna nos presenta un insólito tapiz lleno de matices y de colores.
En esta capacidad de hacemos sentir testigos internos de la historia se reflejan las experiencias y las vivencias adquiridas en sus muchos viajes a Marruecos, muchos de ellos desde la Melilla en la que vivió unos años.
Un precedente de este tipo de visión interior de una casa marroquí podría ser la novela-ensayo de Ursula Kingsmill Tras la puerta del patio que fue editada por el Servicio de Publicaciones de la Ciudad de Melilla y traducido por Encarna Cabello. También ha realizado la traducción de la obra La guerra del Rif de C. R Pennel, de reciente publicación e igualmente editada por la ciudad de Melilla.
Pero Alizmur tiene además el valor añadido de eso que es tan difícil de lograr: suspense y tensión.
Así, lejos del frío ensayo científico, del casi siempre distante relato de viajes, Alizmur nos sumerge en la realidad de un matrimonio marroquí y su gran problema: la ausencia de hijos, clave central de esta novela. Aparecen todos los elementos de presión social sobre la pareja, incluida la siniestra figura de la suegra que vigila de modo implacable a su nuera infértil. La madre de varón contra la mujer sin descendencia, es decir, sin poder, tal y como analizara Camille Lacoste-Dujardin en Las madres contra las mujeres. La historia a la que da lugar es singular y de final imprevisible. Sin embargo resulta totalmente creíble en una sociedad machista, dominada por la doble moral más que por la religión, o en la que quizá la doble moral sea consecuencia del aplastamiento provocado por la religión en la vida de la gente.
Alizmur utiliza un interesante recurso literario protagonizado por dos mujeres, Turía y Betania, la observadora externa, la que va haciendo posible que conozcamos este relato y lo que está ocurriendo dentro de la casa. Se trata de una relación epistolar muy sutil entre ambas. Betania se va introduciendo en el relato de Turía de modo suave, pero en una alternancia que se va haciendo cada vez más frecuente y que va complementando de modo perfecto el relato, hasta que ambas historias se integran en una sola, de forma que una hace posible la otra. Es la manera de llevar la teoría de Schrödinger a la novela: "si no hay observador no existe el fenómeno, de manera que sólo la presencia del observador da existencia a lo observado, y la relación es tal que el observador modifica el comportamiento de lo observado".
Su primera novela, La Cazadora, seleccionada en el IX premio Herralde de Novela, fue publicada por el Servicio de Publicaciones de Melilla e incluida en la serie "Textos Mediterráneos". Con el relato El cenicero ganó el premio de Narrativa Corta Ciudad de Melilla, con ocasión del V Centenario, celebrado en 1997 y patrocinado por la Universidad de Granada, Campus de Melilla. Alizmur, ha sido publicada en catalán y castellano por la editorial catalana Meteora.
Hemos Leído
Marion Tiemeijer
OFRIM (Oficina Regional para la Inmigración),, 01 de maig de 2001
Alizmur nos muestra una faceta nueva de Encarna Cabello, al menos para nosotros: la de narradora. La novela transcurre en una pequeña localidad magrebí a orillas del mar Mediterráneo. Una misma casa donde dos parejas viven su amor aunque sea en tiempos distantes. Casa que, tras una breve estancia de una mujer española y su amor marroquí, es ahora ocupada por otra pareja de enamorados, esta vez un joven matrimonio marroquí. El hermano del marido es el tercero en discordia y será quizá, junto al recuerdo de la casa, lo que una a las dos mujeres...
"Tras esta vivida evocación, que le permitía estar allí sin estar, tuvo el presentimiento de que nunca más su frágil figura estaría en pie frente a aquella casa grandiosa, ni que volvería a pisar el acicalado saloncito, ni volvería a andar sobre la azotea, y entonces tuvo ganas de conocer a Nabil, le entraron unas ganas violentas de conocerle si llegaba a venir; acaso esa era la suerte que le habían buscado quienes prepararon su destierro, se dijo con regusto irónico."
La autora, que es gran conocedora del mundo árabe y, en especial, de Marruecos, nos acerca al pequeño pueblo con un amor y una sensualidad que expresa en un lenguaje exquisito. Para ello utiliza un castellano repleto de herencia andalusí. Este libro es un compañero ideal para unas merecidas vacaciones.
