Dues veles blanques
Tria personal
Lluïsa Julià
Serra d'Or, 20021001
Rellegia aquests dies una de les antologies amb què vaig començar a entendre quina poesia m’interessava: l’antologia que Gerardo Diego publicava a l’editorial Signo el 1931 sobre la seva generació de poetes (després "Generación del 27") o l’anterior, que acaba de ser reeditada en facsímil. Potser Diego va imposar la fórmula, repetida amb èxit fins avui mateix, de demanar als poetes antologats un resum de la seva biografia i una breu poètica. Sigui com sigui, m’ha sobtat la insistència amb què García Lorca, Pedro Salinas o Vicente Alexandre eludien tant les preguntes personals com l’autoanàlisi de la seva escriptura, En resum, si fa no fa diuen que hi ha poesia o no i s’explica per ella mateixa. Cadascuna respon a un moment vital i és única, com a resultat ineludible de la propia existencia, com a única sortida vital... El poeta és aquell que s’ha sentit impel·lit a escriure-la de manera imperiosa, irrenunciable.
I això és el que sentim en llegir Dues veles blanques de Josefina Vidal Morera (1932). Trenta poemes sobre la mort, del company i de la filla, que responen a aquell intent de fer perviure els éssers estimats més enllà de la mort. Tan poca cosa en resta!... La memòria és l’arma més poderosa, al capdavall potser l’única, per a fer-los presents: «No puc deixar de pensar-te. / Si et penso, vius encara, / i encara tinc tendresa dins el cor», escriu Josefina Vidal. La mort recent de la filla fa que els poemes que li dedica siguin molt més punyents, fins a l’extrem que el títol del llibre, «dues veles blanques [creuen les tenebres dels meus ulls», transcriu els darrers mots de la filla, que ara parla per boca de la mare. Diàleg en absència, despullat, nu, essencial, proper a l’actitud d’Ausiàs March i de Joan Vinyoli, alguns dels poetes estimats per Vidal, que demostren que la mort no fa més que iniciar una nova forma de relació. Les cendres, la buidor, el destí…, són les distintes emocions que Vidal revisita personalment per arribar a la pròpia soledat en el «Fluir lent del temps», un tema que, segons apunta David Castillo al pròleg, «no la fa cedir a la feblesa ni a buscar l’autocommiseració». La poesia de Josefina Vidal esdevé així una manera d’avançar en el propi coneixement amb uns versos despullats, en què cada mot troba el seu propi pes.
D’un lent fluir del temps
Roger Costa-Pau
Avui, 20020725
A començaments d’any apareixia a Barcelona una nova col·lecció de poesia sota el segell d’Editorial Meteora i conduïda per Dolors Sàrries. Una agradosa notícia, sens dubte, per al conjunt de la comunitat lectora, habitual o potencial, en el seu –sempre necessari– eixamplament de vies i de pluralitats. Mitilene, que és la denominació nova que a l’Edat Mitjana algú va atorgar a l’illa grega de Lesbos, resulta un nom prou suggerent per a una col·lecció dedicada a la poesia; encara que en tal cas –i ho apunto a tall d’observació estètica– no acaba de casar amb un disseny de coberta suprageomètric i carregat de plastificats per als ulls i per al tacte.
Però centrem-nos en el volum que justament inaugura la serie: Dues veles blanques. Que compta amb la participació d’Isabel Fors com a il·lustradora i que n’és l’autora Josefina Vidal (Tàrrega, 1932). Una poeta que s’ha fet poc visible quant a llibres publicats (té un primer llibre escrit en castellà, Fuera de mí, publicat l’any 1964, i un altre, En el silenci del temps, publicat l’any 2001) però que d’altra banda, com ha manifestat en alguna ocasió, compta, avui, amb una obra inèdita extensíssima, fruit d’un treball ininterromput al llarg dels anys.
El títol del llibre, Dues veles blanques, es refereix a dues pèrdues profundes: la del marit –l’escriptor Felip Lorda– i la d’una filla pintora: Dúnia Lorda. La severitat de la mort, per tant, s’hi projecta com a tema central i per partida doble... Els poemes descriuen, en efecte, situacions crues i abruptes: isolaments, penúries, dolors, llanguiments i desesperances. Però en algun indret volgut de l’emoció –intensament volgut– sempre acaba sobrevivint l’espurna humana que combat el fum negrós i regressiu per renéixer després en una actitud nova d’afront i acarament. "Quan torno en el record / sento que les pedres / m’espien en silenci. / Jo no goso tocar-les. / Tinc els dits endurits / de tanta llunyania. / [...] Somnio els interiors / sàviament il·luminats / per prodigar carícies / a les coses. / Tornar, però, és difícil / i restar lluny, morir"... En el fluir del temps i en la represa, aquest és un reviure que cal atribuir a l’esplendor que Josefina Vidal atribueix a l’art i a la paraula en tota la seva dimensió. "La paraula –escriu David Castillo en el pròleg que signa– s’obre pas enmig de la destrucció i de la soledat i ens fa pensar en la transcendència de l’art que s’allibera de la limitació de la vida".