Lectura recomendada: Alizmur
Juan Ignacio Castien Maestro
Encuentros, Tetuán, 15 de setembre de 2005
La literatura escrita por autores occidentales y ambientada en países arabo-musulmanes adolece a menudo de una acusada inclinación hacia el exotismo fácil, de un afán por recrear para sus lectores, también occidentales, ese mundo lo más alejado posible del suyo propio que ellos quieren oír y ver. Ciertamente, esta perspectiva exotizante no se halla desprovista de interés. La construcción de una alteridad más o menos acentuada, y enfrentada por ello a nuestra propia identidad, constituye un eficaz instrumento para proyectar de manera invertida las diferentes virtudes y vicios que el autor, y los lectores, atribuyen a su propia sociedad. Ya se trate de una sociedad diferente, convenientemente exotizada, o incluso de un mundo totalmente imaginario, las virtualidades de esta alteridad recreada a medida del mundo del que se quiere hablar en negativo han demostrado reiteradamente a lo largo de la historia su capacidad para trazar un retrato favorable o desfavorable de este último mundo, en el cual sus distintos rasgos aparecen ahora recortados con especial nitidez. Sin embargo, esta exotización, esta acentuación de la alteridad del otro, implica también el peligro de distorsionar y empobrecer el mundo sobre el que se está hablando. Convertido en un pretexto que se toman otros para hablar sobre sí mismos, su propia realidad particular pasa a un segundo plano. Es como si se le mutilase, tomando de él sólo aquello que interesa como fuente de comparación y desechando el resto como un residuo incómodo. Y así, resaltando lo diferente, se comienza por ignorar todo lo que ese mundo tiene en común con nosotros mismos, todo aquello que no resulta en sí especialmente extraño. Frente al potencial universalista de la literatura, se opera una escisión entre el público, occidental, y la cultura descrita, reducida ésta, en el peor de los casos, a un conjunto de estereotipos manidos.
'Alizmur' posee el mérito de escapar de esta camisa de fuerza exotizante. Es una historia de amor y de celos, ambientada en una ciudad costera del Rif, oculta bajo un nombre imaginario que da su título a la novela, y que el lector conocedor del lugar no tardará en reconocer. Desde el primer momento, nos introduce en un mundo de personajes de carne y hueso, agitados por las mismas pasiones y los mismos sentimientos que, a veces, hacen presa en cualquiera de nosotros. Turía, casada con Aldelkader desde hace años, ama y desea ardientemente a su marido, si bien este deseo parece incapaz de engendrar los hijos que tanto ansían. Un día se instala a vivir con ellos, Nabil, hermano menor de Abdelkader, que está buscando la forma de poder emigrar a España. Turía se siente locamente atraída por el recién llegado, con el que no tarda en iniciar una relación pasional. Abdelkader pronto descubre lo que ocurre, pero en vez de reaccionar con violencia como marido engañado, urde un plan maquiavélico. Sospechando que la ausencia de hijos en su matrimonio puede deberse a su esterilidad, decide esperar a que Turía quede embarazada, para después acelerar la emigración de Nabil a España, apropiándose como suyo del hijo de la relación, y esperando no volver a ver a su desleal hermano en mucho tiempo, quizá ya nunca más. Así, él, el derrotado y el engañado, se convierte gracias a su astucia y a su dominio de sí mismo, en el gran beneficiado de la situación, consiguiendo al fin el hijo que tanto ansiaba y recuperando a la esposa a la que ama.
Nada hay en estos personajes y en su historia que les distinga de manera radical de nosotros. Ciertamente, sus vicisitudes personales son propias de un determinado tiempo y lugar, pero sentimos que sus reacciones ante la tesitura en la que se encuentran inmersos no difieren mucho de las que experimentaríamos nosotros en su mismo caso. La distancia que el exotismo introduce, se desvanece, permitiendo una perfecta identificación con los personajes. Así, se respeta a un mismo tiempo lo particular de cada cultura y lo que aquélla guarda en común con todas las demás y que la vuelve universalmente accesible. Sin duda, en estos tiempos en los que muchos pretenden erigir un muro insalvable entre el mundo islámico y el mundo occidental, los esfuerzos de este tipo por recrear una existencia cotidiana con la que el lector occidental puede llegar a identificarse resultan muy dignos de consideración.
La verosimilitud de la historia descrita por la novela, imprescindible para conseguir esa comunicación entre mundos aparentemente distantes, resulta posible gracias a una hábil reconstrucción de la cotidianidad de los personajes, de su vida de todos los días, y de los sentimientos y pensamientos que entretejen con ella, aunque esta vida cotidiana se vea agitada en un momento determinado por una turbulencia de pasiones, que la hagan salirse de sus derroteros habituales. De nuevo, esta cotidianidad magrebí resulta fácilmente accesible para el lector español, a poco que haga un esfuerzo de imaginación. No hay fronteras infranqueables entre su mundo cotidiano y el de los personajes. Es quizá esta reconstrucción de la cotidianidad marroquí y rifeña el aspecto mejor conseguido de la novela. Para ello, la autora recurre a su profundo conocimiento de esta sociedad, en contacto con la cual ha transcurrido una gran parte de su vida. A esta familiaridad se añade una evidente simpatía, que se trasluce a lo largo de toda la obra y de la que se logra hacer partícipe al lector, a través de unos personajes atractivos y de un lenguaje cálido y agradable.
Es un lenguaje sencillo, capaz de reproducir la inmediatez y la sencillez de las vivencias habituales de la gente, y alejado de cualquier barroquismo, de cualquier lirismo desaforado, y de cualquier intento de seducción fácil. Es también un lenguaje cargado de dinamismo. En él las frases se encabalgan entre sí con soltura, permitiendo al lector deslizarse por el texto sin dificultad, y sumergiéndole de lleno en él desde el primer momento. Esta capacidad para envolver al lector se ve reforzada por la propia trama de la novela, que a veces se asemeja a la de un relato policiaco, en donde el suspense se mantiene hasta el desenlace final. Como en los buenos relatos de este género, la autora hace gala de una notable habilidad para ir dosificando la información e incitar, así, al lector a ir ideando por su cuenta distintos posibles desenlaces, que se van viendo desmentidos conforme se le van dando a conocer nuevos hechos.
Sin duda, esta trama tan elaborada constituye la principal innovación de la autora en comparación con sus trabajos anteriores. 'La cazadora' (1995, La Biblioteca de Melilla), anterior novela de la autora, recogía algunas de sus experiencias personales con el mundo magrebí, en las que la atracción que sentía hacia los hombres de este mundo chocaba con la incomprensión del entorno, las dificultades de convivencia entre personas de diferentes culturas y los problemas derivados de la situación de marginalidad social en la que se encontraban atrapados algunos de estos hombres. El resultado era un relato atractivo y estimulante, pero al mismo tiempo muy fragmentario. Se diría que en él la autora se encontraba todavía demasiado dominada por sus propias vivencias personales, a las que trataba de dar salida a través de la escritura. Alizmur es diferente. Aquí la escritora se ha distanciado de la inmediatez de su experiencia personal y se ha servido de ella como de una materia prima, a partir de la cual ha elaborado una obra que la trasciende plenamente. De nuevo, ella misma y sus vivencias se entretejen con la novela, a través de un trasunto de sí misma, una escritora de Madrid que había vivido en la misma casa que el matrimonio protagonista y que desempeñará un papel clave en la emigración de Nabil a España. Pero ahora este doble suyo junto con su mundo interior ocupan un lugar perfectamente definido, y subordinado, dentro de la narración, al tiempo que la enriquecen, al permitir enmarcar la acción de los protagonistas principales dentro de una perspectiva más amplia.
Y así, a través de un argumento que se va volviendo progresivamente más emocionante, de una serie de análisis muy breves, pero muy certeros, de la subjetividad de los personajes y de una presentación rica y atractiva de su vida de todos los días, el lector se va sumergiendo dentro de un mundo nuevo, al que va aprendiendo a conocer y a querer.