La última cosecha poética
Rosa Maria Piñol
La Vanguardia, 20020521
El dolor de la pérdida. Josefina Vidal (Tàrrega, 1932) es viuda del político socialista Felip Lorda, con el que pasó 23 años de exilio. Tras la muerte de su marido, en 1992, y, siete años después, de su hija Dúnia, Josefina Vidal escribió el poemario "Dues veles blanques", que ahora ha editado Meteora. "Es una forma de lucha contra el olvido. Aunque uno de los versos dice "quan el temps empra el meu ésser per llaurar-hi l’oblit", se trata de no aceptar la muerte como un hecho inevitable, porque siempre queda el recuerdo, la pervivencia de los seres queridos". Vidal --que fue secretaria del entonces ministro Ernest Lluch-- componía en sus inicios poesía de combate; la de ahora es más intimista. En esta obra refleja " el dolor de la pérdida, la soledad, la necesidad de sobrevivir".
Josefina Vidal publica el poemari "Dues veles blanques"
Neus Buil Manzanares
Avui, 20020225
"El llibre retrata desolació, però al mateix temps és un cant a la vida", explica David Castillo en el pròleg al volum Dues veles blanques, de Josefina Vidal que acaba de publicar l’editorial Meteora. Es tracta d’un recull de poemes amb què Josefina Vidal expressa sentiments de "buidor", de "dolor corrosiu" i de "ràbia", arran de la mort del seu company, el polític Felip Lorda Alaiz, i de la seva filla Dúnia, il·lustradora del diari AVUI. Les diferents etapes del procés de dol que travessa l’autora el fan evidents al llarg dels trenta poemes que componen el llibre.
"Dues veles blanques creuen la tenebra dels meus ulls" van ser les paraules de Dúnia Lorda Vidal poc abans d’entrar en coma i donen títol al nou poemari de Josefina Vidal, que, segons l’escriptor David Castillo, "ens ensenya la passió d’una persona que no s’ha rendit ni quan la vida l’ha torturat amb més severitat". "Estenc el meu dolor i l’alliso", expressa la poeta en paraules sinceres sortides directament del cor, en un intent de "saber fins on puc arribar amb aquesta angoixa arrapada a les entranyes i que fa un monstre de la meva soledat".
Josefina Vidal ha col·laborat en revistes i diaris i ha fet traduccions de l’anglès. Fuera de mí va ser el seu primer recull de poemes, escrit en castellà i editat el 1964. Fa poc més d’un any, S.C. Edicions va publicar En el silenci del temps, un poemari auster i intimista de finals dels vuitanta. Josefina Vidal va néixer a Tàrrega, L’Urgell, el 1932 i és diplomada en llengua i literatura anglesa per la Universitat de Barcelona
La tianenca Isabel Fors il·lustra el primer volum d’una nova col·lecció de poesia de l’editorial Meteora
Laura Garcia
El Punt, 20020226
Ha fet divuit dibuixos a llapis per acompanyar els poemes de Josefina Vidal.
Divuit dibuixos a llapis en blanc i negre fets per la tianenca Isabel Fors il·lustren el primer volum de la col·lecció de poesia "Mitilene" que acaba de presentar l’editorial Meteora. Es tracta del llibre Dues veles blanques, de Josefina Vidal Morera (Tàrrega, 1932) amb una trentena de poemes o "un llarg poema sobre la mort de dues persones estimades" com especifica David Castillo en el pròleg. El llibre ja s’ha presentat a Barcelona i properament es donarà a conèixer també a Tiana.
Isabel Fors explica que abans de l’autora va conèixer els seus poemes: «Em van advertir de la duresa del contingut i quan vaig començar a llegir-lo de seguida em vaig emocionar», afirma. La mort és el fil conductor de l’obra de Josefina Vidal en aquest llibre Dues veles blanques i no la mort en abstracte, sinó la del seu company, l’escriptor Felip Lorda, i la seva filla, la pintora Dúnia Lorda. «Un cop vaig entrar a l’òrbita de l’escriptora, de la seva forma d’expressar-se austera i rica, --diu Fors-- va ser fàcil.» «Des del principi vaig voler acompanyar la seva obra sense fer res espectacular.» «El que ha fet és un viatge a l’interior dels sentiments, dels patiments i aconsegueix que hi entris, que se t’enganxi amb els teus propis sentiments», afegeix la il·lustradora per explicar-se sobre la connexió amb l’obra. «Segueixo plorant quan me’ls llegeixo i ja ho dec haver fet quaranta vegades.