Enlloc
Día a Día. En la piel de Europa
A. Beltran
El País, 04 de maig de 2001
A Emilio Garrido (Valencia, 1956) le gustan las palabras. Emilio Garrido sabe usarlas. Lo demuestra cotidianamente como columnista de opinión y en su ejercicio de periodista con una trayectoria polivalente a las espaldas salpicada de muchas horas de radio, algunos años de trabajo en diarios y un par de guiones para televisión. También es un amante de la literatura. Todo lo cual, por supuesto, no garantiza que sea un escritor. Ni lo garantiza ni lo impide. Sin embargo, acaba de sacar un libro que desequilibra la balanza en sentido positivo. Ningún lugar, que es el titulo de la obra publicada por la editorial Meteora en versión en castellano y en catalán, es el producto de alguien que está dotado para la narración, para captar ambientes y evocar estados de ánimo, para construir climas de ficción e, incluso, montar suspensos y misterios. A partir de la anécdota de un traductor de la Comisión Europea que desaparece tras dar. señales de vida supuestamente desde una extraña ciudad llamada Cerkowice, lo que conduce a su psiquiatra a un singular viaje por Europa o, mejor dicho, por las ansias, los sueños, los proyectos y los fracasos de un mundo con historia, Garrido recrea en esta obra, que hoy se presenta en la Feria del Libro de Valencia, un laberinto melancólico sobre la piel de una Europa improbable.
Primera novela de Emilio Garrido. "He escrito una obra de suspense sin sustos"
D.P.
Levante, 06 d'abril de 2001
El periodista Emilio Garrido busca en su primera novela en los miedos y esperanzas hacia una Europa llena de incógnitas. Los trenes y el misterio ambientan esta obra que el autor sitúa en el terreno del suspense.
La historia de la primera novela de Emilio Garrido empezó a gestarse a finales de los 70, en un viaje en tren por el sur de Francia. De aquellas notas, tomadas en un estado de fiebre y delirio, nació a mediados de los noventa la primera versión de Ningún lugar, una obra marcada por un recuerdo infantil, un cilindro de metal que le regaló una compañera de pupitre, y una imagen cinematográfica, la de un hombre de solapas subidas que observa el paisaje desde la ventanilla del tren.
Emilio Garrido ha escrito "una novela de suspense en sentido clásico, una narración sin sustos pero sorpresa permanente". En ella aborda la desaparición de un traductor español en Bruselas, que se esfuma a la salida de la consulta del psiquiatra y que no vuelve a dar señales de vida hasta unos días después, cuando escribe a su médico. una carta desde una ciudad que no aparece en los mapas pero responde a las coordenadas de Centroeuropa.
El tren como símbolo de la huida y un lugar que es ningún lugar contribuyen a rodear de un halo de misterio la trama, una metáfora que alude a los temores y esperanzas con que se mira hacia Europa, unas impresiones que, según el autor, «remiten a la carga genética que hemos heredado de la segunda guerra mundial y el holocausto, que magnetizó nuestro subconsciente colectivo». La presencia de un psiquiatra tampoco es casual. "La Europa que estamos construyendo es de locos, defiende el libre mercado, pero niega la entrada a las personas", sostiene.
El autor ha dado el salto a la narrativa después de probar todas las versiones del periodismo. "La curiosidad me ha impulsado a ver sí era capaz de adentrarme en el bosque de la novela", apunta el periodista de RNE en Valencia y colaborador de Levante-EMV.
La novela que acaba de sacar a la luz Meteora, una nueva editorial que publica cada obra en castellano y valenciano, tenía el triple de páginas que ahora. En el recorte desapareció la trama política, que los acelerados cambios en la Europa del este dejaron anticuada. Apunta Garrido que en esta voluntad de eliminar la parte que ralentizaba el tiempo también ha influido la deformación profesional. "La obsesión por la concisión, heredada del periodismo, obliga a eliminar las zonas valle y a buscar la intensidad literaria", indica.
Devoto de Hesse, Borges, Verne, Proust, Kafka o Cortázar, Emilio Garrido asegura que su debut literario no peca de biográfico. Estos primeros pasos en el laberinto de la creación no han sido un salto al vacío. El autor anuncia que aún tiene dos obras en cartera.
En ninguna parte, en ningún lugar
L. R.
Levante, 10 de maig de 2002
Víctor Ferrer es un traductor de la Comisión Europea, que tras acudir en Bruselas a la consulta del psicoanalista Jan Wimmer y contarle un sueño recurrente, desaparece y le escribe una serie de cartas desde un lugar, al parecer, inexistente, aunque él se empeña en decir que está localizado en Polonia. A partir de aquí el relato traza un complejo entramado que nos va desvelando las particularidades del azar, la memoria, los sueños, los deseos y la fuerza de la mente.
Ningún lugar es una historia ambientada en la niebla y el misterio, en los enigmas de la vida, que pretende indagar en las peculiaridades del inconsciente. Un relato que profundiza en la escritura no lineal, muy pensado, escrito con cuidadoso esmero para crear un ambiente acorde con la historia que cuenta. Un texto al que no le faltan sus dosis de erotismo cuando describe la relación sexual entre dos misteriosas mujeres.
Una curiosidad añadida a este relato es la reflexión en torno al personaje del psicoanalista Jan Wimmer, su melomanía, y la relación que mantiene con su anodina esposa. Es este personaje el que encierra, en gran parte, la clave de la historia y el que mantiene el hilo argumental. Finalmente, aparece como el cazador cazado, y de alguna forma, como en un inquietante enigma, que no acaba de desvelarse en el final abierto con el que termina el libro. Un libro, sin duda, plagado de misterio.
Ningún lugar es la primera novela del periodista valenciano Emilio Garrido Lorente, autor también de los documentales, Agustí Centelles, un fotoperiodista en la Guerra de España, estrenado en TV3, y, Back to Back, emitido por La noche temática de la 2. Fue redactor de Hoja del Lunes de Vigo, corresponsal de El País y ha colaborado igualmente con el Diario de Galicia. Dirigió los servicios de Radio Nacional de España en Valencia, se especializó en la retransmisión de conciertos para Radio Clásica, y ha impartido clases en la universidad. En la actualidad, Emilio Garrido, simultánea su trabajo en la radio, los guiones para cine y televisión y su columna semanal, «El Tormentín», en este diario.
Vil·la Marini
Villa Marini
Leer, 01 de maig de 2001
Con dos voces, una tercera omnisciente, poética a ráfagas, y una primera familiar, de apoyo a la narración, nos cuenta Gloria Montero la historia de Villa Marini y quienes viven en torno a ella. Montero, española con residencia hasta hace nada en Australia, no es escritora conocida en estas latitudes. Mujer de teatro --tanto a la máquina de escribir como sobre las tablas--, ha escrito hasta la fecha toda su obra en inglés, incluida ésta, segunda que Meteora ofrece al público de la tierra natal de la autora. Villa Marini da cuenta de la vida de Marini Grau, hija de catalán, en una Australia de emigrantes y huelgas, plantaciones y ambiciones, sagas familiares y sueños rotos. A lo largo de este libro asistimos a la formación de una mujer fuerte y a su posterior caída, en paralelo al proceso de grandeza y decadencia de la Villa, una especie de masía catalana trasladada al otro lado del mundo. Historia grande, tal vez demasiado, la novela posee una trama bien urdida, aunque quizás sufra también víctima de los mismos males que su protagonista, una ambición que a veces cae con soluciones excesivamente fáciles.
Adaptan al cine la novela de Gloria Montero "Villa Marini"
Matías Néspolo
El Mundo, 17 de març de 2004
Nadie es profeta es su tierra, y menos aún cuando el lugar propio es fruto de una elección personal. Tal es el caso de Gloria Montero, una escritora nacionalizada española que goza de cierto prestigio y reconocimiento en el extranjero pero es casi desconocida aquí. Una productora neozelandesa acaba de comprar los derechos de autor para la versión cinematográfica de su última novela, Villa Marini, editada en catalán y castellano por Meteora. Y la adaptación a la pantalla grande quizá sea el espaldarazo local que la escritora echa en falta.
Nacida en la Australia tropical, hija de emigrados asturianos, Gloria Montero vivió muchos años en Canadá. Reside en España desde 1978, pero ha escrito toda su obra en inglés. Autora de más de media docena de libros de narrativa, Montero alcanzó cierta popularidad internacional con su única incursión, hasta hace poco, en la dramaturgia: Frida K, una obra de teatro sobre la vida de la mujer de Diego Rivera, que Montero escribió para su hija, la actriz Allegra Fulton, y que fue aclamada en Londres, Ottawa, Nueva York y México.
En España, Montero ha publicado dos obras. La novela antes citada y el libro de relatos Todas estas guerras (Meteora). «Es curioso, pero toda mi vida se define como una persona de aquí», reflexiona la autora. La Guerra Civil española y la inmigración son los dos grandes temas que atraviesan, en mayor o menor medida, toda su narrativa.