>Els elements de la natura, els arbres, les flors, el mar, la pluja, les fulles caigudes predominen en el conjunt de les il·lustracions, en què també apareixen alguns rostres, mans anònimes i uns pocs objectes quotidians que parlen de la soledat, la pèrdua, l’enyor i el pas del temps. Tres lletres entrellaçades, les inicials dels tres noms que han fet possible els poemes --Felip, Dúnia i Josefina-- encapçalen la dedicatòria de l’autora i donen entrada al conjunt: «Un llarg poemari dividit en tres estrofes aparentment independents», explica el també poeta David Castillo en el pròleg del llibre, que acaba definint com un llarg poema. La mateixa il·lustració tanca el llibre. Dues veus blanques obre "Mitilene", la quarta col·lecció de l’editorial Meteora, gestionada per un equip de tianencs des de Barcelona. Ara per ara, ja existeix "Papers de Fortuna", una col·lecció de narrativa per a adults en català; "Vides i llegats", amb biografies il·lustrades i "La roda de Faistos", amb monografies sobre belles arts.
Isabel Fors, nascuda a Barcelona el 1946 i establerta a Tiana ja fa trenta anys, va estudiar a l’Escola Massana i va ampliar els seus estudis a Suïssa a través d’una beca. Va treballar durant un grapat d’anys a Can Boter, dissenyant, modelant i pintant gegants i capgrossos. Ara continua pintant i fent, classes en un estudi a la Baixada de les Escales. "La meva concepció de l’art és holística. Per mi és comunicació, fas el que realment saps fer per explicar el que sents."
Josefina Vidal, nascuda a Tàrrega el 1932, és diplomada en Llengua i Literatura Anglesa per la Universitat de Barcelona. Ha viscut i treballat a Anglaterra, a Holanda i actualment viu a Barcelona. Ha col·laborat amb la BBC a Londres i va treballar amb els sindicats holandesos a favor de la immigració espanyola i xilena. Va ser cap de la secretaria de despatx del ministre de Sanitat, quan el càrrec l’ocupava el desaparegut Ernest Lluch.
Un cant a la vida
Quirze Grifell
Regió 7, 20020323
El 21 de febrer passat es va presentar a Barcelona el llibre Dues veles blanques, de l’escriptora Josefina Vidal Morera, natural de Tàrrega. El lloc triat per a la presentació va ser la Llibreria del Raval del carrer Elisabets, a un pas de la Rambla. El local, del tot sorprenent, és una església convertida ara en una gran llibreria.
La jove editorial Meteora, amb aquest llibre enceta una nova col·lecció dedicada a la poesia, Mitilene, que té la característica de portar il·lustracions. En aquesta ocasió els dibuixos són originals d’Isabel Fors.
Abans dels parlaments per anar preparant el camí cap a la poesia, Peter John Bacchus va interpretar unes peces a la flauta travessera. L’escriptor David Castillo, responsable de cultura del diari Avui, professor universitari i flamant guanyador de l’últim premi de novel·la Sant Jordi, va introduir els presents en l’obra de Josefina Vidal. Com diu en el pròleg, Dues veles blanques és un llarg poemari dividit en estrofes aparentment independents, un llarg poema sobre la mort de dues persones estimades: el seu company, el també escriptor Felip Lorda, i la seva filla, la pintora Dúnia Lorda".
Castillo, com a bon coneixedor de la lírica, ens fa notar les relacions entre la poesia de Vidal i la d’alguns grans noms de la literatura universal: Joan Vinyoli, Emily Dickynson, Dant, Ausiàs March, Rilke, Hölderlin, Miguel Hernández i Allen Ginsberg. Especialment aquest darrer escriptor nord-americà de la generació beat en la seva oració funerària a la seva mare Kaddish, del 1960.
Josefina Vidal havia publicat anteriorment dos llibres de poemes, un en castellà i un altre de caire intimista, El silenci del temps, editat per Solsona Comunicacions.
L’autora, que es confessa "incrèdula de tot menys de l’oblit», va llegir magistralment alguns dels seus poemes, «els menys dolorosos». A partir de la dura experiència de la mort, el llibre és tot ell un cant a la vida. Allò que Eugeni d’Ors va definir amb motiu del traspàs del poeta Joan Maragall: «el triomf de la paraula sobre la mort». I és també un exemple del poder alliberador de l’art, més enllà de la vida: «sentir que mors i que estàs viva encara, / que l’amor adquireix formes en l’esperit / quan recorda la passió / Que Ofèlia, feta garlanda, / també baixa lentament pel nostre riu / i canta...».
|
|