El reconocimiento en España empieza a llegar. Montero ganó el VllI Premio NH de Relatos, fallado el mes pasado, en la primera edición del certamen que incluía la modalidad en lengua inglesa. «Como escritora jamás me he sentido extranjera en ningún sitio donde he vivido. Sí, out-sider», confiesa Montero. Sin embargo, el poco eco que su obra tiene en España y el hecho de escribir en inglés, la han llevado a plantearse la cuestión de la identidad.
Por lo pronto, su obra se remite a la exótica literatura australiana. «Mi mundo literario es la Australia tropical de arrecifes de coral y grandes plantaciones de caña de azúcar. Un sitio tan exótico como cualquier Macondo», afirma la autora.
Villa Marini narra la historia de la hija de Mariano Grau, un rico hacendado catalán dueño de un latifundio de caña de azúcar en Cuba. Con la Guerra de Independencia de la isla en 1898, lo pierde todo, incluida su mujer. El catalán emigra al norte de Australia con su pequeña hija, Marini, y allí recomienza de cero. Tras su muerte, la heredera se aboca a la férrea tarea de la reconstrucción del imperio familiar y funda la Villa, una masía catalana trasplantada en tierras exóticas.
Así planteada la novela, ya se adivinan los atractivos que la productora neozelandesa Kiwa Film and TV Production encontró en esta historia para una adaptación a la pantalla grande. «No es una casualidad que todas las críticas y reseñas que se hicieron en el extranjero de la novela hablaran de la dimensión cinematográfica de la trama», corrobora Montero.
L'últim viatge d'Ago Ymeri
El último viaje de Ago Ymeri
Leer, 01 de maig de 2001
Un hombre andrajoso y desconocido aparece en un pueblo de deportados de la Albania profunda, En su rostro la Policía identifica los rasgos de Viktor Dragoti, poeta y músico fugitivo acribillado a tiros nueve años atrás. El regreso, quizás de entre los muertos, de este personaje esquivo, pone en acción por un lado a funcionarios, políticos y ministros y, por otro, a quienes contaron en su vida. Entre ellos, su personal Penélope, la probable causa de vuelta. Esta es la historia que cuenta el albanés Bashkim Shehu, escritor afincado en España desde hace cuatro años. Contado en un estilo corrido y rebosante, El último viaje no es novela de género —dictador—, aunque transcurra en la Albania candada de la dictadura. Libro de pasiones humanas, medras y recuerdos míticos, tiene el valor de transmitir con fidelidad el miedo, el arma de los poderosos o, simplemente, los menos parias frente al resto del pueblo. Como pega, la identificación —quizás así fuera en la tirana Tirana— mujer-sexo, hombre-busca sexo que rebaja el indudable interés de la obra.
L’escriptor albanès Bashkim Shehu presenta a Malgrat el seu primer llibre traduït al català
T. MÁRQUEZ
El Punt, 20 d'abril de 2001
L’escriptor albanès Bashkim Shehu (Tirana, 1955) presenta avui a la llibreria "La Pilona" de Malgrat de Mar el seu últim llibre, L’últim viatge d’Ago Ymeri. Es tracta de la primera obra d’aquest autor, establert a Barcelona des del 1997, que es tradueix al català. Una feina que ha realitzat Jesús Hernández Carrascosa. L’últim viatge d’Ago Ymeri escenifica un viatge iniciàtic vers l’amor perdut, en l’ambient opressiu d’una implacable dictadura que senyoreja tant cossos com ànimes. És, també, l’eterna lluita de la llibertat contra la tirania, combat en què s’involucren els mites més ancestrals dels Balcans i de la Mediterrània.
Bashkim Shehu és un dels narradors albanesos més destacables del tombant de segle per l’originalitat de la seva argumentació i per la reposada maduresa de la seva prosa. L’any 1981 va ser empresonat pel règim totalitari albanès. Durant una dècada, ell i la seva família van ser víctimes de l’horror dictatorial i van ser empresonats. La mare va morir durant el captiveri i un dels germans es va veure impel·lit al suïcidi. Alliberat l’any 1991, es dedica plenament a la literatura amb obres com El círculo, El banquete i Confesión junto a una tumba vacía.
Actualment Bashkim Shehu és representant a Barcelona del Parlament Internacional d’Escriptors, exerceix de traductor i col·labora en el Centre de Cultura Contemporània.
|
|
